Os Lusiadas

LA INDEPENDÈNCIA DE PORTUGAL
Després de la mort sense descendència del rei Sebastià I el 1578, les Corts Portugueses reunides a Tomar el 1580 van reconèixer com a successor Felip II de Castella, deixant de banda els drets de l'altre pretendent al tron Antoni, prior de Crato; Felip II de Castella i I d'Aragó, esdevingut també Felip I de Portugal, va jurar els furs i privilegis d'aquest regne, que dins de la Monarquia Hispànica, igual com els estats de la Corona d'Aragó, va conservar les seves lleis i institucions així com la seva condició de regne diferenciat de Castella; la unió entre la Corona d'Aragó, Castella i Portugal no consistí mai en la refosa d'aquests regnes dins d'un de nou anomenat Espanya sinó en una pura i simple unió dinàstica basada en el fet que tots aquests territoris compartien el domini d'un mateix monarca, que no era pas rei d'Espanya sinó rei de Portugal, rei de Castella i rei d'Aragó. En la documentació oficial de la Cort no es feia servir mai el títol rei d'Espanya per la senzilla raó que, entre tots els dominis del monarca, no hi havia cap estat que s'anomenés regne d'Espanya.
La unió dels regnes hispànics va mantenir-se sense cap problema fins que, en temps de Felip IV de Castella (1621-1665), la política del comte-duc d'Olivares va provocar enfrontaments entre la Monarquia i les classes dirigents dels regnes no castellans, que veien trepitjats els seus furs i lleis per l'actuació centralista d'Olivares; aquestes tensions, radicalitzades després de l'inici de la guerra contra França el 1635, van dur el 7 de juny de 1640 al Corpus de Sang, la insurrecció de Barcelona que inicià la Guerra dels Segadors (1640-1659); el 23 de gener de 1641, Lluís XIII de França fou proclamat comte de Barcelona per la Junta de Braços, i així, Catalunya trencava amb Espanya per passar a sobirania francesa. A Portugal, l'intent de reclutar-hi soldats per anar a lluitar a Catalunya provocà l'esclat de la revolta l'1 de desembre de 1640: a Lisboa, el duc de Bragança fou proclamat rei de Portugal -Joan IV (1640-1656)-, fet que resultà confirmat per les corts portugueses reunides el 28 de gener de 1641. França va donar suport als independentistes portuguesos, i, a més, el duc de Bragança, a qui gairebé cap poder europeu no va reconèixer com a legítim rei de Portugal, va buscar també l'ajuda d'Anglaterra fent tractes amb el rei Carles I el 1642 i amb el govern de Cromwell el 1654.
El Tractat dels Pirineus, que el 1659 posà fi a la guerra entre França i Espanya iniciada el 1635, a part d'establir la cessió de gran part dels comtats de Rosselló i Cerdanya a França, obligava els francesos a deixar de donar suport a la revolta portuguesa; tanmateix, el 1661 la cort d'Alfons VI de Portugal (1656-1683), el fill del duc de Bragança, va aconseguir l'ajuda de Carles II d'Anglaterra, qui s'havia casat amb Caterina de Bragança, germana d'Alfons VI.
La derrota dels exèrcits espanyols de Joan d'Àustria, fill il·legítim de Felip IV, a Ameixal el 1663 i les noves victòries portugueses a les batalles de Castel Rodrigo, Vila Viçosa i Montes Claros (1665) van dur a la signatura del Tractat de Lisboa (1668) pel qual, després de vint-i-vuit anys de guerra, la Monarquia Hispànica va reconèixer finalment la independència de Portugal.
I si, després de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), que posà fi a la guerra amb França, Espanya hagués aconseguit resoldre favorablement el conflicte de Portugal i conservar el domini sobre aquest regne?

PORTUGAL DINS DE L'ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Després de la fi de la guerra amb França (1635-1659), el primer conflicte important en què es trobà la Monarquia Hispànica fou la Guerra de Successió (1700-1715), motivada per la mort sense descendència de Carles II (1665-1700), que donà lloc a l'enfrontament dels dos pretendents -Carles d'Àustria i Felip de Borbó- pel tron dels regnes hispànics; aleshores, si, igual com la Corona d'Aragó, Portugal hagués donat suport a Carles d'Àustria, un cop acabada la guerra, Felip de Borbó -Felip V (1700-1745)- hauria abolit les institucions portugueses i hi hauria instaurat un règim de Nova Planta, com els que imposà a Aragó, Catalunya, València i Mallorca; segurament, als responsables de les noves institucions portugueses, se'ls hauria donat una Instrucción secreta, força semblant a l'enviada el 1717 als corregidors de Catalunya, instant-los a procurar introduir l'ús del castellà en tots els àmbits del seu corregiment a cuyo fin dará las providencias más templadas y dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado; naturalment, a Portugal també s'hi hauria establert que las causas de la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana.
En el cas que, en la Guerra de Successió, Portugal s'hagués decantat a favor de Felip de Borbó, llavors hauria conservat les seves lleis i institucions forals fins a la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual tot el sistema institucional espanyol va entrar en crisi després que, arran de la invasió francesa, Napoleó destronés els reis Carles IV i Ferran VII a favor del seu germà Josep Bonaparte; l'oposició al domini francès va dur a la reunió de les Corts de Cadis, on fou redactada la primera constitució espanyola: la de 1812.
A la Constitució de 1812, va definir-se el projecte nacional del liberalisme espanyol: refondre tots els antics dominis de la Corona Espanyola, que en el moment de redactar-se aquesta constitució comprenien gran part de la Península Ibèrica i del continent americà, en un estat nacional anomenat Espanya, prescindint totalment de les cultures i identitats pròpies dels territoris integrats dins d'Espanya, la qual, segons el text constitucional de Cadis, comprenia la Península i Amèrica. Així doncs, l'estat liberal espanyol es constituïa segons el model francès; durant la Revolució Francesa (1789-1815) no s'havia fet res més que convertir els antics dominis de la Corona francesa en un nou estat nacional anomenat França.
El liberalisme no va acabar de triomfar a Espanya fins a la fi de la I Guerra Carlina (1833-1840); el principal canvi que s'havia donat des dels temps de les Corts de Cadis havia estat la independència dels dominis espanyols de l'Amèrica continental (1810-1824); per tant, Espanya havia quedat reduïda a la Península Ibèrica i als territoris d'ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines, que es perdrien el 1898. El 1833, s'instaurà la divisió provincial espanyola, vigent encara avui dia, a tot arreu de la Península, Balears, Canàries, Açores i Madeira, mentre que els territoris d'ultramar tingueren un sistema diferent; en el nou sistema provincial, que té els seus precedents en d'altres projectes elaborats per les Corts de Cadis i pels governs del Trienni Liberal (1820-1823), cada província té com a òrgan de govern una diputació provincial i l'Estat hi nomena com a delegat seu un governador civil. Les regions (Andalusia, Aragó, Astúries, Balears, Bascongades, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Extremadura, Galícia, Lleó, Múrcia, Navarra, Portugal, València) quedaven com a conceptes amb un valor merament geogràfic, ja que, per damunt de la província, no hi havia cap mena de govern regional, sinó, directament, el gobierno de la Nación. En aquesta divisió provincial, hauria pogut molt ben ser que les províncies d'Orense, Pontevedra, Zamora, Salamanca, Càceres, Badajoz o Huelva s'estenguessin per territori de l'antic regne de Portugal, igual com també hauria pogut ser que les províncies de Porto, Coïmbra, Lisboa o Évora incloguessin zones tradicionalment gallegues, lleoneses, extremenyes o andaluses; el 1851, el Govern espanyol va decidir annexar a la província de València l'altiplà de Requena, comarca castellana pertanyent, fins aleshores, a la província i diòcesi de Cuenca, igual com, el 1836, l'antic marquesat de Villena, situat a la regió castellana de la Manxa, havia estat inclòs a la província d'Alacant. El projecte liberal partia de la base de fer taula rasa del passat i, en conseqüència, la divisió provincial no havia de tenir en compte les fronteres dels antics regnes peninsulars.

LLENGUA I SOCIETAT

El 1857, va establir-se per llei a Espanya l'ensenyament bàsic gratuït i obligatori; a tot arreu l'escolarització s'havia de fer en castellà, tant a les regions on hom parlava aquesta llengua com en els casos de Galícia, Portugal, País Basc, Navarra, Catalunya, País Valencià i Balears; l'escola i, posteriorment, els mitjans de comunicació de masses han estat els mitjans gràcies als quals, a Espanya es va popularitzar el coneixement i l'ús del castellà fora del seu àmbit territorial propi; per això, fins a finals del segle XIX, als Països Catalans, Euskadi, Galícia i Portugal hi havia hagut molta gent que ni tan sols entenia el castellà, però, avui dia en aquestes regions tothom sap i domina el castellà i la pràctica totalitat de la població hi ha esdevingut bilingüe. Per altra banda, com que el castellà és la llengua espanyola que tots els espanyols han de poder parlar a tot arreu d'Espanya, a qualsevol ciutadà espanyol li sembla la cosa més normal del món anar per Portugal, Galícia, Euskadi o els Països Catalans parlant en castellà i si algú pretengués exigir-li el coneixement de la llengua autòctona es sentiria contrariat perquè consideraria que li són privats els seus drets d'usar l'espanyol a Espanya. En conseqüència, si, durant la segona meitat del segle XX, Portugal hagués rebut un allau immigratori procedent de la resta d'Espanya s'hi hauria format una comunitat castellanoparlant, és a dir, persones que viurien i treballarien a Portugal, però que per relacionar-se amb la gent del seu entorn farien servir sempre el castellà, mentre que el portuguès o bé no el sabrien o en tindrien un coneixement incomplet; en aquestes circumstàncies, a Portugal molts portuguesos haurien interioritzat la idea que parlar en portuguès a algú que sigui castellà és de mala educació.
La imposició del castellà, radicalitzada sota la
dictadura de Franco (1936-1975), ha fet que el català, l'euskera, el gallec i el portuguès hagin esdevingut llengües minoritàries i subordinades dins dels seus respectius territoris; si, en l'Espanya democràtica definida per la Constitució de 1978, a Portugal haguessin endegat un procés de normalització lingüística semblant als seguits a Euskadi i Catalunya, a Espanya això s'hauria vist amb un recel força comprensible; segons l'article 3 de la Constitució, El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla; a Portugal, igual com a Catalunya i a Euskadi, sempre hi hauria el risc que la normalització de la llengua regional atemptés contra els drets constitucionals dels ciutadans espanyols. El fet que a Portugal totes les escoles facin la classe en portuguès, no va contra els drets dels nens castellanoparlants? No és el bilingüisme la millor manera de garantir la convivència a Portugal?
En aquesta situació de subordinació del portuguès, inevitablement hi hauria escriptors portuguesos que escriurien sempre o ocasionalment en castellà, i aleshores es plantejaria la qüestió de si les obres escrites en castellà per escriptors portuguesos són o no literatura portuguesa. Per altra banda, podria ser que els diaris de Lisboa i de les altres ciutats importants de Portugal fossin majoritàriament en castellà.

EL PAÍS

Si Portugal formés part d'Espanya hi hauria portuguesos que es sentirien espanyols i acceptarien la identitat espanyola amb tot el que això significa, simplement perquè els elements simbòlics de la identitat espanyola formarien part del paisatge quotidià portuguès i hi hauria tot un aparell polític, econòmic i social encarregat de legitimar la ideologia espanyolista a Portugal; en qualsevol poble o ciutat, hom podria veure-hi una caserna de la Guàrdia Civil i la bandera espanyola onejant en els edificis oficials; en les informacions dels serveis meteorològics hi sortiria el mapa d'Espanya i tothom sabria quin temps farà en llocs tan geogràficament allunyats com ara Almeria, Múrcia, Alacant, Mallorca, València, Castelló, Tarragona, Barcelona o Girona; mentre va existir el servei militar obligatori, aquest s'hauria fet, naturalment, en l'exèrcit espanyol i, per tant, molts portuguesos haurien fet la mili a Canàries, Catalunya, Aragó, Madrid, Cartagena, etc.; fins a l'entrada en vigor de l'euro, a Portugal la moneda de curs legal hauria estat la pesseta, cosa que també té un valor simbòlic; finalment, tot portuguès duria a sobre un carnet d'identitat que el definiria com a espanyol.
En la geografia espanyola, hi ha el norte (les regions de la zona cantàbrica), el nordeste (Catalunya), levante (el País Valencià i Múrcia), el sureste (Alacant i Múrcia), el centro (Madrid i Castella), el noroeste (Galícia i Astúries), poniente (Portugal) i el suroeste (Huelva i Évora).
Durant el període franquista, l'única televisió que s'hauria vist a Portugal hauria estat l'espanyola, la qual, a més de la llengua castellana, hi imposaria també els referents espanyols; la instauració de la democràcia i la concessió d'un estatut d'autonomia a Portugal no hi hauria significat pas la desaparició de la televisió espanyola sinó, simplement, l'autorització que el govern autonòmic creés un canal propi. Lògicament, a Portugal serien coneguts tots els famosos espanyols de tots els àmbits: la duquessa d'Alba, el comte Lequio, Boris Izaguirre, Javier Bardem, Penélope Cruz, Antonio Banderas, Pedro Almodóvar, Carlos Sainz, Mikel Indurain, Rocío Jurado, Rosario Flores, Jesulín de Ubrique, Sofía Mazagatos, etc; aleshores, no seria normal que la televisió portuguesa en parlés i els entrevistés? I quan a la televisió portuguesa s'hi entrevistés algun espanyol, la solució correcta no seria fer l'entrevista en castellà? Si en una televisió espanyola hi sortís un noi o noia de Portugal que hagués guanyat un concurs i, des dels estudis de la televisió, telefonés a la seva família per comunicar-los-ho, no seria lògic demanar-li que parlés amb els seus familiars en castellà encara que la família fos portugueso-parlant perquè estan sortint a la televisió espanyola?
Fora dels territoris tradicionalment de llengua i cultura castellanes, el projecte nacional espanyol significa la destrucció -o, si més no, la subordinació- de tots els elements que formen la identitat pròpia, en especial la llengua i la cultura, i l'obligació d'assumir com a propis els elements definits com a constitutius de la identitat espanyola, els quals, gairebé sempre són d'arrel castellana.
Les reaccions dels territoris no castellans a la imposició del projecte espanyol ha tingut característiques diferents; a Astúries i Lleó, excepte grups molt reduïts, ningú no ha reivindicat mai la llengua pròpia: l'astur-lleonès, dit despectivament bable, ni ha plantejat mai cap projecte nacional alternatiu a l'espanyol; així doncs, Astúries s'ha dissolt dins d'Espanya igual com Occitània ho ha fet dins de França; en d'altres llocs (Galícia, País Valencià, Illes Balears, Navarra) s'hi ha format un moviment de reivindicació de la identitat pròpia, el qual, però, és minoritari, la majoria de la gent d'aquestes zones s'identifica amb Espanya; finalment, hi ha els casos de Catalunya i el País Basc on la reivindicació nacionalista de la pròpia identitat és majoritària, o, si més no, socialment molt significativa.
En quin d'aquests casos es trobaria Portugal? Si el nacionalisme és minoritari al País Valencià, també podria ser-ho a Portugal; aleshores, al parlament autonòmic portuguès hi obtindrien la majoria els grans partits espanyols, és a dir, el PP i el PSOE, mentre que els partits nacionalistes portuguesos hi tindrien una presència testimonial o, potser, serien extraparlamentaris; per això, el govern autonòmic de Portugal no tindria cap interès en la normalització lingüística del portuguès i podria adoptar postures radicals de suport al castellà, tal com ho fa la Generalitat Valenciana.
Naturalment, també podria passar que el nacionalisme hi tingués un arrelament social important, igual com a Euskadi i Catalunya; aleshores, si la postura majoritària del nacionalisme portuguès fos defensar la identitat nacional portuguesa dins del marc d'Espanya, es viuria una situació de conflicte permanent perquè s'hauria de lluitar constantment contra la difusió i imposició dels referents espanyols a Portugal; el nacionalisme moderat portuguès es trobaria en la contradicció d'acceptar l'ordre jurídic definit per la Constitució de 1978, concebut, precisament, per evitar que cap territori espanyol pugui tenir una existència nacional pròpia al marge de l'espanyola. Per altra banda, la reivindicació d'una identitat nacional portuguesa pròpia faria indignar els espanyols, per als quals resulta il·legítima qualsevol afirmació nacional no espanyola feta en un territori espanyol. Així doncs, les invectives de les cavernes mediàtiques madrilenyes es dirigirien per igual contra tots els "territoris rebels": Euskadi, Catalunya i Portugal. Si a Lisboa hom no celebrés amb joia i alegria els triomfs de la selecció espanyola, això es veuria com una actitud tancada, fanàtica i del tot incorrecta; a Espanya tothom trobaria inadmissible l'existència de federacions esportives portugueses reconegudes internacionalment.


LA HISTÒRIA I LA SEVA MANIPULACIÓ

A Espanya, hem d'aguantar amb paciència la manipulació de la nostra història comuna perpetrada constantment pels nacionalistes. Tots els nacionalistes, bascos, catalans i portuguesos, basen les seves cabòries en una suposada història vertadera deformada perversament per Espanya; òbviament, aquestes "històries vertaderes" sempre acaben legitimant el rebuig a Espanya, les reivindicacions nacionalistes inacabables i, fins i tot, la possibilitat de trencar la unitat nacional.
No sé quins romanços expliquen els nacionalistes portuguesos com a "història vertadera"; ara bé, els fets són els fets. Els romans van unificar Espanya, dins de la qual s'hi trobava Lusitània, Viriat, l'heroi de la resistència espanyola contra la invasió romana, era un pastor lusità; després de la caiguda de Roma, els visigots van mantenir la unitat d'Espanya, ho saben que Leovigild s'annexionà Lusitània? Portugal també va estar dins del califat de Còrdova. Durant la Reconquesta, el rei Alfons III d'Astúries (866-910) va reconquerir i repoblar Braga, Chaves i Porto; així, va originar-se el comtat de Portugal, que formà part del regne de Lleó; aquest comtat va aconseguir expandir-se més enllà del Duero després que, el 1064, Ferran I de Castella i Lleó, fill de Sanç III el Gran de Navarra, conquerís Coïmbra.
Per protegir Espanya contra els almoràvits, Alfons VI de Castella i Lleó, qui, el 1085, havia conquerit Toledo, va concedir el comtat de Portugal al noble Enric de Borgonya, a qui casà amb la seva filla Teresa el 1095. Alfons, fill d'Enric de Borgonya, es proclamà rei de Portugal el 1139 després d'haver vençut els sarraïns a Ourique; el 1179, la Santa Seu li reconegué el títol reial després que se'n declarés vassall. Ara bé, malgrat tot, entre els regnes d'Espanya existia un sentiment d'unitat que no es veia afectat per les disputes feudals dels reis.
Portugal ha tingut sempre una clara vocació espanyola; molts cavallers portuguesos lluitaren en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) on, forces de tot arreu d'Espanya, venceren els musulmans; després de la mort del rei Pere I el Cruel (1369), Ferran I de Portugal (1367-1383) va reclamar el tron de Castella en contra d'Enric II de Trastamara; posteriorment, aquest mateix Ferran I de Portugal va casar la seva única filla, Beatriu, amb Joan I de Castella; el 1383, a la mort del seu pare, Beatriu va reclamar el tron portuguès i s'hauria pogut dur aleshores la reunificació dels dos regnes si no fos perquè un sector de la burgesia donà suport a Joan d'Avís, malgrat que tota la noblesa de Portugal era fidel a Beatriu i a Joan I de Castella, el qual va ocupar Portu
gal, però fou vençut per Joan d'Avís que, amb l'ajuda de forces angleses, va esdevenir rei de Portugal -Joan I (1385-1433)-; aleshores, molts nobles portuguesos passaren a Castella.
Alfons V de Portugal (1438-1481) va casar-se amb Joana la Beltraneja, la qual, a la mort d'Enric IV (1474) disputà el tron de Castella a la seva tia Isabel, casada amb Ferran d'Aragó; aquest enfrontament va donar lloc a una guerra civil que assolà Castella des de 1474 fins 1479; si aquesta guerra hagués anat al revés de com va anar, aleshores els Reis Catòlics no haurien estat pas Isabel de Castella i Ferran d'Aragó sinó Joana de Castella i Alfons de Portugal. La unitat d'Espanya després del trencament provocat per la invasió dels àrabs va començar a restablir-se a partir del matrimoni d'Isabel i Ferran el 1469 i continuaria amb la conquesta de Granada el 1492. Portugal no va voler pas quedar-se'n al marge; el 1491, Joan II de Portugal va fer casar el seu fill Alfons amb Isabel, filla dels Reis Catòlics; tanmateix, el príncep Alfons de Portugal va morir i, com que Joan II no tenia cap altre fill, a la mort del rei la corona passà al seu cosí Manuel I l'Afortunat (1495-1521), el qual va casar-se, precisament, amb Isabel, la vídua del príncep Alfons, la qual, a la mort del seu germà Joan havia estat proclamada hereva de Lleó, Castella i Aragó; d'aquest matrimoni va néixer el príncep Miquel, que no va poder realitzar la unitat d'Espanya perquè va morir l'any 1500, dos anys després de la mort de la seva mare; Manuel I va casar-se amb Maria de Castella, germana d'Isabel i, després d'haver-se tornat a quedar vidu (1517), amb Elionor, néta dels Reis Catòlics i germana de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. Joan III de Portugal (1521-1557), fill i successor de Manuel I, va casar-se amb Caterina, germana d'Elionor; d'aquest matrimoni va néixer la princesa Maria Manuela, que, el 1593, va casar-se amb Felip II, el qual era fill de la princesa Isabel de Portugal. Finalment, després de la mort sense descendència del rei Sebastià I (1557-1578), el 1580, fou reconegut com a rei de Portugal Felip II, amb la qual cosa arribava a la seva culminació el procés d'unitat d'Espanya, que havia començat el 1469 amb el matrimoni d'Isabel i Ferran. I mal que els pesi a alguns, el 1580 l'hereu legítim de Portugal fou Felip II i no pas aquell prior de Crato, a qui, demostrant la seva ignorància, els estúpids nacionalistes (amb perdó per la redundància) portuguesos anomenen Antoni I de Portugal.
La revolta de 1640 encapçalada pel duc de Bragança -Joan IV de Portugal segons els nacionalistes- fou, igual com la infame secessió de Catalunya, una punyalada per l'esquena a Espanya aleshores en guerra contra França; els sequaços del duc de Bragança, reivindicats com a patriotes portuguesos pel nacionalisme d'avui dia, en realitat no foren més que uns titelles patètics primer de França i després d'Anglaterra. I avui dia encara hem d'aguantar que la festa de la comunitat autònoma de Portugal sigui l'1 de desembre, aniversari de la gesta ridícula del duc de Bragança i tota la seva patuleia. Doncs sí, a la batalla de Villaviciosa (Vila Viçosa segons els nacionalistes) va guanyar Espanya i ja comença a ser hora que ho vagin acceptant i deixin d'atabalar-nos amb les seves ximpleries tota una púrria d'idiotes que gosen afirmar, sense cap mena de por al ridícul, que a Portugal el castellà és una llengua estrangera imposada per l'opressió i la tirania d'Espanya. Bé, procurarem ací ajudar-los a sortir de la penosa ignorància en què viuen; Francisco Sa de Miranda (1485-1558) va escriure poesies en castellà, quina opressió espanyola hi havia aleshores si, fins 1580, Portugal va ser un regne independent amb un monarca propi? Volen més exemples de portuguesos que escrigueren en castellà? Doncs els en donarem: Jorge de Montemayor (1520-1561), autor de la novel·la pastoril Diana (1559), la més important d'aquest gènere en les lletres espanyoles, Gil Vicente (1470-1536), el més gran dramaturg portuguès de la seva època, dit el Plaute portuguès, va escriure set obres en portuguès i trenta-cinc en castellà o bilingües; Francisco Manuel de Melo (1611-1667), deixeble de Quevedo, va escriure Historia de los movimientos de separación de Cataluña; eren les lletres espanyoles un món estrany per als portuguesos? Bé, el 1639 Manuel de Faria y Sousa va prendre part en la polèmica suscitada per l'estil culterà de Góngora. I, finalment, els recordarem que també va compondre poesies en castellà Luis Vaz de Camoens (1525-1580) -Camões, segons els nacionalistes- l'autor de Os Lusiadas, el poema, considerat pels nacionalistes com una mena de bíblia, on es canten les gestes dels navegants portuguesos a ultramar, és a dir de la participació de Portugal en l'empresa comuna espanyola de descobrir nous móns a l'Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania.

DEDICATÒRIA

Bé, vull dedicar aquest relat ucrònic al record d'un professor que tenia quan vaig fer 3r de BUP, el qual, com si fos la cosa més normal del món, va afirmar que l'existència de Portugal és un anacronisme històric perquè la Península Ibèrica forma una unitat (sic). Juro pel més sagrat que hi pugui haver en aquest món i en l'altre que l'anècdota és certa.
Tanmateix, seríem injustos si consideréssim aquesta afirmació com una extravagància sorgida d'una cabòria personal. A l'article La otra cara de la media luna de Luis Arranz Notario, publicat al número 20 de la Revista Hispano-Cubana (octubre-desembre del 2004) pàgines 105-112, hi podem llegir que una de les conseqüències negatives de la invasió islàmica de la Península Ibèrica fou el trencament de la unitat peninsular, recuperada treballosament a tot arreu menys a Portugal on no va quallar.