Escollir destí

Un relat de: Paraula de gat
Ja no recordava quan havia començat a fer aquell camí. En el seu record llunyà hi havia unes planes precioses, plenes d’herba i amb moltes ombres agradoses i força llocs per reposar i passar bones estones. Recordava companys de caminada que reien i jugaven amb ella. I passavolants que caminaven més de pressa, o d’altres que seien mentre ella passava. Però ara ja feia temps que el camí s’havia ficat en un bosc ombrívol i malagradós. S’havia fet més costerut i estret, amb pocs llocs a on parar a descansar. Hi havia més gent al seu voltant, amb més neguit i poc temps per a la conversa. Ara ja no era un camí planer, sinó una via pedregosa que només oferia un recer molt de tant en tant. Gent que li demanava coses, gent amb qui se sentia incòmodament lligada, pocs amics, molta gent. Poques vegades es feia pla, pocs recons oferien descans, poques vegades sentia el sol a l’esquena o l’aire fresc a les galtes. Poques vegades ningú es posava a caminar al seu costat, adaptant-se al seu ritme. Més aviat es trobava sovint amb gent que la pressionava, exigint-li que anés més ràpid o més a poc a poc.
Tampoc sabia ben bé perquè anava per aquell camí i no per un altre. De tant en tant hi trobava ramals que sortien en una direcció o altra i es veia obligada a escollir. Llavors sempre hi havia algú que hi deia la seva. Entre uns i altres l’atabalaven una mica i no sempre estava segura d’haver decidit per ella mateixa. De vegades dubtava de si no havia escollit un ramal sabent que no li convenia. De vegades voldria parar i seure, descansar sense límit. Però alguna cosa la impel·lia a seguir avançant, no es podia quedar parada. Sempre escollia el camí que li semblava més interessant, que no sempre resultava ser el més planer. De vegades dubtava de l’elecció feta, és clar que dubtava; sempre quan ja havia recorregut un bon tros del camí i mai tornava enrere. Ella era així, encara que no veiés la fi del camí, no tornava enrere.
Però en començava a estar cansada. Feia molt de temps que veia passar el paisatge al seu costat i no tenia la sensació d’haver avançat i la gent seguia al seu voltant, molts li feien nosa, pocs eren veritables companys de caminada. I el camí seguia pujant. De vegades només una mica, de vegades semblava fins i tot que fes baixada, més sovint era costerut com ell sol i li amargava la vida. Sí, començava a estar-ne tipa d’aquell camí que la vida li havia posat sota els peus. Començava a estar-ne tipa de la gent que parlava tant al seu voltant. Llavor va prendre la decisió de canviar. La propera vegada que el camí es bifurqués, canviaria radicalment de direcció. Ho tenia decidit. Però el camí semblava haver sentit els seus pensaments i no li oferia cap alternativa. Els comentaris de la gent no li deixaven repòs i tampoc no volia tornar enrere, encara que el bosc s’hagués fet més espès, encara que cada cop hi hagués més esbarzers que li esgarrapaven les cames i els braços en passar. Ella seguia, havia de seguir.
De sobte, a la sortida d’un revolt, va veure un clar il·luminat pel sol, no gaire lluny. Va accelerar el pas fins a arribar-hi, encara que hi havia algú que li deia que no corrés tant. Estava cansada, volia seure i deixar que el sol li escalfés el rostre. S’hi estava tant bé allà... Es va treure la motxilla, la va deixar a terra. Els de sempre s’hi volien acostar, però en va tenir prou amb una mirada altiva per mantenir-los a distància. Tothom va notar que alguna cosa havia canviat en aquella dona. Per primera vegada va contemplar el paisatge que l’envoltava. Per darrere d’ella hi quedava el bosc tupit del que acabava de sortir. A un costat hi havia un barranc de roques amb aspecte força amenaçador. A l’altra banda, inabastable, s’hi veia un altre camí que semblava molt més planer que el seu. Al menys en el tros que ella veia. Però no es va fer il·lusions, ella ja sabia com les gastaven els camins. Segur que una mica més endavant, per allà a on no es veia, tard o d’hora el camí es faria costerut i pedregós. No, no cauria al parany de desitjar canviar de camí passant pel barranc.
A l’altre costat del camí semblava que tenia el cim d’una muntanya a tocar dels dits. Potser li vagaria de pujar-hi, ja ho decidiria. I pel seu davant, el camí es feia més ample i el terra era més net. Seguia pujant, sí, però tot just amb un lleuger pendent, i era força més ample i net de pedres que el que havia seguit fins ara. Estava cansada i acalorada, volia seure però aquell camí tan bonic la tenia hipnotitzada. L’airet que sentia a la cara semblava venir d’allà on el camí es perdia de vista, com si li bufés als llavis i li xiuxiuegés paraules tendres de benvinguda, ara que la gent ja havia callat. De sobte l’airet va agafar un color de capvespre i va tenir la sensació de que milers de fils se li venien a sobre. No va mostrar cap por, ja no. Va deixar que li passessin al voltant, sense parpellejar ni un sol cop, sense téme’ls. alguns se li van quedar enganxats, altres van passar-li de llarg. Poca estona després, semblava talment vestida només de fils que se li arrapaven al cos pel davant i onejaven amb mil colors per darrera d’ella. Va mirar fixament al camí que la temptava des del lluny i alçant els braços però no la veu, el va desafiar:
- Prou. Seguiré per on jo vulgui. Portaré amb mi tots els fils que he anat arreplegant i en faré bandera, però jo decidiré per on vaig. Si no em dones una alternativa raonable, no et seguiré més, obriré un camí nou per on a mi em sembli. Ja no et seguiré si no vull. Ara mano jo sobre el meu rumb.
I fent oïdes sordes al crit del camí, va seure a prendre el sol, sense cap intenció d’alçar-se mentre no en tingués ganes i sense fer cabal a la gent que passava, ara sí, de llarg, sense amoïnar-la.

Comentaris

  • I és que els gats van a la seva...tot un exemple![Ofensiu]
    Mena Guiga | 07-10-2015

    El gat de color ataronjat del teu perfil és moníssim (bé: gatíssim). A més, el color taronja és el de la creativitat. És de llum, és un color 'calent'.
    Aquest relat -molt ben escrit- és una reflexió, trobo, i alhora un 'ja en tinc prou' -que així ha de ser- per poder 'ser' més qui s'és i tenir el dret a escollir (que depèn de tants factors: tarannà, societat, herència, zona de confort, feina...) i és que acabar prenent el sol és el millor. No implica cap despesa sinó una càrrega energètica, natural, com una meditació. I que marxin els que han de marxar. I els fils no han de venir sinó que es fan (o un mig-mig).
    Els gats tenen els fils del bigotis fins, els felins. Fils felins. Quin feeling!!!!

    I, apa, a gaudir del camí que en part el fas tu i hi poses, en part, el que vols. Segur que un gat de color taronja (ara penso en l'Alícia en el País de les Meravelles, quan troba el gat del gran somriure que apareix i desapareix i li pregunta si sap on va, ella ni idea i ell respòn "si no saps quin agafar, vés provant". Una solució intel·ligent més!).

    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Paraula de gat

Paraula de gat

6 Relats

15 Comentaris

5574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60