Havaneres

Asseguts a la platja, mirant la lluna de plata. De tant en tant la sorra mandrosa es deixa besar entre els dits d’ell i els d’ella, quan desenterren una havanera dormida des de l’estiu passat. Arriba de lluny el mariner de terra endins amb els seus xaiets de tramuntana mentre ell sent la pell del braç d’ella acaronant el seu braç. Tot és silenci si no fos la tonada. Tot és calma si no fos els batecs del seu cor. Les ones xiuxiuegen amb discreció, espiant els jocs amagats a poca distància. Ell li diu en silenci que és bonic el seu cos. Ella respon amb un toc lleu del dit gros. La sorra s’escola mandrosa al so de la barca xica que es fa a la mar amb sa vela de retall de mocador i son llapis que no escriu cap més història per no destorbar la que ells estan escrivint. Un airet de garbí es recargola juganer entre els rínxols d’ella. A les roques properes la sirena de bronze s’embolica d’escates amb el desig del noi ple de rom, mentre les onades blanques s’estimen de lluny. Un parell de cabells d’ella garbinegen fins a la galta d’ell, que no es gira per no trencar amb la realitat la màgia del somni que viu. Les ones venen i van amb tendresa, portant els plors del vell pescador que acarona la barca. Entre el silenci de la platja deserta gairebé es poden sentir els gemecs de la borda que enyora el mestral. Un fil de melodia giravolta entre els dos sense fressa, explicant només la cançó. Un llucet treu el nas a ran de costa, somriu amb complicitat i se’n torna a la fosca. Arriba un pirata que buscava un vaixell per enfonsar i al recó de la platja on són ells s’hi sent olor de ginebra. Els envolten les passes de grans botes negres acostumades a manar, però no els fan basarda. Les havaneres ja ho tenen això, que expliquen històries que pots creure o no.
Un frec del seu colze li recorda la seva escalfor i dibuixa un somriure discret. La veu del lluny explica a la mare que el noi vol ser pescador, que té les venes salades. I el vent porta flaires de salabror delicada que es barregen amb uns fils de perfum que ell sap molt bé de qui són. Les onades pugen de to quan la Lola, la tavernera, mans a la cintura balla amb soltura pel seu amant. Els dits dels peus d’ambdós ballen i s’expliquen per sota la sorra el desig que els omple, mentre els dos segueixen mirant el bes de la lluna de plata. Quan es calma el garbí i la bella Lola arriba a la platja, tots dos treuen els seus mocadors i saluden la seva arribada. El pilot perd el compàs, però ells el conserven els peus a la sorra fins que el meu avi, que va anar a Cuba, crida a tots a coberta en els acords finals. Diuen que la platja era plena de gent, però ells no se’n van adonar. Diuen que a la dreta d’ella hi seia el seu home. Diuen que la dona d’ell seia a l’altre costat. Diuen que no van parar de mirar-se la lluna. Les havaneres ja ho tenen això, que expliquen històries que pots creure o no.