El suïcida

Un relat de: Ombrívol
L’avió està a punt d’aterrar. En un intent superflu d’assegurar la meva mort en cas d’estavellar-nos, m’he descordat dissimuladament el cinturó de seguretat. Tinc poca fe en aquest gest, donat que viatjo en una línia aèria molt segura. Em caldria una acció més contundent. Podria, per exemple, entrar a la cabina de vol i demanar al comandant que em deixés pilotar un instant. Sí, penso que el podria convèncer. Aleshores faria caure l’aparell de forma tan brusca que ja no podrien evitar la tragèdia. De seguida descarto aquesta opció, no vull més morts innocents al meu llegat. Una altra idea em balla pel cap. Sé que unes files més enllà seu un home que sota la jaqueta negra amaga una pistola. Si m’hi atanso amb un somriure afable i sóc prou ràpid, li puc agafar l’arma i fer-me un forat al parietal abans que m’ho pugui impedir. Ho veig complicat, ja que em consta que és un professional ben entrenat.
Fa més d’un any que la culpa em devora. Ella era la més dolça criatura, pura innocència en terra de llops, un impossible per a qualsevol mortal. Menys per a mi, és clar. Primer la vaig enlluernar, després la vaig compartir amb el meu germà, i finalment, temorosos de la seva indiscreció, la vam fer matar. Des de llavors sento la vida tan buida com el flascó de càpsules de Nembutal que, fals com tota l’escena, reposava sobre el llit on la van trobar.
No mereixo res, no vull res i no sóc res. Però el destí és molt irònic, i m’ha envoltat de gent que pensa que ho sóc tot. M’adoren. En mi veuen l’esperança en un futur millor i més just. Quina decepció els espera. Quan assoleixi el meu objectiu només seré un suïcida fracassat i un assassí confés. Tanmateix, no me’n sortiré sense una bona dosi de decisió i planificació.
De sobte, l’home de la pistola s’aixeca i camina fins a mi. Per un segon dubto si m’ha llegit el pensament. Amb una veu ferma, i alhora respectuosa, m’informa:
“Senyor President, hem arribat a Dallas. Fa molt bon dia i hem pensat de treure la capota a la limusina...“

Comentaris