Cas resolt

La cara de l’assassí, que em mira somrient assegut al menjador, em resulta vagament familiar. Pensa que se’n sortirà, el malparit. Amb la placa penjada al coll, reviso les habitacions on tècnics forenses estudien les restes del cos esquarterat. Serà un cas fàcil. No han forçat la porta. És qüestió de temps que el desgraciat acabi confessant. Ja pot al·legar bogeria transitòria, esquizofrènia o el que se li acudeixi al lletrat de torn. Es podrirà a la garjola.
M’avisen que han trobat el cap en un bagul del soterrani. Em deixen una llanterna per escrutar l’interior. No pot ser. És la mateixa cara que la del psicòpata del menjador. Hi torno corrent però ja no hi és. Ningú l’ha vist, de fet. Agenollat, ploro de ràbia en saber que he resolt el cas. Quan fico les mans a les butxaques ja sé que hi trobaré: Les claus d’aquell pis, un ganivet i les pastilles que no hauria d’haver deixat.