L'Emperador

Finalment, després de bastant de temps d'haver-hi rumiat molt, va comprendre que ho havia de fer. Era necessari. No ho faria pas per gust ni per ambició personal, sinó per sentit del deure; ja li agradaria de poder-se'n escaquejar i continuar amb la seva vida de persona normal, però no era pas possible. Així doncs, va acabar de fer el pas: es proclamà públicament emperador dels Països Catalans i protector d'Occitània. I aviat, va posar fil a l'agulla.
Sa Majestat Imperial Albert I, Emperador dels Països Catalans i Protector d'Occitània, va promulgar la Llei Fonamental de l'Imperi: tots els súbdits catalans havien de ser bons i honrats, i viure lliures i feliços. Desobeir aquesta Llei Fonamental era un delicte de lesa majestat envers l'Emperador i la pitjor deslleialtat que es podia cometre contra l'Imperi; la pena per aquest delicte estaria en proporció a la seva gravetat. En l'Imperi, tot el poder quedava en mans de l'Emperador i els seus delegats, mentre que els ciutadans elegirien, democràticament, uns parlaments que assessorarien el Govern, el qual, però, respondria davant l'Emperador i no pas davant del Parlament.
Per tal que no hi hagués dubtes que, després, poguessin provocar conflictes diplomàtics, Sa Majestat Imperial va proclamar un Edicte Principal on s'hi establia que l'Imperi dels Països Catalans estava format pel Regne del País Valencià, el Regne de les Illes, el Regne de la Franja de Ponent i el Principat de Catalunya, al qual, després d'haver-ne examinat els arguments a favor i en contra, va incloure-hi la Catalunya Nord, desestimant així la possibilitat de constituir aquest territori en un regne a part dins l'Imperi; així mateix, va destituir els dos coprínceps d'Andorra i n'assumí les funcions, d'ací que la seva titulació oficial acabés sent Sa Majestat Imperial Albert I Emperador dels Països Catalans, Príncep d'Andorra i Protector d'Occitània. L'Edicte Principal no feia pas menció d'Occitània per ser aquesta una nació on no hi havia assumit pas la porpra imperial sinó, únicament, la condició de Protector, les atribucions de la qual es proposava acabar de definir, per la qual cosa, hauria d'establir contactes per celebrar una conferència d'alt nivell amb els representants d'Occitània.
L'Edicte Principal també definia els símbols de l'Imperi: una senyera com l'estelada dels independentistes, només que, dins del triangle blau, en comptes d'un estel blanc hi havia la figura d'una àguila bicèfala coronada.
Albert I havia proclamat l'Imperi per poder dur a terme la tasca de reconstrucció nacional necessària després del desori continu que havien patit els Països Catalans durant els darrers tres segles: el Tractat dels Pirineus, els Decrets de Nova Planta, els centralismes espanyol i francès, la Dictadura franquista, les badades de la Transició, les trampes de l'España de las autonomías i la manca de sentit de país dels polítics durant el quart de segle que havia seguit a la celebrada mort de Franco. Així doncs, Albert I havia de menar una política de redreç comparable només a la que havia hagut d'afrontar August a Roma després de la fi de les guerres civils.
En primer lloc, l'emperador va ordenar que, a tot arreu de l'Imperi, es canviessin les vies del tren per fer-les d'amplada europea; l'Imperi presentaria una reclamació diplomàtica a Espanya com a responsable del desgavell de no tenir una xarxa ferroviària apta per circular per Europa, naturalment, havia d'assumir els costos de la correcció d'aquell disbarat. Dins d'aquest mateix edicte, l'emperador també manava la construcció immediata d'una línia de TGV que unís Perpinyà amb Alacant, així com l'ampliació dels aeroports de Barcelona, València i Palma de Mallorca.
Per tal d'afavorir la iniciativa econòmica dels seus súbdits, Sa Majestat Imperial va decretar una baixada d'impostos; així, entre d'altres coses, els botiguers ja no haurien de pagar més l'IAE ni els mòduls, es reduïa sensiblement la taxa de l'IVA i, en general, tots els tributs que gravessin l'activitat econòmica.
Amb el fi de millorar la sanitat pública, l'emperador va promulgar un edicte ordenant a tots els seus súbdits que contractessin els serveis d'alguna mútua privada, la que volguessin; naturalment, per tal d'atendre les persones sense recursos, hi hauria una sanitat gratuïta. Per tal de resoldre el problema de les pensions, va ordenar a tots els súbdits que contractessin un pla de jubilació, fet que seria obligatori com ho és l'assegurança del cotxe.
El principal senyal d'identitat de l'Imperi és la llengua, la qual però, distava d'estar normalitzada; ara bé, la política lingüística no podia contradir pas la Llei Fonamental de l'Imperi, segons la qual tots els catalans han de viure lliures i feliços; per això, després d'haver rebut els informes pertinents dels experts, l'emperador va promulgar la Llei Imperial de Normalització Lingüística (LINL). En el seu preàmbul, la LINL hi establia que el català era la llengua pròpia de l'Imperi per ser aquesta llengua l'única que s'havia format dins del territori de l'Imperi per evolució del llatí vulgar; certament, hi havia molts súbdits de l'Imperi que, habitualment, parlaven llengües diferents, com ho eren el castellà o el francès, ara bé, aquestes sempre eren llengües d'origen foraster, que s'havien generalitzat entre els catalans per mitjà de l'acció repressiva de poders opressors; com que no podia contradir la Llei Fonamental de l'Imperi, l'emperador no podia emprendre pas una política repressiva de prohibició de les llengües forasteres a l'Imperi, ara bé, els catalans no podien ser pas lliures i feliços sinó podien viure en català dins de l'Imperi, per això, l'article primer de la LINL establia que tothom podia parlar sempre la llengua que volgués, però amb una limitació: a tot aquell que parlés en català se li havia de contestar sempre en català, qui gosés exigir, sota el pretext que fos, a algú que li parlés en una llengua diferent del català no seria bo i honrat i estaria infringint la Llei Fonamental de l'Imperi; l'article segon es limitava a recordar als catalans que podien comprar llibres, revistes o d'altre tipus de publicacions no escrits en català, o escoltar ràdios i televisions d'expressió no catalana, però, que, de cap manera, tenien obligació de fer-ho. L'emperador confiava que l'aplicació rigorosa de l'article primer de la LINL motivés els catalans a deixar de comprar publicacions no escrites en català, cosa que duria els propietaris de les editorials a replantejar-se la seva actuació.
Òbviament, el català no es parla enlloc de fora de l'Imperi; per tal d'afavorir l'obertura de l'Imperi al món, l'emperador va decretar que, a totes les escoles i centres d'ensenyament, s'havia de posar especial cura a aconseguir que, al final, tots els alumnes arribessin a dominar l'anglès, la llengua internacional d'avui dia, com abans s'havia dominat el castellà o el francès, llengües aquestes l'ensenyament de les quals seria sempre voluntari però mai obligatori.
Tot i ser molt escèptic respecte del funcionament de les immenses burocràcies de Brussel·les i d'Estrasburg, Sa Majestat Imperial va decidir mantenir l'Imperi dins de la Unió Europea; l'emperador va decretar que a les ceques de l'Imperi s'encunyessin noves monedes d'euro amb la seva imperial efígie.
En política internacional, la seva divisa era que l'Imperi és la Pau, ara bé, la pau calia defensar-la contra tots aquells que l'amenacessin; per això, va decidir participar amb un contingent de tropes en la coalició que alliberà l'Iraq de la tirania de Saddam Hussein, igual com anteriorment havia enviat forces a l'Afganistan.
Als diaris i revistes, hi apareixien sovint anuncis donant a conèixer els edictes, ordres i lleis de Sa Majestat Imperial Albert I Emperador dels Països Catalans, Príncep d'Andorra i Protector d'Occitània. Molta gent se'ls mirava encuriosida, considerant-ho un acudit graciós, i els famosos edictes imperials esdevingueren un tema de conversa comú. En aquesta situació, els responsables d'un reality show, emès en hores de màxima audiència, van decidir esbrinar qui hi podia haver darrera de tot allò, perquè, amb molta vista, s'hi ensumaven que hi podrien guanyar força audiència; ara bé, la direcció de l'emissora, amb seu a Madrid, va desautoritzar totalment el projecte. No sols hi havia el problema de la llengua, que, tècnicament, era fàcil de resoldre, sinó que l'individu aquell, fos qui fos, es proclamava emperador dels Països Catalans (sic), i hi ha coses de les quals no se'n pot parlar ni en broma. Això va deixar el camp lliure als directors d'un programa d'humor d'una televisió catalana, que va apropiar-se de la idea de contactar amb l'emperador.
Finalment, va arribar el dia en què el programa va comptar amb la imperial presència; els telespectadors van veure un senyor, vestit com si fos un ministre en un acte oficial, educat i correcte que responia d'una manera raonable les preguntes que li feien sobre coses de política, però que fugia d'estudi quan li demanaven coses de la seva vida, en especial a què s'havia dedicat abans de proclamar l'Imperi; no hi havia cap dubte, però, que aquell senyor es creia realment que era l'emperador dels Països Catalans; si era un actor, com sospitaven alguns escèptics recalcitrants, treballava molt bé. Finalitzada la part seriosa, l'emperador va demostrar tenir sentit de l'humor a l'hora de ser entrevistat pels còmics del programa; a un imitador que interpretava el personatge del rei Joan Carles d'Espanya, l'emperador va tenir l'acudit de convidar-lo a continuar passant les vacances a Marivent i a Vaqueira.
L'audiència del programa va pujar força gràcies a l'entrevista a l'Emperador, el qual va acabar esdevenint-ne un dels convidats habituals; el presentador acostumava a demanar-li la seva opinió sobre temes polítics d'actualitat; arran de la polèmica sobre la unitat de la llengua, Sa Majestat Imperial va anunciar, en directe, la destitució del president de la Generalitat valenciana i la supressió
de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, els membres de la qual passarien a integrar-se a l'Institut d'Estudis Catalans; per tal de defugir qualsevol acusació de centralisme, Sa Majestat Imperial va ordenar que la seu de l'Institut d'Estudis Catalans es traslladés a Tortosa, ciutat situada a mig camí entre Barcelona i València. La naturalitat i el posat seriós de l'emperador hauria pogut induir qualsevol persona desconeixedora de la realitat política dels Països Catalans a creure's que aquell senyor era un governant de debò.
Aviat, l'emperador va convertir-se en un element de la vida social catalana; sortia a la televisió, el convidaven a actes culturals i polítics; fins i tot, va ser invitat a la recepció del dia de Sant Jordi al Palau de la Generalitat; dins de tota la colla del polítics amb els seus seguicis de parents, amics, coneguts i saludats, no hi desentonava gens. Òbviament, parlava sempre com a emperador, però, deixant de banda aquest detall, tenia una bona conversa, era capaç d'enraonar sobre qualsevol tema i, sobretot, el seu comportament era correcte; a més, algunes de les seves idees, com ara endurir els controls d'alcoholèmia per reduir els accidents de trànsit o de construir un túnel a Toses per millorar les comunicacions entre la Cerdanya i el Ripollès, bé es podien aprofitar; a molts dels presents els divertia el joc de demanar audiència a l'Emperador.
Albert Parellada i Roure s'havia quedat sense feina; la situació d'atur, que anava allargant-se sense veure-hi una sortida possible, li va anar causant una forta sensació d'angoixa i d'ansietat, fins al punt d'arribar a patir greus problemes psicològics. Aleshores, se li va acudir una idea: tot es reduïa a fer-ne alguna de forta per esdevenir famós i saber-se'n aprofitar. Entre totes les que se li van acudir, la que va acabar desenvolupant fou la que trobà més viable. Primer ho va fer sense gaire convicció, com si fos la manera de confirmar-se a ell mateix que allò no podia servir per a res de cap manera; tanmateix, segons va començar a sentir gent que en parlava, s'hi va anar animant. El dia que el van convidar a la televisió per primera vegada, va començar a veure que l'invent rutllava; fou també el seu gran repte; una cosa era publicar anuncis al diari i una altra de molt diferent era sortir a la televisió en persona; el seu principal temor era que se li escapés el riure i així acabar confessant que tot això era una broma, però no, se'n va sortir a la perfecció; el van prendre per boig, d'això es tractava, però no va donar pas una imatge freakie.
I ara, havia aconseguit la fama i els ingressos que obtenia de sortir a la televisió, de fer pregons de festa major als pobles i l'honor de ser convidat a actes de les classes polítiques i intel·lectuals -que difícil que és distingir les unes de les altres al nostre país-; ara bé, havia esdevingut presoner del seu èxit. No podia dir pas que l'Emperador fos un personatge i ell l'actor que l'interpretava, sinó que ell era l'Emperador; si els actors tenien sovint el problema que hom els confongués amb els seus personatges -quanta gent no es pensava que Anthony Quinn era de debò Zorba el Grec?-, en ell aquest problema era infinitament major. L'única cosa que li quedava era esperar que el personatge passés de moda i, aleshores, amb els diners que n'havia tret ja veuria si en tindria prou per muntar un petit negoci i anar fent.