Mantenir l’estatus quo.

Un relat de: Daniderch
A la Teresa li queia molt bé la Marisa. No eren íntimes però sí que tenien una bona relació. Li queia bé perquè era trempada, divertida amb moderació, prudent, modesta i atenta. El que li cridava més l’atenció de la Marissa, però, era la seva coixesa. No, mentida. El que li cridava més l’atenció era que el fet de que la Marisa fos coixa no cridés l’atenció. Sempre que algú pronunciava el seu nom, a la Teresa li venia el cap la imatge d’aquella noia, embolcallada per algun dels seus vestits de color veix amb tirantets i puntes, entrant al cafè del poble amb el bastó de fusta a la ma, lluitant contra la porta de vidre per intentar obrir-la amb una sola ma. Seia a la cadira, deixava el bastó recolzat a la paret i al cap de cinc minuts t’oblidaves completament del seu handicap. Mai se’n queixava ni es feia la víctima tot i que a voltes en parlaven.

A la Marisa li queia molt bé la Teresa. No era íntima seva, però tenia una bona relació perquè tothom n’hi tenia. Era fàcil ser amiga seva perquè era extravertida i popular gràcies al seu cabell. A la Marisa li queia especialment bé per això. Tenia una meravellosa cabellera arrissada de color castany ben estarrufada al crani. S’entortolligava per tot arreu. A la Marisa li recordava un xiprer perquè era tupid i voluminós. Li agradava tant el seu cabell que fins i tot s’hi sentia bé quan hi era a prop. Observar-lo la relaxava. Fixar’s-hi la divertia. Fins i tot arribava un punt de sentiment d’enveja sana i admiració.

El fet és que aquella setmana, la Teresa va haver de marxar a Tokio per motius laborals. No li agradava gens viatjar, així que, amb molt mal humor es va encasquetar un barret i va sortir al carrer. Caminava accelerada pels carrers massificats de gent de la ciutat oriental mentre remugava pel mal temps que feia i no es fixava en res més que no fos evitar la col·lisió amb algú que també estigués remugant com ella. Però quan es va aturar a un semàfor no va poder evitar fixar-se en una noia imprudent que creuava el carrer en vermell corrents perquè no l’agafés cap cotxe. No podia ser; era la Marisa!

En cap moment es va sentir sorpresa per la enorme casualitat que suposa el fet de que entre els milers de països del món, els milers de ciutats de Japó, els milers de semàfors de Tokio, els astres haguessin decidit que les dues noies coincidissin en aquell. No s’hi va parar a pensar en un segon en això. Va quedar-se atònita de veure com la Marisa creuava d’un cantó a l’altre de l’acera sense bastó ni coixesa. Era realment ella? N’estava segura, així que, aparcant el mal humor d’aquell dia, va començar a obrir-se pas entre la multitud per seguir aquella figura que caminava àgil. La va poder atrapar a la següent cruïlla, quan allargant la ma va agafar-li el braç potser una mica més violentament del que després arribaria a reconèixer. La Marisa es va girar estranyada i després d’una evident cara de dubte on duia la pregunta “És realment la Teresa?” escrit al front, va passar a una expressió més alegre i sorpresa que finalment, al cap de 2 o tres segons va mudar a aquella fesomia que se’ns queda quan a la feina ens enganxen pel carrer el dia que ens hem demanat la baixa per un engostipat fals.

- I el bastó?- va preguntar-li la Teresa.

- Teresa! Quina sorpresa! Què fas aquí?

- I el bastó?- va insistir la Teresa ignorant la pregunta de la Marissa.

- Doncs... Mira... No sé... Me l’he deixat a l’hotel.- balbucejava la Marissa visiblement nerviosa.

- A l’hotel? I la coixesa també te l’has deixat a l’hotel?

- No.. mira t’ho puc explicar tot.

Es va fer un silenci mentre les dues amigues es miraven l’una a l’altre.

- Quina és aquesta explicació?- va preguntar la Marissa amb les celles ben aixecades a l’expectativa que la Teresa digues quelcom.

- Bé, la veritat és que no sóc coixa.

- Què significa això?

- Vol dir que no necessito cap bastó- aclaria la Teresa tot i que ella creia que ho havia deixat ben clar.

- Què no ets... Què no ets coixa?

- No, no ho sóc.

- Però... No entenc res. T’has curat o és que mai has estat coixa?

- Depèn. No sé... Fas preguntes molt difícils... – La Marissa intentava sortir del pas, però veient la cara que posava la Teresa comprenia que no marxaria d’allí fins que no trobés una explicació raonable al que estava veient- D’acord, sí, tens raó. No sóc coixa. Mai ho he estat... Però ha estat culpa teva!

- Meva?- la Teresa no podia evitar estar més desencaixada encara.

- Sí, teva. Amb aquests cabells tan voluminosos i brillants era impossible cridar l’atenció al teu costat!

- Els meus cabells?

- Deixa de sorprendre’t. Des que ens hem trobat ja m’has fet deu preguntes!

- És que no puc arribar a entendre el que estar passant ara mateix.

- Doncs és ben senzill; no tots tenim una cabellera com la teva. No tots tenim la sort de que el nostre cap sigui el tema principal del 30% de les nostres converses. Ja m’agradaria a mi tenir un cabell així.

- Serà possible? El meu cabell?! Però si jo odio el meu cabell!

- Això no pot ser! Ningú pot odiar tenir un cabell com aquest.

- I per què et penses que duc un barret ara mateix? Odio el meu cabell! És com una coliflor gegant, completament desproporcionat a la resta del meu cos. És una cascada de serpentines que em tapa la vista constantment. A més a més, sempre s’enreda i se li fan nusos. Cuidar-lo és molt car i complicat! Saps quantes hores m’estic cada matí per intentar endreçar aquest caos? Jo al matí vull dormir, no pentinar-me!

- Però si tothom l’admira- deia la Marisa, ara més sorpresa que la Teresa abans.

- Sí, tothom l’admira tant que s’obliden de mi! Quan em vaig graduar em van regalar una crema pel cabell! El dia del meu casament només em felicitaven pel meu pentinat! Quan va morir el meu pare tothom em recordava com li agradava el meu cabell! Sempre he estat en el segon pla d’aquesta estúpida amanida capil·lar!

La Teresa no sabia si sentir llàstima o ràbia cap a la Marissa. No entenia com ella, sense tenir res, havia de buscar quelcom per fer saber que els altres existien, i que una persona que ho tenia tot se’n queixés i ho depreciés d’aquella manera.

- Aleshores pots comprendre com em sento- va continuar la Marissa en un intent per buscar la complicitat amb la seva amiga.

- Comprendre? Jo no vaig enganyant a tothom! Hi ha molta gent que es preocupa per tu. No anem d’excursió perquè no pots venir. No fem passejos amb bicicleta perquè et deixaríem sola.

- Precisament això és el que estic buscant!

- Què?

- Clar, si la gent em té en compte és per la meva coixesa. Si no fos coixa ningú pensaria amb mi. Cada cop que algú m’obra la porta, o em pregunta com estic, o cada cop que algú proposa fer una activitat que no puc fer i jo callo però alguna persona canvia la proposta per respecte a mi, em sento viva; que existeixo.

La Teresa va deixar una petita pausa per poder entendre fins a quin punt era verosimil tot l’entrellat. En aquell moment es va recordar dels cops que ella va intervenir a favor de la Marissa. Es sentia completament enganyada.

- Tu estàs molt malament. Tu ets molt egoista.

- Jo egoista? Tu sí que ets egoista, que neixes amb una qualitat que destaca per damunt dels altres i en canvi la desprecies. Saps com pot acomplexar als demés això? Si no t’agrada la teva cabellera i tant en renegues per què te n’aprofites tant? La fas servir per agradar als nois, la fas servir per impressionar a entrevistes de feina... Si realment estiguessis tan acomplexada no te la cuidaries tant com m’has dit que te la cuides.

- M’estàs dient hipòcrita?

- T’estic dient que ets tan hipòcrita com jo egoista!

Les dues amigues van separar-se indignades. Ni tant sols es van preguntar què feien allà al Japó. Ni es van dir adéu. L’enuig era tal que aquella nit, a les seves respectives habitacions d’hotel, van estar donant moltes voltes a com carai haurien de reaccionar quan es tornessin a veure allà al cafè.

Al cap d’uns dies, inevitablement, les dues amigues van quedar amb tota la colla. Quan la Teresa va entrar per la porta tothom es va quedar de pedra. S’havia afaitat completament el cap. El seus amics es van quedar absolutament bocabadats. No els va voler donar cap explicació tot i que van estar-ne parlant efusivament durant una bona estona. No van passar més de deu minuts que van sentir una veu feble que demanava que li obrissin la porta si us plau. Era la Marisa que feia una impactant entrada en cadira de rodes. La gent es va quedar encara més bocabadada al veure-la empenyent amb dificultats l’aparell. Tothom va afanyar-se a socorre-la. La Teresa va poder intuir un lleuger somriure de felicitat que se li escapava a la Marissa en veure totes aquelles atencions dels seus amics mentre ella es quedava sola asseguda a la taula del cafè contemplant aquella escena tan esperpèntica. La Teresa tampoc va voler donar detalls de que carai hi feia en una cadira de rodes; com tampoc n’havia donat de la seva coixera.

En aquell moment la Teresa no sabia que realment havia perdut l’interès de la gent al perdre la seva magnífica cabellera. Quan se n’adonés es replantejaria moltes coses i acabaria accedint al desig de la societat, de valdre’s per una cabellera i poder continuar amb la seva vida de persona popular subeditada als seus cabells. Era el preu que decidia pagar per ser qui, al cap i a la fi, sempre havia sigut; la noia dels cabells bonics.

La Marissa, en canvi, es va adonar de que potser s’havia precipitat massa amb aquella decisió. La cadira li impedia fins i tot fer moltes coses que a ella li venia de gust. A més a mes, al cap d’una setmana va sorgir un efecte rebot a la seva estratègia; la gent es cansava fàcilment de tenir que ajudar-la a fer coses. Això ja era contraproduent. Poc després d’aquella meravellosa dia on tothom va centrar les mirades en ella va anunciar que ja no necessitava la cadira de rodes, que tant sols havia sigut un petit problema puntual, però que hauria de continuar fent servir el bastó, com abans.

Les dues van segur fent vida normal i relacionant-se com si aquella trobada al Japó no hagués existit mai. Al cap i a la fi, la majoria de gent fa l’impossible per mantenir l’estatus quo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Daniderch

Daniderch

7 Relats

8 Comentaris

7167 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Hi ha moments per llegir, n'hi ha per escriure i a vegades fluir entre els dos em causa més caos que pau. Tinc la impressió que les meves mans mai faràn justicia al meu cervell. Frustració? No, una situació incòmode però transitòra. Per cert, m'agrada l'humor.