Madrigal XIII (Recordes quan...?)

Des del temps que contempla l'ahir, immediat o potser allunyat, el temps en què el requeriment de la memòria vol salvar de la mort perpètua de l'oblit, les paraules de l'amant, com un xiuxiueig, conformen aquest cadenciós poema, com el mateix oreig de l'alè que sospira en l'absència.
Ritme pausat que deixa que circulin els mots en l'aquietada i serena nostàlgia, pessigant en les descobertes de paraules que cerquen desvetllar "els secrets de l'epidermis", i, en efecte, desen les emocions suspeses, talment "enlairades les ànimes de llibèrrima joia".
Que la joia tapi el pou de la nostàlgia i l'angoixa de la distància. Quan el contacte ha traspassat la barrera i el volum dels cossos captius, poden sorgir aquestes aproximacions, aquestes immersions. I una mirada pot denotar una flaire, i una flaire una mirada.
Salutacions,
franz