Madrigal XIX (Dies de llum)

Un relat de: Silència

*

Quin gust té la teva ombra quan el seu lleu frec
És cadència i remor silenciosa, amor, quan ja no puc estimar?
Quina aroma té el retorn del llavi avesat al gust
de les fruites llunyanes de l'absència?

Respostes sense preguntes que corren endins, endins
De mi i saben com retornar-me la tristesa de la buidor extrema.

Ha caigut el madrigal de la rosa marcit de solitud,
Rosegat per la dèria, derrotat entre freds presagis,
Fràgil com pronunciar paraules tendres enmig de l'huracà,
Subtil i ple de misteris mentre el món rodola de nou.

Capgira el decurs del temps, violenta l'avatar del món,
Adoba la terra tota per resorgir amerat de primavera
Arrel de l'aire preparada per ésser respirada i consumida,
Lluerna per assetjar el camí pregon i estret de l'existència.

Recorda, amor, el tast dels dies de llum, quan estimar era tan fàcil
Com descobrir la nuesa nostra enmig del bes, del cel i la xardor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer