Tornar

Un relat de: Ombrívol
Les preguntes fan cua al meu cap, igual que les persones a la parada. Alguna, insolent, prova de saltar-se l’ordre d’entrada i se’m planta al garbuix de pensaments disfressada de neguit, sabent que les emocions van per la fila d’embarcament prioritari. Des del meu seient veig per la finestra l’eixam de vianants aspirants a passatgers, alguns amb la tarja a la mà i d’altres escurant bosses i butxaques. Serà un d’ells? El reconeixeré? Els interrogants ja han passat a format tsunami, i les certeses segueixen absents, com ell, tots aquests anys.

Sento com augmenta gradualment la pressió de la mà que agafa la meva. No soc la única de l’autobús que té l’ànima jugant a la ruleta russa. Avui es decideix el destí de tot el nostre univers conegut, al voltant d’un forat negre de gravetat infinita que, fins fa pocs dies, no ha deixat escapar cap espurna en forma de desig de contacte. Però de sobte, un dissabte plujós em va portar el senyal còsmic en forma de mare plorosa penjant el telèfon i dient-me: “Vol tornar.”

I ja no hi ha hagut més dies, ni més hores. Només minuts a contra rellotge, molts d’ells al davant del mirall de cos sencer que penja en una paret de la meva habitació. Com el portal a una altra dimensió que es va obrir després de la trucada, m’ensenya la imatge de la nena que vaig ser i em repta a creuar, com si l’Alícia del conte que ell em llegia no hagués crescut durant aquests últims deu anys.

Però sí que m’he fet gran. Gran i dura, diria la mare. Ens ha faltat una peça de l’engranatge i ha costat molt tornar a encaixar les rodes dentades: Hem hagut de llimar retrets, lubricar converses que al principi només arrencaven a força d’empènyer i, sobre tot, baixar les revolucions de les culpes a contramarxa. Finalment, assolida més o menys la velocitat de creuer, l’onada gegantina de l’anunci de retorn inesperat ens porta flotant els dilemes morals en forma de comentaris que em punyen, disfressats de bones intencions, de familiars, amics i veïns: “Però que s’ha cregut?. Després de tant temps. Ja fa tard.”. I crido rebel: “O sigui que ha caducat, com els iogurts?”

Negant amb el cap allunyo aquests pensaments. Em concentro en les portes que s’obren. Seiem a la quarta fila, costat dret. Li va dir a la mare que seria cada matí a la parada Avinguda Gaudí del V21. Només si ens veia per la finestra pujaria. Nosaltres havíem de decidir si emprendre o no el trajecte. Jo ho tenia clar al minut zero. La mare va trigar una setmana.

Una a una, comencen a pujar les persones de la parada. Em fixo en els homes, descartant els més joves, els que van amb auriculars i els que van acompanyats. Cada xiulet de la màquina en introduir la tarja és una possibilitat menys. En la vuitena posició, només de superar el primer esglaó, el reconec. Creuem les mirades, el món queda en pausa i sé que no, que un pare no caduca. Ens mira amb un somriure que inaugura el tancament de ferides. La mare, baixant el cap fins al meu, em confirma que ara som tres cors oferint l’entrada amb les portes obertes de bat a bat. I el conductor de l’autobús, llegint-me el pensament, demana: “Si us plau, passeu a l’interior.”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer