La nit

El brunzir de les abelles amaina amb la calor provinent del sol. El soroll del món deixa respir a les orelles mentre fem força per no cloure les parpelles. És la llum qui canvia el món, amb l'absència i la foscor o la força i la calor.

Tot ocorre més lentament, com sotmés a una mena d'aire més dens. Els moviments esdevenen feixucs mentre la lluna ens mira als ulls. Sota la llum de milers de milions d'estrelles i de gal·làxies senceres. Observar el més enllà d'ara mateix que va passar fa milers d'anys, coses meravelloses possibles amb només alçar el cap.

Amagar-se, és clar, de la realitat. Sota la decrèpita llum de lluna tothom sembla igual de normal. Fugir cap endavant d'un malson que no sembla tenir final. Cercar una eixida, un pont cap a un port que ens salve de la mala mar. Escapar d'un calvari que sembla no tenir final. Trobar una cerveseria irlandesa en el barri prop de la mar. Buscar a la butxaca, escarbar, regirar. No trobar cap esperança, no trobar cap guany.

Marxes amb la cua entre les cames cap al port caminant. Hi ha mala maror però has de tornar a la mar. T'aguantes les llàgrimes per odi al sabor de la sal. Mirar al cel, a l'eternitat. Pensar en què has fet per meréixer este final.