Tigre

Diuen que Tigre ha tornat al poble aquest mati, que quan el sol començava a vestir el mar han vist els seus ulls clars mirar amb tristesa la seva barca i trepitjar lenta, molt lentament, la platja.
Però no és veritat. Avui hem baixat sols a la platja, hem trepitjat un a un la sorra amb els ulls molls de record i no hem estat capaços de contar les barques que pentinaven el mar.

-De que serviria contar els estels, Quim, li havia dit Tigre assegut a la barca, més d'una nit coneixedor de la seva passió per coneixer. Que passa, nano, vols saber-ne el nombre exacte?, treure pit, dir que ets el més llest del mon i de pas passar la ma a l'esquena d'alguna estrangera amb la mirada perduda a l'horitzo i seduir-la parlant-li de números? Continuava, coneixedor de la seva altre passió,
- i demà, demà que, afegia la Tania, abraçant-lo amb cura i assenyalant el cel, demà, quan tornem a mirar enllà que ens direm? Mira quin cel més… nombrós?

I en Quim i jo somrèiem i callàvem, en sabíem el nombre exacte, segons la revista Science, que la mare ens portava dels Estats Units però tan ens feia.
Ahir al sopar recordàvem converses com aquesta. Que n'és de punyeter i selectiu el record, rèiem i bevíem sense aturador d'un record a l'altre quan l'unic que realment caldria posar damunt de la taula va passar de puntetes. La Tania, com bona periodista que és, hi va trobar l'adjectiu perfecte en l'unic moment que va ensenyar la orella.

- Aquell va ser un fet tràgic, un dia tràgic. Tràgic.

I jo, jo vaig sentir de nou un tret trencant l'alba, un só de tro en el silenci més absolut. Com si una baldufa massissa hagués estavellat al terra amb tota la força del mon fins esquinçar-se en mil bocins. Mil esquitxos com les taques de l'estranya sang negre brollant del cap del comissari que encara porto a la pell, la cremor dels dits, la olor de pólvora i pluja d'aquell 15 de novembre. El xiscle d'aquella dona al balcó, que collons feia aquella dona al balcó! ha omplert tots els crits de la meva vida. Les mil pluges que han caigut després d'aquell dia sempre han tingut per mi olor a pólvora i pluja i els dies, els dies que han vingut han estat un continuació d'aquell dia fins que Tigre va coneixer la veritat. I alehores es va fer el silenci.

Entre tant el Quim, amb aquella astúcia que ens ha donat a tots els anys de clandestinitat, movia el cap, la mida justa, per guaitar tots i cada un dels detalls de l'entorn del celler: els nois de la colla del racó, el senyor de blau que llegia el diari, la dona del plat de sopa, la xiqueta de la samarreta groga, el cambrer, la turista amb la bossa vermella que sortia del lavabo. Tots. Segur que en cap d'ells va trobar la més mínima escletxa que, en haver escoltat dels llavis de la Tania, la paraula "tràgic" els hi hagués significat quelcom. Només el mosso d'esquadra de paisà, que complint la seva obligació d'escorta de'n Quim, no s'havia perdut ni un detall de tot i semblava tenir un mig somriure, permeteu-me la llicencia, estúpid.

Diuen que Tigre ha tornat al poble aquest mati, que quan el sol començava a vestir el mar han vist els seus ulls clars mirar amb tristesa la seva barca i trepitjar lenta, molt lentament, la platja.
Però no és veritat, la barca comença a endinsar-se a l'aigua d'un mar brut i contemporani mentre la Tania acarona la caixa de fusta noble on les cendres de Tigre descansen a punt de ser retornades al seu mar, el mar del pescador.

Dret a la barca en Quim fa patxoca de veritat, mira l'horitzó amb una mirada tan infinita que, n'estic segur, mirar-lo fixament als ulls provocaria cremors o llàgrimes. Si la bellessa és emoció la bellesa és aquesta mirada. Ell es fa gran a mida que la barca s'endinsa i quan ens dona la ma sentim amb força la mateixa força de l'abraçada de Tigre quan pels seus propis llavis va coneixer l'assassinat del comissari. Aquell comissari feixista que va deixar una ferida oberta a la vida de Tigre i que portava a la motxilla de les seves medalles la mort i la tortura dels seus pares, la seva dona i, perquè no, la representació mateixa del mal per nosaltres. El comissari Serradell.


- "Avui estem aquí, lliures i compromesos en l'esdevenidor d'una Itaca més propera que mai, per tornar al mar les cendres del nostre company, llegeix en veu alta en Quim, "un company que ha viscut tres guerres en una sola vida. La que va desfer el nostre país lluitant germans contra germans, la de l'alliberament d'un país veí de la bota del feixisme i la de la lluita clandestina, sagnant i tragica..."

-Que polidament polític això de la tragèdia, tio, remuga la Tania, i la mirada del Ramon la clava a la cadireta de fusta de la barca.
-Esta voste bé, li diu un sol·lícit, senyor Alcalde.
-Cap problema, intervinc tallant d'arrel aquest conat de conversa quan m'adono que la mirada de'n Quim, que continua llegint, se m'acosta.


Mitja hora de discursos despres i d'unes llagrimes sentides en el silenci de l'escalfor de les mans del Quim i de la Tania he pogut veure trencar-se el el en mil miralls. Miralls vermells, grocs, blaus, miralls barrejats en reflexos de llunes plenes de converses. Llunes de paraules i de sorres fredes i humides als peus, llunes de primeres cigarretes, de primeres veritats, dels primers petons, les primeres pells, el primers llibres, les primeres cançons, i primeres mentides.

De retorn al celler el silenci de l'alcalde i les altres autoritats que ens acompanyaran en aquest dinar d'homenatge en aquest lluitador republicà mort fa dues setmanes i per voluntat seva a molts d'altres, m'ha fet entendre que s'ha donat que en les mirades de'n Quim i havia quelcom que ell no controlava. I això segur, l'incomoda.

-Plourà Tania, en aquest poble on no plou mai? deixa anar el Quim, i se l'emporta lluny de la resta agafada per la cintura.
-Saps que en quinze dies ens hem de veure a Barcelona per obrir el testament, Quim, no et fa pànic pensar quina en pot dir en Tigre?
-Gens ni mica. Se perfectament el seu contingut. Me'n han filtrat una copia.
-Osti nen, quina por fa el poder!
-Nens això és el que sou., respon en Quim, putos nens, com s'us acut xixuejar xorradetes a la barca. Ens han estat filmant, gravant. Avui no només recordem a Tigre, recordem a tots aquells republicans..

I un merda! li hauria deixat anar sense pudor si no tingues el puto escorta al costat. Aquest tio se m'ha enganxat a l'esquena i no hi ha manera de desmarcar-se. Segur que el Quim vol parlar privadament amb la Tania. Com que el trajecte fins al Celler es llarg i no tinc manera d'acostar-me al Quim i la Tania sense aquest paparra he aprofitat per observar la seva feina i me'n he donat que tenim tics comuns: observar en el reflexe dels vidres del cotxes contínuament la nostre esquena, moure el cap com un radar per distingir dissimuladament els sons, observar directament les mans de la gent que te ve de cara.. Ell segur que ho ha apres en alguna escola. Jo vaig començar a aprendre-ho aquell 15 de novembre pujant al cotxe conduït per la Tania carrer avall mentre en Quim estirat al seient del darrera donava les darreres instruccions de fugida i jo em batejava les mans d'olor de pluja i pólvora.


Diuen que Tigre ha tornat al poble aquest mati, que quan el sol començava a vestir el mar han vist els seus ulls clars mirar amb tristesa la seva barca i trepitjar lenta, molt lentament, la platja. Però d'esquena a la platja la platja encara ens mira. Ens retreu un silenci còmplice, ens retreu quinze anys i un dia de silencis.

La taula parada és perfecte, Tigre. T'hauria encantat aquest arròs caldos i no hauries tingut la més mínima pietat del llamantol temerari que ensenya la pinçà per damunt de la cassola. El Quim xerra sense parar amb tothom que es posa a tret. No es còmode menjar arros a peu dret i donant voltes pel local però en aquest dies això es porta molt, diuen, per poder fer coneixences. La Tania ha complert la paraula donada en la darrera visita que et va fer a l'infermeria i en aquest sopar estan convidats gent de tota mena que ha patit d'una manera o altre el dolor de la guerra o la pèrdua d'algú estimat. Entre totes elles, Tigre, entre totes elles una nena rosa de pell bruna amb un vestit blanc de la mana d'una dona ferma i grossa de cabells blancs. Entre totes elles Tigre la filla i la vídua del comissari.

Marxem Tigre, marxem d'on encara continua el silenci. Marxem i tu vens amb nosaltres. Diran amb raó que han vist els nostres ulls mirar els teus ulls clars mirar la teva barca i que em trepitjat amb tu lenta, molt lentament la platja. Ni veuran, ni entendran aquest somriure fitat a l'horitzó. Ara és el temps de poetes, ara podem escriure paraules sense compromís i cercar la bellesa només en el gest sense sentir-nos covards o traïdors. Ara, Tigre, és el temps que comença eternament, un temps que es fonamenta en els quinze anys i un dia de silencis a la presó d'un vell pescador que es va inculpar d'un crim que no va cometre.

En Quim ens xiuxiueja a l'orella el llegat del teu testament i jo giro l'esquena per mirar-lo blau, encès com tot un mon per encetar, acaronant- la sorra de la platja m'ha semblat sentir el teu nom una vegada més. Ens quedem aquest mar posadet a la butxaca on tenim no només el somni de la lluna. La lluna mateixa.