El trofeu

Un relat de: torrents

Avui tornant a casa i encara una mica capficat amb les paraules del metge que em diu que ja s'acaba aquesta merda de patiment post operatori m'ha sobtat una imatge, qui sap si quotidiana. Dret al costat d'un contenidor d'escombraries a l'espera que el camió el reculli, un trofeu brillant i força net hi romania amb una elegància estranya. Suposo que el context de la malaltia que ja sembla superada i l'expectativa de tornar aviat a la feina han influït en la percepció d'aquesta imatge.


Segur que algun dia unes mans van recollir aquell trofeu amb un somriure de satisfacció o que algú en el moment de dissenyar-ho ho va fer amb la cura de fer feliç algun dia a algú. Qui sap si algú va patir una situació estressant perquè el trofeu no arribava a temps, el color no era l'adient, les mides no agradaven o ...


Qui sap si aquest trofeu ha passat de mans a mans subtilment una vegada dipositat en una gavià de vidre anomenada prestatgeria. Qui sap si algu aprofitant el silenci i el buid del lloc on era el va prendre i se'l va emportar a casa presumint d'un premi que no era seu i va treure pit per aconseguir una estimació indeguda però satisfactòria temporalment.


Qui sap quantes històries i quantes vides aquest trofeu pot haver anant vestint involuntàriament. Qui sap si en la seva inanimada presencia s'han comes actes delictius, escenes d'amor salvatge, tardes d'amor i pau, o accions que han conduit a èxits que han fet sentir a aquells que els vivien com a melics del mon o actes nobles en tardes d'estiu, al cap i a la fi, qui sap que? I qui pot jutjar a qui?


El trofeu queda enrera i jo em lamento de no portar la camara a sobre per haver fet una foto que el convertís, al menys en el meu temps, en immortal. El trofeu queda enrera i jo vaig cap a casa, al diari els subsaharians son assasinat per l'esquena quan creuen la tanca per accedir al primer mon (primer mon?), l'Estatut es complica de nou, la pluja no vol ploure i jo em decideixo a dedicar aquestes lineas a alguns dels meus companys de feina que patint una ratxa de feina bestial han aprofitat aquests vint-i-un punts de sutura, 25 dies d'hospital, vint (de moment) de repos absolut i les dues hores i mitja de quiròfan per deixar anar per les cantonades la seva humanitat pensant que m'ho estic passant de conya i que tinc molt de morro. No han de patir per mi, jo també soc humà, essencialment humà, i tinc la mateixa capacitat que ells per equivocar-me i oblidar.


Ens veurem aviat al cap i a la fi els trofeus i els premis com nosaltres passen i acabaran fent companyia elegantment a un contenidor a l'espera que el camió ens reculli. Entre tant viure collons, viure!.


Comentaris

  • eii... company![Ofensiu]
    Gemma34 | 20-11-2005 | Valoració: 10

    molt bé, saps, has aconseguit aque vegi aquest trofeu mentre t'allunyes d'allà.
    Qui no ha endreçat en unes golfes, o dins d'una capsa que potser romandrà tancada durant anys algun trofeu? jejeje, jo no!! no he guanyat mai res. Però t'asseguro Torrents, que el dia que em lliurin un trofeu, quan el subjeti amb les meves mans, no podré oblidar aquest que tu has vist al costat de les escobraries.
    I pensaré, just en aquell moment, tot agafant el metall: fins quan de temps et lluiré en algun prestatge?

    Molt bo, m'ha enkantat.

    Gemma34