L'incident

Un relat de: Ombrívol
Quan l'avi Miquel em vegi, li vull explicar alguna història divertida. L’àvia Lluïsa diu que el pobre ha viscut gairebé dos mesos a la caverna de Plató, però que ja va millor. M'agrada aquest parlar tan florit de l'àvia, i sovint l'intento imitar, amb més o menys èxit. Em diu que he de llegir més els clàssics, però jo soc molt de ciències. Vull estudiar biotecnologia i descobrir noves vacunes. Ella considera que la cultura és una vacuna tan vital com qualsevol altra, i que tanta tecnologia ens marceix la imaginació. Friso d'arribar a l’hospital i fer riure l'avi entre abraçades i petons. L’àvia i jo comptem les parades de metro que ens queden, nervioses i emocionades. Ja som a Entença, la penúltima. I aleshores té lloc l’incident.

L’home que acaba d’entrar per les portes del vagó és un tsunami. Una onada gegantina que ha fet saltar per l'aire les converses grupals i els pensaments solitaris que fins aquell moment transitaven de forma rutinària pel petit mar de passatgers. L'àvia, asseguda al meu costat, em clava un cop de colze del tot innecessari, perquè ja he copsat l’escena. La cara del nouvingut concentra totes les mirades. És un jove ben plantat, amb un cabell frondós i un afaitat impol·lut, que somriu a tort i a dret amb unes dents blanques perfectes. I aquest és el detall. Que li veiem el somriure. Aquest és el motiu del rumor que va creixent en tot el cercle que espontàniament s’ha format al seu voltat i que gradualment va augmentant el radi de separació. I és que aquell individu no porta mascareta.

L’àvia estreny amb força la meva mà, com un indicador del nivell de tensió que va pujant a mesura que es comencen a sentir les primeres expressions d’indignació. Com a mínim cinc telèfons mòbils han activat la càmera per a deixar constància de la situació a les xarxes socials. Alguns dels més agosarats fan tímidament el gest d’atansar-se cap a ell per fer-li veure que, a part de l’uniforme de treballador de TMB que porta, hi ha una diferència molt òbvia entre ell i la resta del passatge.

Aliè a l’efecte que provoca, mantenint aquella expressió jovial, i juraria que fent-me una aclucada d’ull que m’acaba de trastocar del tot, l’epicentre del terratrèmol que ens ha sacsejat avança cap a nosaltres a través de la barrera protectora que, poruga, es va obrint al seu pas. Es planta al davant nostre ignorant els advertiments sobre distància de seguretat que l’àvia li envia, movent el ventall com qui espanta mosques. Amb una veu mel·líflua ens saluda: “Bon dia, el títol de transport, si us plau?”, clavant els seus ulls d’un turquesa surrealista en els nostres, oberts com taronges.

Just llavors, a la pantalla del sostre veig l’anunci que ja havia llegit uns minuts abans i lligo caps. L’acord entre l’empresa de robòtica Boston Dynamics i l’Àrea Metropolitana de Barcelona per fer una prova pilot de substitució del personal en les tasques rutinàries de control. Malauradament, ja no tinc temps d’avisar l’àvia, que ha decidit protegir-nos a qualsevol preu. Amb un gest copiat de les sèries policíaques que tant li agraden, treu la mà de la bossa empunyant la pistola que va comprar, per precaució segons ella, fa dues setmanes. Apunta al front del pobre desgraciat i jo tanco els ulls tement el pitjor. Al cap de tres segons que es fan eterns, la sento: “27,2...aquest aparell no va bé.” Respiro alleujada. Com era d’esperar, l’androide no té febre.

Quan ho expliqui a l'avi, es pixarà del riure. Ai, quines ganes d'arribar...

Comentaris

  • Androide[Ofensiu]
    Prou bé | 06-07-2021

    Molt original, ben relatat i ben escrit. Descrius una situació que aviat potser ja no ens sorprendrà! AMB total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: