Madrigal XII (Claustre dels teus braços)

No sabem bé, expectants espectadors d'aquest devessall de magnífics versos, en quin temps, per quin viarany de l'esdevenidor, ens mena el poema. Ens movem inadvertidament entre el temps de l'absència, l'enyorança, i el temps del contacte humit, aquesta rella sobre un ventre que són les mans d'un amant (imatge preciosa, per cert). Així, l'exulta vall arada pel riu és també ella mateixa l'aigua que beu l'amant assedegat, i així l'arrel és novament arrel temporal del verger que nodrirà.
I és que en ombres i atzars avança el poema, ell també riu de vida, de la natura que "de nou ens crea a cada frec de tendresa compartida." Tendresa creadora, perquè uneix i dissol la separació en el "reialme del desig". Alliberadora, a la fi, encara que justament evoqui un claustre l'abraçada de l'amant.

Tot respira, en la pausada alenada del silenci que subjuga la ment del qui estima.

Una abraçada compartida,

franz