EL CONSERGE DE LA CASA DE CITES (original)

Un relat de: Daniderch
L’Arnau treballava de nit. No li agradava perquè li alterava els seus cicles circadians. Bé, en fi, és una forma de parlar. No li agradava. Era conserge nocturn en una casa de cites de Barcelona. La feina no estava malament. Era feina. Era feina. Si fos de dia potser pensaria que era una feina agradable. Si fos de dia potser pensaria. El seu consol, a part de les paraules boniques d’alguna prostituta carinyosa, era remenar el tallat de les 4 del mati i fer espirals amb l’escuma i la cullera.

L’Arnau estava casat. O no, bé, no importa. Treballava de nit i no pensava. I tot i que per la nit no passa mai res al món, perquè estem dormits, encara que treballés en un prostíbul, ell volia viure la seva vida el més accelerada possible.

L’Arnau tenia un problema. En un principi no sabia quin era, però hi havia quelcom sospitós a la seva vida que no acabava de rutllar. Havia sigut 30 anys conserge d’un prostíbul i encara no havia tastat mai el sexe amb una prostituta.
Sí, allò deuria ser. Pensava que era tan estrany com treballar en una fàbrica de xocolata i no haver tastat mai un bombó. O treballar en una escola i no haver obert mai un llibre. Per què no ho havia fet mai? Estava potser avergonyit de la seva situació laboral? Tenia prejudicis amb les seves companyes de feina? Hi havia alguna cosa poc honrada? De fet ell mai havia sentit ni fàstic, ni compassió, ni ràbia pels clients d’aquell local. Al contrari en sentia un profund respecte. EL mateix que aquells clients assidus tenien per a ell i per a les noies.
La majoria, vaja. Aleshores per què no ho havia provat mai? Sentia potser que seria incòmode per a les seves companyes de feina? Podria provar-ho en un altre bordell? No, era la competència! Va arribar a la conclusió que la passivitat de la seva feina combinada amb les ganes de viure-la acceleradament li havien confós de tal manera que mai s’havia plantejat la situació de sol·licitar els serveis del seu propi local. Però ara que hi havia caigut es veia com forçat a fer-ho. Pot ser les seves companyes se sentirien ofeses si després de tants anys de treball mai havia catat els seus serveis. Es que potser no eren prou bones per a ell? Era massa greu permetre’s el luxe de que arribessin a pensar que ell era així de pretensiós.

En fi, que va decidir que sí, que sí, que sí, que provaria això de la prostitució. Que se s’aniria de putes. Que fotria un clau amb una de les seves companyes de feina, etc. Aleshores se li va platejar un dubte molt gran: els empleats de prostíbuls, com a membres de la empresa tenen descompte en els seus serveis?

Es va sentir molt ridícul quan va obrir el llibre de visites per agafar hora. A on posaria el seu nom? Quina hora agafaria? Tenia el privilegi de triar, al cap i a la fi ell era el que les donava. Va entendre que hauria d’agafar-la fora d’horari laborar, es és clar... Però tot això li va semblar absurd en el moment en que se li va platejar el dubte més difícil de tots: A quina companya havia de triar? Això sí que era un dilema! Més que res pel que diran. Ell tenia les seves preferides, però no volia que les altres se sentissin ofeses per la seva elecció. I, també, les que més li agradaven eren les que més confiança els hi tenia i això era un problema... Com més confiança més ridícul sentiria!

No podia decidir ell, així que va preguntar a aquells clients més habituals quina era la millor. Es va sorprendre d’aquelles respostes. Cadascun en deia una de diferent! Poques vegades sentia el mateix nom dues vegades. Això podia dir dues coses; o que totes elles eren molt bones o que sobre gustos no hi ha res escrit. O que totes elles són iguals de dolentes... Però aquest pensament el va descartar ràpidament perquè no tenia cap us.

Havent parlat amb els clients sense èxit, va decidir portar-ho tot un pas més enllà i confessar-ho a les noies. Algunes d’elles van riure, d’altres els hi va fer il·lusió, d’altres no sabien ni que ell era treballador d’aquell local i també n’hi va haver unes que li van dir que per elles era com el seu pare i que no podrien pas fer-ho. Però van trobar un solució prou encertada. Fer-ho a sorts!

Així doncs, un cop introduïts els noms de totes aquelles valentes a una bossa el conserge va procedir a agafar-ne un. De fet el conserge va fer trampes. Quan va escriure el nom de les noies en va ometre dues que no li acabaven de fer el pes (tot i que no els hi va dir mai, Déu nos en guard!) i quan havia de treure el paperet en va treure dos per si de cas el que havia tret no li acabava de convèncer... Les noies estaven emocionades i nervioses per saber si els hi hauria tocat a elles aquell honor.

Aquella mateixa nit van consumar l’acte. No penso revelar si li va agradar o no, o si en va sortir satisfet o no, o si li va portar cap problema o no. Senzillament revelaré que després d’aquella nit va prendre dues decisions: no apuntar mai més el seu nom en aquell llibre i escriure una llista de totes aquelles coses que havia de fer abans de morir.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Daniderch

Daniderch

7 Relats

8 Comentaris

6845 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Hi ha moments per llegir, n'hi ha per escriure i a vegades fluir entre els dos em causa més caos que pau. Tinc la impressió que les meves mans mai faràn justicia al meu cervell. Frustració? No, una situació incòmode però transitòra. Per cert, m'agrada l'humor.