Mar Plana

M'has deixat amb la mandíbula al terra. Quina meravella de poema...

La sonoritat, el ritme, els mots... tot en ell em sembla preciós. M'agradaria fer un bon comentari, però què dir quan una troba una coseta tan bella com senzilla, que frega la perfecció?

Aquest poema em fa pensar en la vellesa. És com si la joventut frenètica deixés pas a la calma de la maduresa.

És com deixar enrere coses que canviem (segons com de manera grata, segons com amb desgrat) per d'altres més pausades.

Potser el ritme del poema, que comença parlant de mots que porten al cap l'acció i l'aventura (espasa, cercar tresors, capbussar-se...) i acaba fent referències a aquarel·les i tranquil·litat. Fins i tot, un abandonar una vida i començar una de nova dins de cert anonimat.

Sigui com sigui (són les meves interpretacions Salaburgianes) el poema m'ha semblat excel·lent.

Un barret per vós, ple d'onades de mil colors.

Abraçadotes.

Salz.