MEDICINA "SOLILOQUI"

Vagarejant per la fredor dels carrers i
trepitjant el follam tardorenc,
camino a passes entretingudes,
amb el carinar de cada fulla.
Soliloqui a veu callada
Fluxe d'engrunes d'imatges em col-lapsen
amb certa por a l'estatisme.
Minúcies cròniques, patologies,
que em fan ser vulnerable davant l'incertesa.
Emmmudeixen la meva oïda,
Involuntariament estic aïllada del món
M'agredeix el temor i l'engoixa fa acte de presència.
Dècimes per ensorrar-se tot sota els meus peus.
Un gos que lladra, un nen que juga,
una pilota que rodolant copsa les meves mans
i em desperta de la suspensió dels meus arguments.
Sortosa evanescència de la negativitat.
La inocència d'un crit d'infant,
poetitza el dolor, apaivagant
l'infortuni de les meves xacres.
Una passa i un altre i així succesivament,
avançant per les intrèpides reflexions
L'unic soroll perceptible per mi, la meva consciència
Em redescubreixo, en el retrat que s'emmiralla
sobre aquell bassal que m'atura.
Aquella mirada fixa en l'aigua que oneja el vent
Prenc alè i observo l'entorn
defugint del meu monòleg silenciós.
Sempre hi ha un motiu pel somriure.