Lírica domèstica

el perfum i el voleiar de llençols tranquils, absents al brogit mundà i a la pressa de viure.
Has aturat els instants, per assaborir, per ser plenament conscients de que cada petit acte quotidià és tot un món de fantasia, tot depèn dels ulls que miren.

molts petons ginebre!

gypsy

que formen part del dia a dia, de petits moments quotidians, però no per això menys valuosos.
M'agrada el títol i sobretot les imatges que em transmeten aquests haikus. Menudeses que passen volàtils i lleugeres, com nuvolets blancs en un cel molt blau.

Petons i fins aviat!

No t'havia llegit, i avui per casualitat, he vist al Fòrum tot el que deies de la conversa poetica entre la gypsy i l'home de la Marina...
M'agraden els poemes que parlen de coses quotidianes que, com molt bé diu "S de llibertat" al seu comentari, identifica els poetes autèntics (també les poetesses).
M'han agradat, sobretotes, les estrofes dedicades a l'aparell de ràdio, la de la rentadora, i la de la roba estessa... Escoltava el soroll dels filferros a la terrassa de ma casa.
Una forta abraçada!
FRANCESC (un poeta valencià)

dibuixes làmines d'entorn, petits moments il·lustrats que prescindeixen de gran protagonisme, però que al mateix temps, entaulen una escena molt bella. he sentit una mena d'enyorança molt dolça llegint-te...

Petons de dama,
Lady Shalott

Ginebre, crec que ets poeta. Un dia xerrava amb un dels grans poetes catalans que estan vius (em reservo el nom) i em va proposar fer un exercici, em va dir que poetitzar sobre els sentiments es casi innat en les persones, em va proposar que escriguis un poema sobre una cadira o una forquilla, segons ell, aquesta era la manera d'aprendre a escriure poesia. Si era capaç de poetitzar sobre qualsevol cosa, aleshores era poeta.

Bé, això t'ho dic perquè tu ets poeta, POETA millor dit. A cada pas deixes petjades de versos, allà on mires hi veus conspiracions de mots, verbs i pronoms... hi veus colors.

Per això i per aquest darrer poema, et felicito.

Fins aviat.

Hola Ginebre,

He passat per la magdalena, ja saps què vull dir... Déu ni do de la imaginació que hi has posat! i ara em quedo aquí.

Amb aquest poema em confirmes allò que et deia de la visió positiva que tens de les coses...

Ara que... t'ho dic?

Perdona però no cola i per aquí no hi passo.

Mira, t'accepto el te negre, m'agrada escoltar la radio i sentir el cant dels pardals, però passo d'aspiradora, de fer dissabte, de rentar plats, de rentar la roba, d'estendre-la i d'haver-la de cosir!

Ei! que és broma. El poema és bo i simpàtic.

Tant de bo jo tingués aquest humor per encetar el dia.

PD. Si el te negre va amb la magdalena millor que millor.

Anjo Laví.

...la poesia. M'agrada com utilitzes elements poc poètics per composar-la. D'aquesta manera, suposo que per a molts, es fa més realista.
Gràcies pels teus tres comentaris que he rebut. M'han animat molt. Jo, llegint i escrivint, és com millor m'ho passo. No em considero una persona extremadament culta, però si que sóc un aficionat al coneixement, i això a la literatura li escau molt bé. Investigar les claus i les fonts del coneixement inspira molt. El que passa és que jo acostumo a descriure fets mig autobiogràfics per desfogar-me, això em fa sentir molt bé.
Veig que et comenten molt. Suposo que t'ho has guanyat a pols escrivint. Felicitats!


Sergi

Gràcies pel teu comentari.
No havia llegit res teu, ara ho faré, de moment et comento aquest.Quina manera de descriure les coses quotidianes més bonica, a mi també m´agraden molt les petites coses de cada dia com per exemple el café o café amb llet ben calento del que podem gaudir.Gràcies per els mots tant macos que ens regalen.

...lleugers com els sospirs, evanescents, fragants, lluminosos, delicats, tendres, familiars, sensibles... un discórrer de fotogrames preciosos d'allò qüotidià i pròxim, què fem de forma automàtica, quasi sense adonar-nos que també és vida.
Pense que, de vegades, gràcies a aquestes rutines (jo en diria vedrunes més d'una vegada) hem pogut suportar més d'una angoixa o depre seriosa, o el neguit què ens assetja ben sovint. Les petites coses ens permeten sobreviure més d'una vegada, i treure'ls el suc i esdevindre'ls poesia com tu ho fas és una gràcia.
Mira, me'n recorde què fa algun temps, feiem neteja també... jo era al dormitori plegant roba i, de sobte, alguna cosa em va fer mirar per la finestra... allí era ella al balcó interior que per ací en diem galeria i vaig escriure açò per recordar-me'n sempre i pouar-hi quan em fes falta:

Els quatre vents
acudiren abundosos
al reclam dels teus cabells.
Tan de sobte es feren presents,
fent ballar la roba que havies estès,
que aquell matí, tu, tan generosa,
feres un pacte inesperat
amb la llum que s'escampava
per alçar
la teua cara,
i amb els ulls,
tan capissers,
adreçar-me el teu somriure.

Un bes, poetessa.

Ah! se m'oblidava les taronges eren per postres, no pel putxero. Saps? pensaré un relat i et passe la recepta del putxero de diumenge o festa, sagrat ací la Marina Alta.
Bé... sóc un golafre i en vull més, si no és molèstia, de poemes, relats o redolins.

He gaudit molt llegint aquesta lírica domèstica.
Estic tot el dia fora de casa i els caps de setmana gaudeixo d'aquestes petites coses que tu descrius amb tanta sonoritat.
Per un moment he somniat amb un dia de descans domèstic...gràcies a tu.
Una abraçada

PER FÍ!!!
N'he fet una ràpida llegida perquè marxe "al puesto que tengo allí". En tornar, i amb més paciència, l'assaboriré millor i provaré de fer un comentari el més objectiu possible si pot ser.
Redell! Ha pagat la pena esperar. Espere què no s'emprenyara vosté pels comentaris impacients de l'altre dia.
Au, ara torne!
Salut poetessa!