LLàgrimes

Cada llàgrima queia dels ulls lentament, passejant-se per cada galta com si fossin llargs carrers on la gent camina sense cap conflicte amb si mateix. Queien les llàgrimes ferint el cor, els records envoltaven la foscor de la nit, la foscor d'una llarga i trista nit. El cor bategava tan de pressa que semblava que mai tornaria a la regularitat.

Cada sospir feia el moment etern, cada mirada es feia sincera, plena de sentiments, plena d'amor verdader, perquè l'estimava tant i tant, que sense ell l'esplendor de la lluna s'apagaria com el vent que apaga la flama d'una espelma. Els dies es feien tristos quan ell no em mirava, quan no es girava per poder-me somriure.

I jo, quan la lluna sortia a animar la foscor de les nits, plorava, desconsoladament plorava, com si no hi hagués res més en el món que el seu nom. Les tardes silencioses, on no es sentia ni el vent estrar per la xemeneia. Els matins solitaris, perquè no hi havia ningú, quan el sol despertava amb alegria les flors dels jardins. Les nits tristes perquè farien viure un nou matí.

I els ulla de nou començaven a plorar. El cor s'encongia amb delicadesa per no morir, la sang passejava per les venes mentre que l'ànima se sentia presa dins d'un amor que mai seria correspost. Ell era especial, incapç de fer mal, un somiador, graciòs i divertit que feia riure fins i tot al cor més amarg i amagat de la felicitat. Potser mai seríem res més que amics, però era especial veure el seu somriure i una mirada, que feien assecar la llàgrima que es passejava per les galtes com si fos un carrer on la gent caminava sense conflicte amb si mateix...