llagrimes perdudes de matinada

Escriure és un risc, un risc fins i tot temerari en els temps que corren. En aquest esport de risc de l'escriptura fer un article d'opinió és el màxim: t'has de mullar. En la narrativa pots escapolir-te de mil maneres, i fins i tot pots captar l'atenció del lector amb un bon nombre de tècniques. Però opinar obliga a la reflexió i, amb sort la provoca.


Vivim en un mon accelerat i això , esta clar, no és noticia. Necessitem productes de consum ràpid i acumular una mica de tot, acumular. La nostra és una societat clarament de la imatge. Les imatges ja valen molt més que milers i milers de paraules, per això la meva intenció en aquestes quatre linies, serà intentar transmetre una, només una, senzilla, honesta, i real imatge.


Fa dotze anys vaig escriure un article en el que plorava la mort d'un, diguem-ne com vulgeu: client, usuari, pacient, amic, conegut (els mots fan les coses, però els mots no son les coses). En aquell article que anomenava "llagrima perduda de matinada" explicava la basarda que em feia la fredor amb que la gent podia morir-se de fred als nostres carrers freds de l'hivern. Glaçat en la freda distancia de la gent apressada per no arribar tard a la seva freda feina. Fred, molt de fred em va fer escriure aquelles linies .


Ara podria començar parlant-vos dels ciutadans immigrants que viuen al nostre país, 350.000 d'ells ciutadans indocumentats segons les diferents ONG. Ciutadans immigrants que configuren la nostra Catalunya actual, la del segle XXI. Una Catalunya plural i diferent, una societat que vol ser plural front a una pluralitat de catalunyes, front una pluralitat de societats. Una Catalunya que continua caminant en un drecera vestida de diversitat. Un pais historicament en cami permanentment cap a la cohesió, cap a la convivència.

Jo, no m'amago, aposto per la convivència, conviure vol dir justament aixó "cum-vivere" viure amb l'altre, és a dir desenvolupar el meu projecte vital amb l'altre, que l'altre desenvolpi el seu projecte vital amb mi. I no pretenc parlar de termes físics, o geografics, quan parlo de l'altre, quan parlem de l'altre estem parlant, necessariament, de termes etics. Al cap i a la fi potser, com deia Benedetti, "el otro es uno mismo" L'altre és aquell senyor gran que va arribar a la Torrasa amb una maleta de cartró i que, mentre es buscava la vida treballant i treballant en el que podia va trobar la manera de creixer i fer creixer els seus. L'altre és aquest senyor de pell fosca que em ven les patates fregides els diumenges a la tarda i que busca la manera de creixer i fer creixer els seus..


Podria continuar en aquesta linia, paraula rera paraula, conscient que aquestes paraules tenen una forta carrega política, necessàriament política. Penso que la política es justament això la feina que dia a dia, hora a hora, reunió a reunió, paraula a paraula, persona a persona, fem cadascun de nosaltres. Participar i Política son paraules germanes. Participació no vol dir qualsevol cosa. Per exemple, des de l'àmbit institucional es pot entendre que participar equival a informar o consultar a la població. Rebre informació o assistir a un acte és participar evidentment, assistir a una manifestació en contra de qualsevol guerra estúpida és participar, posicionar-se prendre conciència és participar, defensar l'Estat del Benestar és participar. No fer-ho, callar quan presenciem una injustícia, assentir quan algun conegut o familiar afirma que els immigrants han vingut a menjar-se el nostres recursos, mirar cap un altre lloc quan ens podem sentir compremessos, no tenir memòria historica, no tenir memòria, també és participar.


Voldria fer notar també que front d'aquesta aposta per la diversitat hi tenim l'aposta per la segregació, per la ruptura. Hi ha elements que hi ajuden, i força. A vegades vistos des del Sur els Europeus semblem éssers disposats a blindar les nostres fronteres que amb el neoliberalisme per bandera convertim els immigrants en ma d'obra barata, precaritzant la feina fins als límits de l'esclavatge condemnant-los a viure en barris "en crisi"


La realitat que no ensenyen les parabòliques al nord d'Àfrica és una societat en construcció, en lluita constant en contra de la injustícia, en defensa d'un estat del benestar al que tot just li estem començant a veure les orelles. Una societat on els joves coneixen millor que ningú que és el treball precari, una Catalunya on 200.000 persones viuen per sota del llindar de la pobressa


El miratge neoliberal ens fa pensar que la globalització acabarà estenen el drets socials arreu, que el mercat acabarà per imposar la seva llei inexorable, en resum que les coses passaran al nostre costat mentre busquem la manera de no enmerdar-nos massa, que la llibertat és un model de cotxe, que la igualtat és una noia rossa amb ulleres, que comprometre's és perdre el temps, el temps... el temps.


Això s'acaba i suposo que tu, l'altre que llegeix el que aquest altre t'ha escrit, deus estar pensant que potser ara és el moment de les propostes concretes, dels grans secrets. I potser el secret de veritat, el gran secret, és que no hi ha secret, que, com escrivia Marti i Pol tot esta per fer i tot es posible. La veritat és que quan començava a escriure aquestes linies he vist un sol radiant en una platja preciosa, un nens que jugaven a l'ombra, tot un conjunt de blaus de mar i cel que convidaven a respirar a fons i tancar el ulls per entreveure aquelles vermellors del sol que pots veure sense mirar.


He vist una paisatge que convidava a vacances, a vida. A la sorra entre para-sols de coloraines cridaneres i plena de cosos un cos bru, quiet, de pell de lluna estirat a la sorra trencava l'harmonia del moment, un ulls foscos oberts de bat a bat amb una grogor estranya m'han mirat de front, sense vida, i aleshores amic m'he retrobat a mi mateix amb aquella llàgrima perduda de matinada.