Teló

Hi ha una ma perduda que espera la lluna
l'ombra d'una musica que mai tocaré
Hi han paraules perdudes balllant sota la pluja
hi ha el conte que mai escriuré.


Assegut com esta no pot veure gran cosa nomes el rostre d'alguns dels seus companys de viatge, la paret de plàstic blanc, el terra brut i enganxós i tot allò que la gran finestra a la seva esquerra li va oferint. La finestra d'un vidre gruixut i fred permet veure poca cosa, excepció feta del moviment a les andanes de les estacions, que es van succeint. És un moviment d'un desordre ordenat, estrany, ritual, que es repeteix estació rere estació desprès que una veu femenina n'anuncia el nom.


Fa un posat fastiguejat o si més no aixo és el que el seu esguard reflexa al vidre quan aprofita l'ocasió per mirar-se a la primera foscor d'un túnel. Que diferent sembla tot això d'aquells dies d'estiu on a la finestra estant havia observat l'anar i tornar del mar al mati i l'anar i tornar del mar a la nit. De dia amb l'esbojarrat deliri de sol dels banyistes i de nit amb la companyia d'aquella lluna que vestia i despullava el mar de blancs i d'escumes. Eren dies blaus i blancs, dies sense pluja.

De tant en tant estira un mica el coll i el cap s'aixeca per tal de cercar qui ap que per sobre de l'esquena dels que té davant. No mira res en concret potser algun color que millori els d'aquesta finestra. Però és imposible. La foscor del túnel es fosca i no te cap interès, fosca com la seva absència i sense interes com gairebé tot el que darrerament passa. Els dies es succeeixen l'un a l'altre com aquestes estacions i avancen sense semblar-ho. To és diferent des que ella va començar el mateix recorregut que avui fa ell, aquest descens pels túnels de l'infern.

Arruga el nas, es grata la cella i ajupint el cap s'adona que es incapaç de dir si han passat dies, mesos, anys?

Davant seu una noia rossa llegeix Kavafis. De tant en tant aixeca la mirada del llibre de poemes i somriu. Somriu cor endins al temps que es coloca bé la curta faldilla i torna a baixar la mirada cap el llibre. Com si el mon no anes amb ella sembla haver trobat algun lloc perfecte enmig d'algun poema. Passa una estona i torna a llevar els ulls del llibre i es cobreix de nou els genolls. Al seu costat un home de cabells foscos escolta musica amb els ulls tancats i mou el cap ritmicament. Dret a l'esquena de la noia un jove alt amb un abric llarg i una motxilla de muntanya al peus te la mirada perduda, les mans a la butxaca i l'esguard contingut, com un mal de queixal, tens. No s'ha afaitat.

Ell tampoc no s'ha afaitat. Quin desatre, pensa. La mandra no li ho ha permes. La mandra creix i creix en els dies i al final es fa propietaria de tot el nostre temps. La mandra creix travessa la pell i la inhabilita pel plaer. La mandra ens fa acostumar-nos a conviure amb el dolor, la mandra és com un cuc que s'endinsa pel teu cervell i no et deixa distingir, la mandra. Vet a saber tu de quans mals pot tenir la culpa la mandra...

- No s'amoïni senyor, deixa anar amb confiança la noia rosa mentre amb un ma torna a tapar-se el genolls i recolza l'altre a la seva cama. No us preocupeu, insisteix, un tunel més i ja estem. Tot anira bé.

Tot anira bé. Quin collons, pensa ell, mentre descobreix que els ulls de la noia son blaus i que el jove del costat s'ha tret els auriculars i la son de les orelles encuriosit per la la conversa

- No s'amoini, de veritat, ja sabeu el que diu el poeta: el que compta és el cami cap a Itaca, tot allò que haguem viscut...

Respon amb un cortes somriure a la noia rossa d'ulls blaus, apata la seva ma de la cama i tanca els seus ulls per fugir d'una possible conversa. Itaca, Itaca pensa mentre apreta les mans. Sense forçar gaire nomes plegant lleugerament els dits pot sentir la frescor d'aquells cabells i la frisança de la seva pell enmig de la calor de la sorra. Com havien estat de blaus aquells dies de mar i de sorra, aquells dies de mar i pell a la finestra de l'apartament a peu de platja.

Si fos pintor, pensa, la dibuixaria de cara a la platja, bruna amb la mitja melena que duia aquells estius A les cames unes gotes de mar lluitant per quedar-se en aquella pell bronzejada i fresca, els cabells vestits de nit, humits i foscos, descansant en una esquena viva, ample, inacabable i lliure de la que la seva brusa mullada fa estona que ha caigut i descansa amb les seves mans foses a la sorra humida. Si fos pintor, quina gracia, com i la bellesa pogués pintar-se en un tros de tela i esdevenir universal, com si les paraules poguessin ser més que paraules.

La noia segueix parlant, parlant, i parlant d'Itaca, d'en Kavafis i els seus bells poemes: Parla esperant una resposta en aquells ulls closos al seu davant. Està tant veritablement apassionada en el seu monòleg que ha oblidat definitivament cobrir-se les cames. Dels auriculars sostinguts a la ma pel seu vei de seient comença una nova canço: Would you know my name, if I saw you in heaven, would it bethe same, if I saw you in heaven...

- Però com puc haver estat tant brètol, pensa en veu alta, d'anar a trobar-la sense afaitar, pensa. Quina sensació donaré? Es recordarà de mi, es recordaria de mi si ens trobéssim en somnis allà prop del mar?


De sobte una lleugera escletxa de llum comença a veure's a la finestra. Mica a mica es va formant la figura, mica a mica les gotes d'aigua retornen al mar mentre la musculatura de l'esquena comença a articular-se per tal de permetre'n el moviment. Els cabells s'alçen a favor del vent i per primer cop ensenyen un coll llarg que ens avança un nas petit, uns llavis carnosos i us ulls foscos i xinets, encara mig closos, qui sap si cegats pel sol. Un pit queda al descobert, bru amb un mogro ample i rosat. Ell s'aixeca del seient i acosta encara més la cara al vidre fred. Aleshores ella obre els llavis i llueix un somriure de dents blanques i fermes. Amb els ulls negres i vius acompanya un moviment de braç oferint-li la ma humida encara amb sorra als dits.


Ell s'aixeca decidit. La noia rossa cluca l'ullet. Ell guaita el seu propi rostre al vidre de la finestra i adonant-se que definitivament la llum comença anunciar la fi del túnel mira insconscientment al noi del l'abric que sua, sua, sense parar. La noia rossa, el jove, tot el vagio es mira i tanquen els ulls. De l'altaveu del vago una veu de dona xiuxeueja:


- "propera estació: King Croos"


Tanca els ulls: Teló.