L'home lliure

I de sobte vaig decidir que jo era un home lliure. Sí, va ser així, de sobte, de colp i volta. Estava fent-me l'habitual cerveseta que solia prendre'm al bar del cantó en acabar el treball de l'oficina, i en escurar el got d'un glop refrescant i tonificant, em vaig quedar mirant la meua imatge reflectida al mirall de la paret, i vaig sentir com un rampell que va sotragar tot el meu cos. La vida no tenia cap sentit ni cap importància i, per tant, era una estupidesa encadenar-se a les imposicions morals i socials que ens imposa el món. Si a diferència dels altres animals som conscients de la nostra indefugible mort, per què hem de viure com si fossem immortals? I el que és més important, per què hem d'ajupir el cap davant de les injustícies i els prejudicis de la societat? Així doncs, tot just ens queda una alternativa si volem ser conseqüents amb la nostra racionalitat d'éssers intel·ligents: ser lliures. Així de clar, així de senzill.
Aleshores vaig buscar amb la mirada el Raül, l'amo del bar, i li vaig demanar una altra cervesa. En vaig beure un glopet amb molta cura i em vaig llepar els llavis blancs d'escuma. Mmm, que bé em sentia. Un somriure de felicitat se m'havia dibuixat al rostre i vaig ser conscient dels esguards de curiositat del Raül. No m'importava, però; al cap i a la fi, ara era un home lliure. L'endemà de bon matí, me n'aniria a buscar l'Ernest, el gerent de la fàbrica, i li comunicaria la meua decisió irrevocable de deixar l'empresa. Que fera el favor d'enllestir el més ràpidament possible la liquidació. No és que m'importaren massa els diners, però calia remarcar-hi els meus drets laborals, ni que fóra per dignitat i orgull. Orgull d'home lliure.
Llavors em vaig sentir feliç i no em vaig poder estar de deixar escapar una lleugera rialla. El meu veí de barra -un home calb i gras que fumava un cigar enorme i pudent- em va mirar amb posat entre encuriosit i amoïnat.
Raül se m'hi va acostar i em va preguntar:
-Que m'has demanat res, Emili?
Jo em vaig quedar mirant el meu got de cervesa i li vaig contestar:
-No... Bé, sí, posa'm una altra... No, posa'm un whisky. Ho haig de celebrar.
-Que és el teu sant?
Jo vaig fitar l'amo del bar amb ulls com a plats i li vaig etzibar:
-No, avui és el primer dia de la meua nova vida, per tant avui és com el dia del meu naixement.
-Fantàstic! -va opinar el Raül- Ja et trobava jo, molt rejovenit avui, ja.
Vaig beure un poc d'escocès i vaig notar com el licor m'omplia l'estòmac d'una punyent cremor paradoxalment agradable.
Sí, ara era un home lliure i només arribara aquella vesprada a casa li diria a Gertrudis, la meua dona, que havia estat un plaer conviure amb ella durant catorze anys, però que lamentant-ho molt, no tenia més remei que abandonar-la. Estava segur que ella, que era una dona -dins de les seues limitacions imposades per una educació masclista i repressora- intel·ligent i sense prejudicis, se'n faria càrrec i comprendria la meua postura. Jo, Emili, havia entés per fi la futilitat i absurditat de la vida i, per tant, com a home coherent i de principis que sóc, havia d'actuar en conseqüència. L'abandonava, sí; però no per falta d'amor ni per frivolitat, sinó per ètica i per moral. Esperava que ella, Gertrudis, se'n sortira bé en l'educació dels nostres dos fills. Confiava en ella.
Vaig emetre una exclamació i vaig pegar un colp al taulell amb el palmell de la mà. PAM! Ara foren tots els ocupants de la barra els que es quedaren observant-me intrigats. Jo els vaig tornar la mirada amb divertida altivesa i vaig començar a riure'm. Pobres, vaig pensar, són uns esclaus i ni tan sols en són conscients.
-Raül! -vaig cridar- Un altre whisky.
-Caram! Emili -digué Raül empunyant de nou l'ampolla de Johnny Walker- Avui sí que tens set, eh?
-Sí, estimat amic Raül -vaig dir sense parar de riure'm-. No saps bé la set de llibertat que tenia. Però ara me'n pegaré una bona fartada. T'ho puc jurar.
-De llibertat? -va demanar Raül fingint interés- Què és? Una nova marca de whisky? O de cervesa?
-Ha, ha, ha, ha! -em vaig riure a tota gana- Que bo ets, Raül. T'havia dit mai que t'estime? Vine ací que et vull besar la boca.
-Xe, vés a pasturar, animal!
Jo, actuant com a home lliure i feliç que era, vaig continuar rient i després li vaig furtar el cigar pudent a l'home calb i gras del meu costat i en acabant de xuclar-ne un parell de calades el vaig llançar per la finestra al carrer. Em vaig riure i vaig mirar la cara de l'home calb tot esperant la seua expressió de divertida complicitat; però en lloc d'això, l'home em va agafar pel coll i després d'escridassar-me un parell d'insults em va tirar al terra. Pobre idiota, vaig pensar mentre intentava aixecar-me, és un esclau de la societat i no coneixerà mai el dolç sabor de la llibertat.
Vaig seguir rient-me i vaig pujar damunt de la barra per a iniciar un ball a l'estil de les antigues societats tribals formades per homes lliures. Visca el Neolític! Mort a la civilització! Calia expressar la meua eufòria. "Raül!", vaig exclamar, "whisky per a tothom. Convide jo". L'endemà seria un dia meravellós. Havia de fer tantes coses! Vagaria per tota la ciutat, escridassaria a tots els agents de policia -representants de l'opressió d'una societat alienant creada per Estats autoritaris i dictatorials-, i me n'aniria a la muntanya a passejar i fruir de la meua recent conquerida llibertat. Llibertat d'home racional i conscient de la seua fugacitat. Sí, senyor!
Malauradament, de dalt del taulell estant, vaig relliscar i vaig caure a terra amb gran espectacularitat. Sort que els cossos dels esclaus que hi havia, van amortir la meua caiguda. Tot i així, hi vaig restar mig estordit mentre els altres homes m'ajudaven a alçar-me. Entre boires i crits, encara vaig sentir la veu del Raül que parlava per telèfon: " Sí, Gertrudis. El teu home em pense que ha begut massa una altra vegada. Serà millor que vingues de seguida o em veuré obligat a cridar la policia".