Madrigal VIII (Abans de descobrir-te, amor)

Un relat de: Silència

*
Ets criatura mitològica que desperta silent a trenc d'alba
Per tenyir de calda vermellor el vel de l'horitzó esclatant
I amb llums de tardor estival que emparin la hiemal
Vernalitat dels teus llavis fets delit de l'espera impacient
De nous solsticis ploguts d'astres on estendre la joia
De retrobar-te amb la lluïssor del dolç esguard matiner.

M'agafes de la mà i em prens del lloc on he sabut que el silenci
És la millor paraula per a no enyorar res ni ningú
Ara que véns amb mi en les petites passes quotidianes,
I cada acció, fútil adés, esdevé mistèric ritual per celebrar-te
Com la foguera que atia la fruïció i la devoció pel sol,
Com la claror que pot despertar de la letargia la carn.

T'he vist al reflex resplendent de l'aigua quieta
Mentre encetaves el maig agafant-lo a mans plenes
En el ram de les mirades ofertes a tot el que t'envolta;
Avui que el cor et parla amb batecs de proximitat
Rius amb els palmells estesos cap a l'immens balcó
De la mar i alenes, ben fort, l'aire aviat compartit.

I encara pregunto: què era jo abans de descobrir-te, amor?

Comentaris

  • criatura mitològica[Ofensiu]
    franz appa | 15-06-2008

    Si bé s'inicia així el poema, i ens acompanya per belles imatges simbòliques de fogueres, esplendors i devocions pel sol que il·lumina les escenes, és quan trobem l'escena matinera tan perfectament reflectida en la darrera estrofa que realment apareix una senzilla exposició de la joia de compartir el primer tram del dia amb la persona estimada, com si aquest exaltat inici del poema no fos més que la introducció transsubstanciada de la perfecta contemplació dels simples i irrepetibles moments d'obertura pletòrica als més nimis i tanmateix insuperables elements que constituexen la vida, quan se la sap encarar així, com qui duu "un ram obert a tot el que l'envolta".
    I què dir d'aquest darrers vers que cada Madrigal aporta com una tercera veu que connecta amb la veu més íntima dels amants? Doncs res, silenci... i relectura obligada!
    Una abraçada,
    franz