L'Oasi català

Un relat de: deulonder

Durant la Guerra Civil espanyola, a tota la zona republicana, amb l'excepció de Guipúscoa i Biscaia on la situació l'havia dominada el Partit Nacionalista Basc (PNB), després del fracàs de l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 es va viure una situació de caos perquè el poder efectiu no l'exerciren pas les institucions de la República, dipositàries de la legalitat democràtica, sinó les organitzacions anarquistes (CNT i FAI) i comunistes, que aprofitaren l'ocasió per dur a terme una revolució socialista, reprimint també amb duresa les persones contràries al nou sistema revolucionari; per tant, el juliol de 1936, la legalitat democràtica fou liquidada a tot arreu de l'Estat, en alguns llocs per l'alçament feixista dels militars i en d'altres per les revolucions anarquistes i comunistes.
L'agost de 1936, les potències europees signaren un acord de no intervenció en la Guerra Civil espanyola. Els països democràtics -França i el Regne Unit- consideraren que la República Espanyola, tot i representar una legalitat democràtica, havia conservat el poder aliant-se amb forces revolucionàries d'extrema esquerra; per això, s'inhibiren del conflicte pel temor que una derrota de Franco signifiqués la instauració d'un nou règim comunista a Europa. Hitler i Mussolini no respectaren pas l'acord i donaren ajuda econòmica i militar a Franco, cosa que afavorí la causa dels militars rebels; Stalin també optà per no respectar el pacte de no intervenció; a partir d'octubre de 1936, començà a enviar a l'Espanya republicana assessors tècnics i militars; per altra banda, les Brigades Internacionals, formades per voluntaris de tots els països que acudiren a lluitar a favor de la República, caigueren sota el control de la Komintern, la Internacional Comunista dirigida des de Moscou. D'aquesta manera, poc a poc, la República Espanyola va anar esdevenint un satèl·lit de l'URSS; a partir de 1937, la República va imposar-se sobre el caos revolucionari generat el juliol de 1936; ara bé, el Partit Comunista d'Espanya, fidel a l'URSS, va anar controlant cada cop més la República. De fet, a Espanya, Stalin va assajar-hi les tècniques amb què, anys després, imposaria el comunisme als països de l'Europa de l'Est; una mostra de la submissió de la República Espanyola a l'URSS durant la Guerra Civil es donà a Barcelona el 1937 amb el segrest i assassinat per agents soviètics d'Andreu Nin, dirigent del POUM, un partit comunista dissident de la línia stalinista: els serveis secrets de l'URSS van poder actuar impunement en territori espanyol contra un ciutadà espanyol, un tipus de situació que esdevindria normal als països de l'Europa de l'Est durant el període del domini soviètic.
A Catalunya, el mateix dia 19 de juliol de 1936, escamots anarco-sindicalistes, que havien aconseguit armar-se, començaren la revolució cremant esglésies, assassinat capellans i matant els insurrectes vençuts. La situació va agreujar-se quan, el matí del dia 20, els anarquistes s'apoderaren de gairebé tot l'armament de la caserna de Sant Andreu (Barcelona). A partir del dia 20 de juliol, arran del col·lapse de les institucions de l'Estat, la Generalitat va eixamplar el seu àmbit de competències força més enllà dels límits de l'Estatut d'Autonomia; ara bé, com que el poder real a Catalunya no el tenien les institucions democràtiques sinó els escamots anarquistes de la CNT i la FAI, aquesta dita autonomia de guerra era només nominal; al president Companys no li va quedar més remei que intentar pactar o negociar amb els anarquistes i limitar-se a legalitzar les seves actuacions.
El juliol de 1936, es creà el Comitè de Milícies Antifeixistes -controlat pels partits revolucionaris-, que, durant els seus dos mesos d'existència, exercí el poder a Catalunya, en detriment de la Generalitat. Aquest Comitè va dissoldre's pel setembre de 1936, a canvi, però, de l'entrada al govern de la Generalitat, on Josep Tarradellas ocupava el càrrec de conseller en cap, d'organitzacions revolucionàries sense representació democràtica com ho eren el POUM, la CNT i el PSUC, que hi compartiren el poder amb els partits democràtics: ERC, Acció Catalana i la Unió de Rabassaires.
El caos revolucionari portà a la matança massiva de clergues, de gent d'ideologia dretana, d'empresaris i de tot aquell considerat contrarevolucionari; durant els primers temps de la Guerra, l'Hospital Clínic de Barcelona calculà una mitjana de trenta assassinats diaris, abans del 18 d'agost, a Lleida foren assassinades dues-centes cinquanta persones. En aquesta situació, el Comitè de Milícies Antifeixistes creà les patrulles de control, integrades majoritàriament per milicians de la CNT-FAI; la seva funció era mantenir l'ordre, tanmateix, a la pràctica, foren aquestes mateixes patrulles les que dugueren a terme els assassinats polítics i els actes de violència, treure algú a passejar, era una expressió de l'argot anarquista amb què es designava el fet de capturar una persona, endur-se-la a un lloc amagat, com a Barcelona ho era la carretera de l'Arrabassada, i, sense cap mena de formalitat judicial, assassinar-la i enterrar-la en una fossa.
Per tal de protegir la vida de gent amenaçada pels escamots anarquistes, l'única cosa que la Generalitat va poder fer fou ajudar a fugir a l'estranger les persones en perill de mort, tal com va fer-ho amb la major part dels dirigents de la Lliga Catalana, amb el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Girona, l'abat de Montserrat i gran part dels monjos d'aquest monestir. La instal·lació del Govern de la República, primer a València i, després, a Barcelona, no va aconseguir, però, restablir l'ordre.
Els escamots anarquistes reprimiren la religió catòlica, seguida aleshores per molta gent, cremant esglésies, assassinant capellans, prohibint el culte i els actes religiosos; així, foren assassinats 930 sacerdots i religiosos (el 20% dels clergues seculars, i el 27% dels regulars) a la diòcesi de Barcelona, al bisbat d'Urgell, 107 capellans (19'5%), al de Lleida, 270 clergues, i 298 al de Tortosa; a la diòcesi de València, foren morts 353 capellans, 54, a la de Sogorb, i 63, a la d'Oriola.
Però, i si després del fracàs de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936, a Catalunya la Generalitat hagués aconseguit imposar-se als anarquistes i evitar la revolució? A partir d'ací, ens podríem trobar amb tota una sèrie d'escenaris possibles.

LA VICTÒRIA
La primera conseqüència del fracàs de la revolució anarquista a Catalunya el juliol de 1936 hauria estat la fidelitat de la dreta catalanista a la Generalitat; aleshores, Francesc Cambó, el màxim dirigent de la Lliga Catalana, no hauria pas finançat Franco sinó els exèrcits organitzats pel govern del president Companys; a França, Josep Pla hauria fet d'espia no pas per a l'Espanya franquista sinó per a Catalunya.
Després de la victòria electoral del Front Popular -una coalició de les esquerres democràtiques amb els socialistes i els comunistes- el febrer de 1936, un sector força important de les dretes espanyoles, representades per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), donaren suport a la idea d'enderrocar la República mitjançant un cop d'estat militar i instaurar a Espanya un règim dictatorial, en la línia dels feixismes europeus de l'època. La Lliga Catalana, el partit del catalanisme conservador, no participà pas d'aquestes conxorxes; els resultava obvi que la política d'unitat nacional a ultrança que duria a terme un règim dictatorial espanyol significaria la supressió de l'autonomia aconseguida per Catalunya el 1931 amb la proclamació de la II República espanyola; per tant, allò que, el 1936, va dur Cambó i la Lliga a posar-se del costat de Franco no podia ser cap altra cosa que el triomf de la revolució anarquista a Catalunya, arran de la qual totes les persones vinculades a postures de dreta -catalanista o espanyolista- havien hagut d'exiliar-se. Si el règim anarquista no era esclafat, Cambó, Josep Pla, Ramon d'Abadal, Ferran Valls i Taberner i d'altres prohoms de la Lliga esdevindrien uns exiliats sense pàtria com ho eren els russos blancs, és a dir, la gent que havia marxat de Rússia després de la Revolució de 1917 pel seu desacord amb el règim comunista imposat pels bolxevics; naturalment, l'únic capaç de posar fi a la revolució anarquista de Catalunya era Franco; Companys havia perdut la legitimitat democràtica que tenia com a president de la Generalitat en el moment que va acceptar pactar amb els anarquistes fins al punt de formar-hi govern, esdevenint així còmplice dels revolucionaris.
Comptant amb els recursos econòmics d'una gran part de l'empresariat català i amb el suport de gairebé tota la població que veuria els franquistes com uns enemics de Catalunya, la Generalitat hauria pogut organitzar un exèrcit regular -i no pas les milícies desorganitzades que crearen els anarquistes i els comunistes- que possiblement hauria estat capaç d'assolir objectius com ara la presa de Saragossa o la conquesta de Mallorca, on el juliol de 1936 hi havia triomfat l'alçament militar, que haurien pogut dur a la victòria la República.
En el cas que la intervenció de Catalunya hagués aconseguit derrotar Franco i, a més, restablir l'ordre posant fi al caos revolucionari de la zona republicana, al catalanisme se li hauria presentat l'ocasió de fer allò que havia desitjat des de la seva aparició com a moviment polític a finals del segle XIX: organitzar Espanya adaptant-la a les reivindicacions nacionals de Catalunya, tant pel que fa a nivell d'autogovern com de respecte a la seva identitat nacional; acabada la Guerra Civil, els sectors reaccionaris de la dreta espanyola haurien estat derrotats amb Franco, i els demòcrates espanyols deurien la seva salvació tant del franquisme com de l'anarquisme i el comunisme a la intervenció dels catalans, per tant, no els quedaria més remei que acceptar la nova situació.
També hauria pogut passar que, després de la derrota de Franco, Catalunya s'hagué
s trobat amb una Espanya en mans dels comunistes, els quals comptarien amb el suport de Stalin; aleshores, a Catalunya s'hauria optat majoritàriament per la independència; aquesta hauria estat una situació semblant a la de Rússia en temps de la Revolució, on els moviments independentistes -triomfants a Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània però fracassats a Ucraïna, Geòrgia i a d'altres llocs- foren no tant la culminació d'una represa nacionalista com una manera d'evitar quedar sota domini del règim bolxevic. Inevitablement, el triomf dels comunistes a Espanya i dels nacionalistes catalans a Catalunya hauria provocat una nova guerra civil, que hauria donat com a resultat o bé una Catalunya democràtica independent o bé la submissió de Catalunya pel nou poder comunista espanyol.

LA DERROTA
Una altra possibilitat a considerar és que, malgrat tot, el manteniment de la legalitat democràtica a Catalunya no impedís que la guerra acabés amb victòria de Franco: els exèrcits de Catalunya no aconsegueixen pas prendre Saragossa sinó que s'estanquen al Front d'Aragó fins que, a finals de 1938, després de la Batalla de l'Ebre, les forces franquistes trenquen el front i ocupen Catalunya.
Aleshores, entre els exiliats que, durant els primers mesos de 1939, passarien la frontera amb França hi hauria els prohoms conservadors de la Lliga (Francesc Cambó, Josep Pla, etc.) als quals el nou règim franquista perseguiria per separatistas; en aquest cas, si, després de l'ocupació de França per Alemanya, Cambó hagués caigut en mans de la GESTAPO hauria pogut acabar com Companys: extradit a Espanya i afusellat al castell de Montjuïc; com és sabut, un dels element ideològics del règim de Franco fou el nacionalcatolicisme, ara bé, tot i així, les autoritats franquistes van afusellar el dirigent demòcrata cristià Manuel Carrasco i Formiguera, així com capellans que havien lluitat com a gudaris (=soldats) en els exèrcits republicans organitzats pel govern d'Euskadi.
Així tindríem, doncs, un curs de la història molt semblant al que hem conegut en la realitat, però amb una important diferència: entre 1936 i 1939, a Catalunya no s'hi hauria patit pas la disbauxa revolucionària dels anarquistes i els comunistes, sinó que s'hi hauria mantingut la convivència democràtica i l'Estat de dret; per tant, no hi hauria hagut ni crema d'esglésies ni matances de capellans, els empresaris haurien pogut conservar el control dels seus negocis, els quals no haurien estat pas col·lectivitzats, i les úniques persones que haurien patit repressió haurien estat aquelles que, després d'un judici dut a terme amb totes les garanties processals, haguessin resultat culpables de col·laborar amb els franquistes. En aquest cas, el 1939, a Catalunya ningú no hauria vist Franco com el restaurador de l'ordre social, sinó com el conculcador de la legalitat democràtica i com un enemic de Catalunya; aleshores, la col·laboració amb el nou règim no hauria anat gaire més enllà dels petits cercles ideològicament afins amb Franco: el reduït nombre de militants que la Falange Española, fundada el 1933 a Madrid per José Antonio Primo de Rivera, tenia a Barcelona, i els seguidors del carlisme; segons els criteris del règim, excepte els falangistes i els carlins, tota la dreta catalana patiria l'estigma d'haver-se mantingut fidel a la República durant la Guerra.
Aquesta manca d'arrelament del franquisme a Catalunya potser n'hauria accelerat l'erosió i n'hauria escurçat la durada; per altra banda, a conseqüència del record de la Guerra com un moviment de resistència nacional de Catalunya, que, en el curs de la història real no va poder donar-se a causa de la revolució anarquista, en arribar la fi del franquisme, la reivindicació nacional de Catalunya hauria estat molt més forta del que va ser-ho en la Transició democràtica que hem conegut.

HISTÒRIA I UCRONIA
L'interès d'aquest plantejament ucrònic rau també en el fet que, avui dia, quan s'explica la història de Catalunya durant la Guerra Civil, sovint s'ignora i es silencia un fet capdal com ho és el domini del país pels anarquistes i els comunistes en detriment de les forces democràtiques; ens trobem, doncs, en un cas en què la ucronia substitueix la història. Aleshores, resulta impossible comprendre el suport que, durant la postguerra, va aconseguir el franquisme a Catalunya entre tots aquells sectors que, durant la Guerra, havien estat víctimes del terror revolucionari dels anarquistes i comunistes.


Comentaris

  • Dificilment[Ofensiu]
    jordigal | 31-12-2005

    Dificilment la republica hagués pogut guanyar la guerra quan França mateix aturava els convois amb suministres d'armament en la mateixa frontera amb catalunya. El pavor que les potències europees sentien per el comunisme voltxevic no hagués consentit mai una victòria republicana. De fet, tot ja estava decidit avanç i tot que comencés la guerra. Davant una situació tant desesperada els homes perdem el control, i, no més el coratge és el que compta al final.

  • cal saber-ho tot[Ofensiu]
    fill de les ombres | 21-07-2005 | Valoració: 10

    la nota no és sols per una redacció clara i acurada, que es nota acadèmica, sinó que va especialment pel motiu d'aquest escrit, la reivindicació d'un terror contra la dreta a la reraguarda republicana.

    hereu d'una tradició conservadora però amb un pensament fortament d'esquerres, convisc familiarment amb el plantejament injust d'un sol enemic a batre, un sol derrotat, un sol assassí implacable.

    conèixer la història també és rememorar i desenterrar el que va ser en tots els camps i bàndols.

    amb una crítica enèrgica a la dreta espanyola, el partit neofeixista que respira sota les sigles del PP no voldria que el bosc ens tapés els arbres i el pensament d'esquerres fes creure a la societat que tota repressió contra la dreta està justificada i que intentar recuperar la memòria d'aquells més de 8.000 que van morir arbitràriament és defensar el franquisme.

    felicitats i gràcies pel relat.
    saber-ho per boca de familiars no és posar noms, dates i fets des d'una visió històrica objectiva, ara ja ho puc fer.

  • tens raó[Ofensiu]
    deulonder | 18-01-2005

    La situació potser no seria la mateixa però sí que s'assemblaria a la de "Setanta Anys"

  • El poble ha de ser bó i no tornar-s'hi, però,...[Ofensiu]
    T. Cargol | 18-01-2005

    El poble - els que no manen ni tenen recursos - ha de ser bó i no tornar-s'hi i l·legalment, però, no sempre és possible, quan hi ha resentiment per actes anteriors - quan t'han deixat al carrer, tan enganyat, tan humiliat ,...-.

    La violència de la dreta va ser oficial i beneïda i van voler exterminar tot vestigi d'esquerres.

    No es poden comparar les dues coses: la violència a favor de la legitimitat i la dels sublevats.

    No hi ha res net i pur, ja ho savem, però sempre estàs en una dels dos costats de la ratlla i per desgràcia els teus també maten, sense que deixin de ser els teus...

  • ja ho sé[Ofensiu]
    pèrdix | 18-01-2005

    i suposo que saps que sé, que a "Setanta anys", precisament, no hi havia guerra però et veig amb capacitat d'extrapolar i entendre'm el sentit.
    Tant se val.
    Coincideixo amb tu. Es possible condemnar el feixisme i no justificar i/o minimitzar el paper de part de l'esquerra

  • resposta[Ofensiu]
    deulonder | 18-01-2005

    La teva possibitat podria ser però no he volgut pas considerar-la.
    Una victòria de la República a la Guerra Civil no donaria pas al món ucrònic de "Setanta Anys" perquè en aquest cas, la República no guanyava pas la Guerra Civil perquè no hi havia guerra civil.

    Gràcies pels teus comentaris.

  • deulonder | 18-01-2005

    La salvatge i brutal repressió que va dur a terme el règim franquista durant tots els seus quaranta anys d'existència des de l'inici de la guerra civil fins a la mort del dictador no veig pas que desmenteixi ni legitimi el terror revolucionari perpetrat per anarquistes i comunistes a l'Espanya republicana durant la Guerra Civil.
    Per cert, la violència d'anarquistes i comunistes era "del poble" o d'uns sectors polítics que aspiraven al poder absolut?

  • Com a curiositat[Ofensiu]
    pèrdix | 17-01-2005

    no quedaria una tercera opció?
    Imaginem que el pes dels anarquistes i comunistes és menor tant a Catalunya com a Espanya i la Generalitat posa el seu virtual exercit a la disposició de la república. En comptes de tenir tres exercits dispersos (català, espanyol i basc), que van al seu aire, en tenim un de, virtualment, entre cometes enormes, més poderós que pot plantar cara al feixisme.
    Si la guerra hagués estat guanyada per la República, potser l'opció pel federalisme hauria tingut més força...

    Bé. Ara me n'adono que, si hagués guanyat la guerra la República, proposaries un futur com en el de "Setanta anys" on pràcticament obviaves el pes de l'anarquisme.

    Sempre baralles amb les cartes de la Catalunya Independent i, d'una manera o altre, al final surt poquer.

    M'agrada molt la teva "història-ficció" com ja t'havia comentat.

  • Vosté senyor Esteve i també vosté senyor González...[Ofensiu]
    T. Cargol | 17-01-2005

    No se perquè m'ha vingut al cap aquesta canço de'n Raimon que seguia:

    "Desprès d'alguns anys a Irun tornaren i trobaren les coses molts més segures, millor que abans,..."

    Gabriel Jackson - historiador de la guerra civil afincat a Barcelona -assegura que els Estats Units i El Regne Unit ja facilitaven petroli als feixistes, durant la guerra civil.

    A vegades el poble comet excessos: són res comparats amb el que han de patir a mans del que governen (poders fàctics com l'esglèsia, que va beneir els asessinats massius per les tropes regulars franquistes (no incontrolats!) i van portar el dictador sota pal·li.

    Per no mencionar el camp de la bota, ara seu del Forum o els camps de concentració.



Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

deulonder

8 Relats

54 Comentaris

25125 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
M'agrada crear webs; les meves webs són:

www.arcade.ya.com/escacs2002
www.deulonder.angelcities.com
www.geocities.com/deulonder2000