L'últim sopar

L'ÚLTIM SOPAR

Una de dos
O me llevo a esa mujer
O entre los tres nos organizamos
Si puede ser.
( Luís Eduardo Aute)



Vas tocar el timbre a l'hora en punt. Quan havíem quedat, sabia que inexorablement coincidirien el timbre de la porta amb les campanades de l'església. Vaig trigar a obrir-te, m'encantava fer-te esperar al replà mentre la Rosa m'esbroncava perquè seguia assegut mirant les notícies enlloc de sortir corrent cap a la porta.
La veritat es que m'esperava un sopar avorrit, com els de sempre, però aquell dia aconseguiries sorprendre'm. Portaves els entrants - el pernil, les angules, el foie, el caviar ..... -, la Rosa cuinava el segon, un conill amb llagosta, i a mi m'havies assignat que triés un parell d'ampolles de vi, - especial - havies remarcat, per poder lluir la teva gran habilitat en el tast de negres.
I és que t'agradava lluir-te. Ja podíem parlar de llibres, de cinema, d'arquitectura, de futbol o de ties..... que sempre tenies la darrera paraula, i el que em feia més ràbia; habitualment l'encertaves. Això t'havia creat un aura de seductor que no havia evitat, o més ben dit potser havia accelerat, que la Marta t'hagués deixat feia mig any.
Només creuar la porta em vas donar les bosses i em vas dir si havia escollit bé els vins, que aquella havia de ser una nit especial. Et vaig ensenyar les dues ampolles recobertes amb paper d'alumini perquè poguessis desplegar les teves arts davant la Rosa amb els erudits coneixements d'enòleg de llibre.
La taula ja estava parada. Vas entrar a la cuina, vas fer dos petons a la Rosa que tot sigui dit feia un parell d'hores que havies vist, encara que teòricament jo no ho sabia, i vas preparar tot el que portaves; el pernil curosament estès en dos plats molt plans, el foie tallat a rodelles al costat de les torrades, el caviar en els dos recipients que ens havies portat del teu viatge a l'Iran i les angules a la cassoleta de fang curulla d'oli i un parell de cireretes i que vas posar al foc un parell de minuts. Vaig aprofitar per treure el "fino" de la nevera i omplir-ne tres copes. Us en vaig passar una a cada un. En vas fer el tastet amb el cerimonial de sempre, aclucant els ulls i movent els llavis de forma ridícula; la Rosa t'imitava cada moviment. Jo me'l vaig veure d'un glop.
Vas proposar un brindis i me'n vaig haver de servir una altra copa; t'interessava tenir-me amb el cap boirós però jo encara no en sabia res dels teus plans tèrbols.
Ens vam asseure a taula i vam començar amb la comèdia del tast. Aquella era la teva darrera afició, després d'haver-te fet especialista en Literatura Anglesa actual, en Cinema Italià de Postguerra, en Danses tradicionals Balcàniques, en arquitectura Grega clàssica i en pin-ups de calendari dels anys 40. Teníeu dues copes cadascú i us vaig plantificar les ampolles al davant, curosament embolcallades, per guardar el secret d'una denominació que no em feia ni fred ni calor. De tota manera era preferible a empassar-se dues hores de peli en blanc i negre per endevinar-ne el director de fotografia. De la primera ampolla en vas donar el veredicte a l'instant - un Rioja gran reserva de la collita del 94, cent per cent ull de llebre, d'una bodega de la part d'Àlava - vas dir amb una seguretat insultant. El segon us va costar una mica més i després de debatre un parell de minuts amb la Rosa i repetir el tast, un es decantava per un Bordeus i l'altre parlava d'un Priorat criança però de molt bona qualitat. Efectivament la primera ampolla era un "Marques de Riscal Gran Reserva" de la collita del 94 i la segona un "Finca Dofí Criança" del 2004, un priorat que havia estat la teva elecció. Et vas posar eufòric, una medalla davant la Rosa i la constatació definitiva de que, a més d'un fantasma acabat, eres un trampós dels que no en queden perquè, si bé les dues ampolles eren del vi que havies dit, el seu contingut era de la mateixa ampolla, una magnum "Terres negres" collita del 2005 de l'Empordà que jo personalment havia abocat a les dues ampolles.
El sopar, què te n'haig de dir, el vaig trobar insuls com gairebé sempre fins que vas saber-hi donar el cop d'efecte que em faria recordar-lo durant la resta de la vida. Amb el cafè van començar les anècdotes dels anys plegats a Barcelona, les nits a la Plaça reial, les amiguetes que ens emportàvem a l'escullera en el mateix sis-cents, les novietes compartides diumenge si, diumenge no ... i tants altres llocs comuns, plens de tòpics i de situacions que, la veritat, no recordava en absolut. A la Rosa tot allò li feia molta gràcia i a mi em carregava bastant. Però es veia que en portaves alguna de cap i quan em vareu dir - hem de parlar - els dos alhora i mig envermellits em vaig preparar pel pitjor.
Us vareu agafar la mà, aquest cop per damunt la taula i alhora agafareu les meves. I aquí em descol·locareu del tot, perquè enlloc del que m'esperava - no volíem, però ens hem enamorat... ja saps com són aquestes coses.... i patatim i patatam - em deixareu anar un rotllo sobre l'amistat, els anys passats, les situacions viscudes i que no em podíeu fer la porcada de deixar-me plantat allà, sol, amb l'escena del millor amic fugint amb la dona, i em proposàveu que et traslladessis a viure a casa nostra, -compartint les despeses - remarcares, on viuríem tots tres junts. I llavors sí, vas dir allò que - us havíeu enamorat, ja saps com són aquestes coses.... i patatim i patatam - i em vas deixar tant sorprès que no vaig saber què fer ni què dir durant molta estona.
Encara no us havia donat la resposta i ja feies plans, que si dormiríem els tres junts, de si ho faríem per setmanes - aquí no sé si hi entrava que dormíssim plegats tu i jo mentre la Rosa se n'anava a una altra habitació -, de si sortiríem al dominical de "El País" de tan moderns que seríem, i que si tomba i que si gira.
Suposo que em disculparàs pel paperàs que vaig fer, ja sé que no va ser de molt bona educació tirar-te el que quedava de cafè pel damunt i anar-me'n a dormir amb un cop de porta, però no tothom és tan avançat com tu, i a més suposo que entendràs que jo era el que hi tenia més a perdre en aquest pacte a menys que a partir d'ara fossis capaç de despertar-me instints que fins avui no he descobert.
Així doncs no tinc més remei que demanar-te que tornis a sopar aquesta nit, que tindré preparat el millor vi i que la Rosa t'haurà preparat el conill com només ho sap fer ella. Això sí, el pernil a veure si el compres una mica més bo i no facis el garrepa amb el caviar, segurament serà l'últim sopar que facis a casa com a convidat.

...... Ara no recordo on he deixat l'agenda però a vegades les coneixences són més importants que els diners. Qui m'havia de dir que l'Ivan, el xicot rus que vaig salvar de morir atropellat en mig de la Gran Via, em podria tornar el favor. Quan vaig saber que era espia vaig pensar que ja era mala sort, que hagués preferit que fos constructor o regidor d'urbanisme, però ara se m'havia obert el cel mentre em ressonaven les seves paraules - em pots demanar el que vulguis, per més estrany que et sembli, t'ho aconseguiré - i penso que un bombó farcit de poloni 210 serà la culminació perfecte pel darrer sopar.