mar endins

Des de la terrassa de la casa es veu l'arena, el mar, l'horitzó. "Tant sols cal que tanquis els ulls, que et deixis portar per la marinada i emprenguis el vol. Volar, si, volar; com els pardals, com les gavines, com un àliga reial; volar ben amunt per veure la terra des del cel, per respirar l'aire dels ocells".
Sempre deia el mateix quan algú l'anava a veure. Et mirava amb aquells ulls marrons, tant plens de vida un dia, tant tristos i apagats, ara.
Et parlava amb aquella calma, amb aquella dolçor, tanta, que el seu estat d'ànim s'instal.lava dins teu. Mai estava sola, cada dia anava un o altre per fer-li companyía, això si, a l'hora de sempre havia de marxar.
Sempre era la mateixa hora, sempre. Aquella hora en que el destí va fer el gir, en que la mort va copsar la vida.
Aquella hora sagrada en els seus dies, en els seus records, en les seves llàgrimes, en la seva solitut.
En aquell espai dins el temps s'arrupeix en la butaca de la terrassa i segueix am la mirada el vol d'una gavina. La segueix mentre parla amb ella; la converteix en l'ànima d'aquell ésser que no ha volgut venir, però que li recorda que existeix. Aquella ànima que te por de tenir un nom, però que la cuida i estima des del cel.