Llar de foc

Se senten els espurneigs de la llar de foc. El saló de l’hotelet rural només els dona aixopluc a ells dos. Aquell cap de setmana de tardor l’hotel és gairebé buit. Per això han decidit trobar-se en aquelles dates. A ell no li havia costat gaire trobar una excusa, ja viatjava de tant en tant. A ella li havia costat una mica més, però el seu home també es va empassar l'excusa d'ella.

Tots dos seuen al sofà, amb un ordinador portàtil sobre la taula baixa que els separa del foc. El ball dels dits d’ella sobre el teclat sembla seguir el ritme de l’espurneig del foc.
“... mentre sent els seus dits recórrer el seu cos, afanyosos del corriol secret que els portarà al cel. Ella s’estava quieta, absolutament concentrada en no manifestar el plaer que el seus dits li provocaven...”
Ell llegeix la pantalla des de no més d’un parell de centímetres al seu costat, sense dir res. I sobretot, sense tocar-la. La seva pròpia respiració s’accelera a un ritme similar a la d’ella. Només la protagonista imaginària de la pantalla aconsegueix mantenir el control.
“... amb una explosió de gemecs d’ell i crits d’ella. Un cop es van tornar a calmar, ella li preguntà:
- Tu no crides mai?
- No.
- Hauries de cridar, no siguis tan cartesià.
- No m'agrada cridar."

El teclat emmudeix quan ella li passa l'ordinador:
- Segueix tu.
Ell deixa que els seus dits s'emmotllin al teclat. Dedica uns instants a buscar les darreres tecles que ella ha tocat, per copsar-ne la seva escalfor. Després es concentra en el fragment de relat que ella ha escrit i el segueix.
"- Tan se val, no hi donis més voltes. Però si algun dia cridessis quan tens un orgasme, et sentiries millor..."
Les tornes s'han canviat. Ara és ella qui mira embadalida la pantalla, llegint-ne les paraules que ell tecleja cada cop a més velocitat. La inspiració per fi se li ha assegut a la falda i no vol perdre un instant. Ja ho sap, la inspiració és capriciosa, cal mimar-la mentre ens fa cas, mai no sabem qui més té anotat al seu carnet de ball...
"... aixecant la pelvis, oferint-li el goig que ell feia estona que buscava. Reconeixia que se l'havia guanyat, després de tot el ell que havia fet, es mereixia aquest regal d'ella..."
Tots dos amb els ulls clavats a la pantalla, gaudint de la fantasia virtual que comparteixen. Era el seu joc, les seves regles pactades un dia al voltant d'una taula:
- M'encantaria escriure un relat eròtic a quatre mans, amb tu.
- Només escriure? - feu un dels dos amb un somriure sorneguer.
- Et sembla poc? Anirem creant en directe, buscarem el fil que deixi l'altre, ens haurem d'esprémer el cap per fer coherent i encisador allò que l'altre ha deixat a mitges...
- ...i que ens deixarà a mitges a nosaltres.
- Poca-solta! Gaudeix del fet de compartir! I si no en saps, aprèn-ne. Vols provar, sí o no?
- Sí, sí, clar que vull provar.
- Només virtual, sense tocar-nos.
- Després tampoc?
- Després tampoc.
I ara l'estan jugant, aquell joc. És sorprenentment plaent. Obliga a concentrar-se en el relat. Cada dues ratlles els assalta el desig, ara a l'un, ara a l'altre. Però el pacte va ser "sense tocar-se". La seva amistat es basa en la confiança cega, i cap dels dos vol trencar-la. Sense tocar-se. El desig assalta i cal controlar-lo. Si no ho fan, segur que el primer premi serà explosiu i plaent a no dir, però també saben que portarà de la mà un segon "premi": la pèrdua. Si es toquen, si es deixen arrossegar pel desig, la seva amistat deixarà de ser-ho. Cal seguir amb les mans clavades al teclat. Cal seguir amb els ulls clavats a la pantalla, encara que ja no llegeixin.
- Ara tu.
- Val, segueixo.
Els protagonistes virtuals fa estona que han pujat molt explícitament de to. Els dos narradors controlen les seves emocions, convertint-les en luxúries privades, que no secretes, doncs són força evidents per l'altre. El teclat dringa a mitja veu. La llar espurneja. A ella se li cola per un instant el record del seu home, però de seguida el fa fóra del seu cap, per donar cabuda al seu amant. A on seria ara? Passant el cap de setmana amb la seva dona, segur. El seu amant només esta disponible de dilluns a dijous, i només quan fa la ruta per la comarca. Un cop cada mes i mig. Però és com un àngel, cada cop que apareix la fa volar sense fre... Els dits d'ell s'aturen.
- Segueix tu.
Ella segueix. Ell no treu els ulls de la pantalla. El foc fa cor al teclat. Fa un glopet del whisky que s'ha preparat abans de començar. Li ha ofert una copa, però ella no beu. Entre els aromes de l'alcohol s'enfila la imatge de la seva amant. A ella no li ha explicat que té una amant. Ella també en tindrà un? Segur que sí. O potser no. O potser, com ell, n'ha tingut algun al llarg de la seva història, però en aquests moments no en té. No, no, segur que té un amant. No li vol preguntar, d'alguna manera aquell "sense tocar-se" també inclou un "sense massa preguntes".

"... ajaguts al llit, abraçats en silenci, escoltant-se els cors que a poc a poc van recuperant el ritme pausat d'abans de trobar-se."
- És força tard. Ho deixem aquí?
- D'acord.
- Ho publicarem, oi?
- Sí, clar.
- Amb el teu pseudònim o amb el meu?
- Tant se val, com vulguis.
Ell necessita imperiosament tocar-la, el desig el desborda. Per fi es permet un gest que potser incomplirà la norma pactada, però pel contacte dels seus llavis amb la pell d'ella n'està disposat a córrer el risc. Li agafa la ma amb tendresa i li diposita un petó delicat, sense gosar ni mirar-la a la cara. Es perd el seu somriure de plaer.
- Bona nit.
- Bona nit.
Poc després, ell fa grinyolar les molles del somier. Explota en un orgasme íntim en el precís moment que sent un crit de plaer d'ella provinent de la cambra del costat.
L'endemà esmorzaran junts.