Maria Teresa.

La M. Teresa, una noia maca, dolça, tenia uns grans rínxols tan negres i lluents com els seus ulls vius i estimats.

Filla única, de tarannar suau, amb les idees molt clares, que sap el què no vol, però callada, per no ferir mai..
Filla d'una família molt benestant, amb una gran casa i una gran finca per estiuejar.

La pubilla de tarannar suau i dolç, per no ferir a ningú, és deixa portar.
L'estimen tant que, sense voler l'aclaparen, tant d'amor pot escanyar.
Tota la família pel seu bé l'aconsella : - Vigila !. No facis això !. No facis allò !. Una senyoreta això no ho pot fer ! .
Ella calla i no replica, se'ls estima massa.

Morí la seva mare, i mestressa de casa és va quedar.
Portà la casa amb mestria i amb molta dignitat. El pare el té molt ben atès, però ell, creu que això ja és el que pertoca, i no li dóna cap importància.
Ella, ha renunciat a fer la seva pròpia casa, " ha de tenir cura del seu pare !!".

El pare amb els anys, cau molt malalt, la filla tota abnegada, en té cura i el mima.
Ara, ell comença adonar-se'n que la filla que té, és ... la joia més preuada !!.

Al morir el pare, ella viu amb els seus records i al no haver perdut el seu tarannar suau, comprensiu, dolç i emprenedor, és UNA DONA, amb majúscules, molt i molt estimada.


Per tu M. Teresa Riembau i Ribes,
cosina del meu pare i amiga meva.