Mal d'esquena

Puja a l'ascensor amb el paquet a les mans. Ha d'anar a entregar-lo al pis 37, un dels més alts. No pesa gaire, però el tràfec d'anar amunt i avall tot el matí fa que qualsevol càrrega, per petita que sigui, li causi un dolor esgotador a l'esquena.

- Estic cansada - diu una noia que acaba d'entrar. Empeny un carro buit, senyal que acaba de deixar el seu contingut en algun indret de la planta 3.
- Jo també - diu ell amb el seu paquet a les mans.
- Em fa mal l'esquena - continua ella, mirant-lo als ulls. Immediatament, ell s'hi sent atret. No és guapa, i tal com va vestida no és gens atractiva tampoc. Però té allò que en diem un ‘no-sé-qué' que fa que ell no pugui treure-li els ulls de sobre. I tot mentre ella segueix mirant-lo, sense apartar la vista ni un moment.

Ding, ding. L'ascensor s'atura al pis 13. Entra una altra noia. Aquesta va ben arreglada i encara que no és del seu gust, el noi no pot deixar de fer-li un cop d'ull. L'altra noia, la del 3r, se n'adona. Hi ha silenci. La noia del 13è baixa al 17è.

- Què? T'agradava? - pregunta ella, sorneguera.
- No gens - li respon ell.
- I doncs? Per què te la miraves quan ha entrat? - és llavors quan ell pensa que què li està dient aquesta noia, que es creu que és la seva dona? I si ho fos, quin dret tenia a preguntar-li aquestes tonteries?
- Doncs me la mirava perquè es feia mirar - respon senzillament, sense mostrar ni el més mínim gest de preocupació.
- Deu ser això...
- I tant que ho és...

De sobte, i sense haver-ho pensat gaire, el noi, al pis 23, li clava un petó als llavis. Ella, que no l'havia deixat de mirar en tot aquest temps, tanca els ulls. Un calfred li recorre tota l'esquena dolorida fins al clatell, després baixa fins a la punta dels dits de la mà, deixant-li una sensació de lleugeresa que feia dies que no sentia.

- Gràcies - és l'única cosa que encerta a dir després de l'acció inesperada d'ell.
- M'imaginava que t'aniria bé - contesta, amb una actitud meitat provocativa, meitat altanera. Encara que aquesta no és la seva forma de ser ha cregut que el moment ho requeria.
- Vols que quedem? - diu ella, innocentement - Per xerrar o el que sigui... - puntualitza en adonar-se que ha deixat una porta molt oberta. I els corrents d'aire no són gens agradables ara que torna el fred.
- Dona... no sé... - ara el seu to ha caigut fins al dubte. Aquella actitud momentània d'abans ha desaparegut. I la seva timidesa ha fet acte de presència. Ara, voldria sortir d'aquell ascensor. Pensa en el que acaba de fer i no s'ho creu. Mira la noia i aparta la vista cap al terra gairebé automàticament, com si hagués estat enlluernat pel sol. Ella aprofita per treure un paper de la butxaca, un paper rebregat, i anotar-li un per un tots els números del seu telèfon.
- Truca'm.

Ell agafa el paperet i se'l mira instintivament, com per confirmar que realment hi ha anotat un telèfon. Sense temps per més (aquest ascensor és com la vida, de ràpid), una darrera mirada als seus ulls. Una mirada trista, d'enyorança incerta, i un "adéu, i perdona'm".
Un pessigolleig a l'estòmac l'acompanya la resta del dia, fins que arriba l'hora de plegar. Ara és quan es planteja si vol o no vol trucar-la. No... no la trucarà... per què hauria de fer-ho? O sí... què hi perd? I què hi guanyaria? Tot un seguit de veus estranyes li ressonen dins el cap, com si escoltés música galàctica amb els auriculars posats. Va, la trucaré, pensa.

- Hola? Sóc el noi de l'ascensor... - li ha costat decidir-se i més encara presentar-se per telèfon. Ha estat una bona estona rumiant què li diria: Sóc el noi d'abans? Sóc el del petó? Sóc el de l'ascensor?
- Ah! Sí! Hola! M'has trucat! - una resposta absurda a la no menys absurda presentació anterior - Espera, que li dic al Manel que ara surto.
- Ah... d'acord... fes, fes - el Manel? I qui és el Manel? Per què em diu que la truqui si ja té un Manel... No entenc res - Hola? Encara ets aquí?
- Sí, sí, espera - i de fons, mentre espera, sent com li fa un petó al Manel i li diu que ara mateix surto, amor meu. Això l'acaba de buidar del tot. Les pessigolles pugen amunt fins a les galtes, deixant-les acolorides amb un vermell rosat de pura vergonya. Se sent sol, tanca els ulls i es veu com una petita llum blanca en un fons negre infinit. Un punt de llum que s'allunya però que no acaba de desaparèixer. I això mateix és l'únic que desitja ara: desaparèixer.
- Hola? Em sents? Ja està… - la veu d'ella el fa tornar de sobte i en despertar, mira al seu voltant i se sent observat. Creu que algú li està prenent el pèl i que se'n fot ben a prop seu. El vermell rosat esdevé vermell sufocant i una suor freda apareix al seu front.
- Escolta, sí, et sento, però... qui és aquest Manel? - no sap com, però s'ha atrevit a preguntar-li sense més ni més.
- Què vols dir amb això? El Manel és el meu nòvio. Per què ho dius? - la seva veu és tot naturalitat, cosa que el fa posar més nerviós.
- Com que per què ho dic? Per què m'has fet trucar doncs? No volies quedar amb mi? - el to emprat indica la indignació que va en augment i ella no l'encaixa gaire bé.
- Doncs sí... però... no entenc per què et poses així... - prova d'alleugerir la cosa, sense èxit, i sense perdre la naturalitat que sempre ha mostrat.
- Ah, no ho entens... doncs abans, a l'ascensor, bé que m'has preguntat perquè em mirava aquella noia i semblava que en tinguessis gelos i tot - i és ell, qui, sense motiu, es posa gelòs.
- Bé... només volia explicar-te una cosa. M'hagués agradat fer-ho en persona, però em sembla que no acceptaries. Només et demano que m'escoltis el que et diré. Només volia tornar-te el favor d'abans. Ho recordes? Clar que ho recordes, el petó, vull dir. I és que el necessitava de debò. El fet que algú desconegut s'apropi i et mostri que encara queda amor desinteressat m'ha fet pensar immediatament que aquest algú hauria de ser recompensat. En fi, crec que podré fer-ho per telèfon. Tan sols volia fer-te veure que el mateix amor que m'has donat abans el pots donar a la persona que tu vulguis, a una persona que t'estimarà per igual a tu. I, ja que ho he descobert, inesperadament, és cert, també voldria aprofitar per prevenir-te dels gelos que has sentit. No són bons. Si us plau, retrocedeix fins al moment que m'has fet el petó i segueix la teva vida. Busca aquesta persona i entrega't a ella. Adéu, i perdona'm... - una mirada trista, d'enyorança incerta, compartida.