Massallunyana

M'enfonse de nou en les meues misèries. Camine sota estrelles que el cel ataronjat de la ciutat a la nit no em deixa vora. I mire al voltant i m'adone de quina és la realitat: la poesia, el saber, són errors que vaig fer. I mentre jugue amb la musicalitat d'alguns versos transformats en prosa, mentre mire de recordar, o de conèixer, el teu nom, mentre cull les darreres flors de la meua maleïda estació, mentre talle esta rosa, de nou, per caure un altre cop al pou dels dolors contruït a base de plors. Mentrestant, com et deia, et vaig somiant, somie en un canvi hemisferial, en una volta a tot el que pugues pensar. En com saber ser com sé. En com ensenyar-te que pense. I em vénen, ja ho saps que m'agraden, aquelles paraules d'aquell grup d'ska basc, paraules sentides, paraules que m'atrapen. I et vull dir, encara, que m'agradaria traure bona nota en la resta de coses, saps? Malgrat tot, la vida és difícil i ens fa caure en paranys, ens fa passar per on no volem emportant-nos dolors i enganys al nostre compte de sentiments particular. I no hi ha hipoteques, no hi ha prèstecs, no hi ha bancs per fer més fàcil com de sa està el nostre compte sentiment, que va! Com a molt puc escriure un conte-sentiment per oblidar-me del que voldria ser i no puc ser, del que podria ser i no m'atrevisc a ser. I esta situació, esta olor al voltant em repudia, em fa mal. Passa el temps i sóc el mateix xaval de sempre només que ara em faig gran. I em dol, quan torne a pensar, els errors i els meus pecats. Les meues penes i els meus planys. Què collons! No te demane la lluna, ni estrelles ni que m'aguantes. Això ja ho faig jo, no et demane això. El que et demane… no ho puc explicar, només m'ix de dins quan et recorde movent-te somrient, quan et recorde davant les meues pors, la teua mirada, el teu cabell, els teus moviments I la teua veu. Els teus ulls… els teus ulls de cel. Les teues por que són les meues, el teu dolor que és el meu. Un bri d'esperança, un aire de somni a canvi de res mentre me'n vaig pels teus cels i busque un bes.
I malgrat tot, prenc força per escapar-me d'este món i anar on tot és més lliure i veig l'aigua del rierol passar, i passa l'aigua i no la veig, clara.