Maria Rosa maca, fes-t'ho mirar!

MARIA ROSA MACA, FES-T'HO MIRAR!!!

Quan veus a una persona de vint-i-cinc anys, aparentment sana i forta, amb una feina estable que li omple moltes hores del dia, i les poques hores que li queden lliures les passa darrera dels vidres de casa seva, observant això i allò, i que ho sap tot de tothom, quina impressió et causa?
Jo ho tinc molt clar, aquesta persona es una xafardera!
La Maria Rosa, viu al pis de sobre de casa, amb el seu xicot i una pila de gossos.
Els quatre animals, la mare i tres cadells, es passen el dia abocats a la finestra del menjador, que sempre la tenen oberta, mirant amunt i avall, el mateix que fa la seva mestressa.
El meu marit diu que no es gens estrany el comportament dels animals, perquè fan el que han après dels amos.
La fama de xafardera de la nostre veïna no ens la inventem, perquè hem viscut episodis ben curiosos relacionats amb la seva manera de ser...
Un dia d'estiu, ens trobàvem al mig del carrer, just davant de casa, parlant amb uns altres veïns, uns de normals com nosaltres, i explicàvem on havíem estat aquella tarda i a l'hora que ens semblava que havíem tornat al poble. El meu marit i jo no ens posàvem massa d'acord en l'hora d'arribada, però ens era ben bé igual, perquè encara hi havia força claror i no teníem gens de ganes d'entrar a casa.
Però de cop i volta, un caparró que s'abocava per la finestra del pis de sobra de casa, amb una veu molt dolça ens ho va aclarir:
-Heu arribat a un quart i cinc de vuit.
El meu marit, mirant cap amunt li va dir: - Gràcies Maria Rosa, era molt important que ho sabéssim!
A partir d'aquell dia i durant molt de temps, cada vegada que baixàvem del cotxe, el meu marit deia l'hora que era en veu alta, com si fos un despertador.
En una altra ocasió, vaig saber que la meva filla havia canviat d'acompanyant gràcies a la meva veïna, la vaig trobar al davant de casa, ella estava apunt de tancar la portar del carrer i jo estava apunt d'obrir la meva, i hem va dir:
- Ja he vist que a la teva filla l'acompanya a casa un xicot nou; ja fa dies que no va amb l'altre; deixen el cotxe al carrer d'aquí dalt i baixen caminant tots dos, suposo que es per a no fer soroll amb el motor...!
Jo vaig fer la rialleta, perquè no sabia pas del què hem parlava, i vaig pensar que ja m'ho aclariria la meva filla, perquè la veritat era, que una cosa tan insignificant, no hem trauria la son...
Quan la meva filla va arribar a casa, li ho vaig comentar i hem va dir que era veritat el que la veïna m'havia dit, però el què no podia entendre era que la veiés arribar a quarts de tres de la matinada... - es que no dorm mai, aquesta? - hem va dir una mica irritada.
També hem vaig trobar amb ella a la cua de la caixa del supermercat, jo parlava amb una companya, perquè m'havia assabentat de la mor d'una veïna, i m'havien dit que va partir un infart a la consulta del metge, el dia abans a la tarda.
La Maria Rosa va intervenir de seguida en la nostra conversa, i perquè no hi haguessin mal entesos , ens va fer saber, que la mor de la finada, havia estat causada per una parada cardio-respiratòria.
Nosaltres la vàrem mirar estranyades de que sabes tant bé les causes d'aquella mort, i en adonar-se'n del nostre interès per saber de on havia tret aquella informació, amb les galtes envermellides per la planxa que acabava de fer ens ho va dir:
- Quan he anat a l'ambulatori, a fer la neteja, a sobre de la taula del metge hi havia el certificat de la mor, hi m'ho he mirat.
La meva companya i jo, no varem dir res, però quan ella va sortir de la botiga, varem comentar, que ja que fas el xafarder en un lloc privat, i toques papers oficials, al menys que tingui's la decència de no dir-ho a ningú. Al cap i a la fi, que ens importava a nosaltres el que havia causat la mor a la pobre dona...!
Quan ho vaig explicar als de casa meva, i després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que ho comentaria amb els interessats, si més no, amb la infermera del metge, perquè sabessin qui hi tenien allà dintre, i a més tenint en comte què també feia la neteja de l'ajuntament, i tractant-se d'un poble petit, valia més que tots estiguessin avisats.
Després de posar en avís als que hem va interessar, mai més he volgut saber si ho van comentar amb ella o no, jo vaig fer el que creia més convenient per al bé de tots.
Durant una bona temporada, varem tenir control d'equipatge. Quan aparcàvem el cotxe davant de casa per descarregar les bosses del supermercat, aquell cap no donava l'abast per poder controlar la quantitat de productes que entraven a casa nostra.
Nosaltres ens ho agafàvem rient, hi quan enfilàvem el carrer de casa, el meu marit deia: - Avia'm com trobarem la duana, creus que ens deixaran passar amb tot el que portem? - i ens fèiem un tip de riure.
Un dia el meu home hem va dir el que el feia patir més; i era que abocant-se d'aquella manera per la finestra, no ens caigués a sobre i ens fes mal a nosaltres...
Les nostres cases donen a dos carrers, el carrer per on entrem a casa i el de la part del darrera on hi tenim l'entrada del garatge.
Durant una temporada, la Maria Rosa es va dedicar a controlar els dos carrers, i era digne de veure, perquè tan la veiem espiant per la finestra del menjador, com en un temps rècord, ja era a la part del darrera mirant si aparcàvem el cotxe o tornàvem a marxar.
Fins hi tot ens feia gràcia, perquè nosaltres no hauríem estat capaços de recórrer el pis de punta a punta en tan poca estona.
Però ella ho feia, es notava que estava molt ben entrenada!
De moment i per no prendre passada, quan mengen, ella seu al davant de la finestra, sempre de cara al carrer, i només ha d'aixecar el cul de la cadira una miqueta, estirar una altra miqueta el coll, i ja sap el que esta passant en cada moment del dia o de la nit.
Si algun dia en tinc l'ocasió, simplement li diré: Maria Rosa maca, fes-t'ho mirar!
FI