Maria

Quan va acabar la guerra jo tenia catorze anys i vivia incòmode. A casa es passaven moments complicats, el pare havia conservat la botiga però no hi havia res per vendre ni diners per comprar i el futur immediat els preocupava naturalment, als pares, i arribaven a casa cada vespre de mal humor, com sempre.

Mossèn Alexandre i "sus muchachos", que havien tornat, m'havien omplert el cap de cabòries i de dubtes. (Com pot ser que Jesús, que volia fer-se home per ser humiliat i crucificat volgués néixer d'una manera tan especial i privilegiada?) (Com podia ser que Jesús i la Verge pugessin al cel en cos i ànima? Llavors, el cel era a dalt? I quan es feia de nit?) (Per què un acte tan íntim com la comunió havia de ser - i era pecat mortal si no t'ho creies - també un acte de canibalisme?).

De mi deien que tenia el cap gros, deu ser per això que m'hi cabien tantes coses a la vegada, perquè mentre pensava ,anava veien les noies del barri i m'agradaven gairebé totes.

Potser era massa superficial, perquè veure tantes coses bones de tanta gent no podia ser natural. No parlava amb cap, però.

M'havia tornat molt tímid.

Tenia molts entreteniments visuals, com dic, però vivia una altre classe d'amor d'una molt més gran alçada. Es deia Maria i devia tenir divuit o dinou anys. I tenia promès i això no era pas cap inconvenient, perquè el sentiment meu era d'una altra mena. Quan la veia sortir al carrer (vivia al costat de casa) era com si veiés a la Mare de Déu.

El seu promès feia música i un dia li va fer una cançó i la va tocar al piano a La Lira, que era una societat coral i els diumenges al matí hi havia una desfilada de col·laboracions espontànies, sobre tot de versos i cançons. Jo vaig ser víctima d'enveja i admiració a la vegada, em va semblar en Beethoven qui tocava el piano.

La parella va trencar i vaig estar bastants dies sense veure-la.

El dia de la Festa Major de San Andreu hi havia, com abans de la guerra, "Gran Baile de Gala" al "Círculo Cultural Español", que és com se'n deia aleshores dels nostres "Catalanistes".

Els nanos xafardejàvem. I escolto al meu costat mateix una conversa entre dos nois grans del barri, que pel que es veia, estaven fen tria de les noies que més els agradaven. I un pregunta: -" I la Maria ?". I l'altre respon: -" La Maria ? Si està més tocada que el piano d'en Beethoven!"

Vaig sentir un dolor com no l'havia sentit mai.

Per aquella noia que no em coneixia de res jo havia sentit un amor tan gran com pot sentir un noi de catorze anys, que qui hagi estimat a aquella edat sap que és desesperadament.