L'home feliç

En el regne de Bonaterra, ja fa molts anys, hi vivia el príncep Atziac. El príncep tenia salut, intel·ligència, bona planta i riqueses, però se sentia dissortat. El rei s'amoïnava pel noi i també pels seus súbdits, perquè algun dia el príncep seria rei i un rei no es pot passar la vida dient: «Ai, pobre de mi!».
Per sort, el rei tenia un conseller savi que li va dir:
—Majestat, busqueu un home que sigui plenament feliç i feu que el príncep passi una temporada amb ell. Potser convivint-hi, se li encomani la felicitat.
El rei va enviar emissaris per tot el regne per tal de trobar el mestre adequat. En una província llunyana, van ensopegar amb l'Astruc, un humil guardabosc, que vivia en una cabana de fusta a costat d'un llac d'aigües cristal•lines i que se sentia immensament afortunat.
I així va ser com el rei va fer anar el seu fill a casa del guardabosc. Al príncep, el lloc li va semblar lleig i humit; la cabana, fosca i poc confortable; i el llac, massa petit. Va rondinar molt i es va sentir més dissortat encara.
—Altesa, feu-me l'honor de quedar-vos aquesta nit. Si demà voleu marxar, jo mateix us acompanyaré fins al llindar del bosc —va dir el jove Astruc amb fermesa.
Com que el sol ja era a punt de pondre's, el príncep va acceptar la proposta del guardabosc. Amb el primer raig de lluna, l'Astruc acuità al príncep a sortir de la cabana i acostar-se al llac. Tots dos es van asseure en un tronc i l'Atziac, molt intrigat, va preguntar al guardabosc què el feia tan feliç.
Abans que l'Astruc pogués respondre la pregunta, de les aigües tranqui-les del llac va emergir una figura femenina. Anava nua. Els seus cabells fets d'escuma, llargs fins als peus, li servien de vestit, un vestit que voleiava amb una gràcia mai vista. Les faccions del rostre eren perfectes i els ulls eren d'un verd intens com la molsa després de la rosada.
—Ella —va dir el guardabosc—. Sóc feliç perquè ella m'estima.
La dona va caminar lentament cap a la vora del llac, i mentre s'acostava anava cantussejant. El príncep estava absolutament embadalit perquè mai no havia sentit una melodia tan dolça ni havia vist una dona tan bella. I va preguntar que qui era.
—És l'Ona, la dona d'aigua —va dir l'Astruc—. Cada dia, amb el primer raig de lluna, surt del fons del llac per desitjar-me bona nit.
La dona d'aigua va arribar fins on eren els dos joves, els va mirar a tots dos, va moure la seva cabellera i va mostrar les cames ben tornejades i les mans des dits llargs i prims. El príncep la volia veure de més a prop encara i se li acostà. No va escoltar, o no ho va voler fer, l'advertència del guardabosc que li deia:
—No la toqueu, altesa, o desapareixerà per sempre!
El jove príncep ja l'havia tocada i, encara que va suplicar i va plorar desesperadament, la dona d'aigua es va esvair com el fum. L'Astruc consolà el príncep, li va fer un bon sopar i va encendre la xemeneia per tal que l'Atziac no passés fred.
L'endemà, abans que el primer raig de sol il·luminés el llac, el príncep va voler tornar al seu palau. El guardabosc, tal com li havia promès, l'acompanyà fins al llindar del bosc i el va veure marxar dient «ai, pobre de mi».

***

Quan el rei va morir, el príncep Atziac es va sentir més trist i sol que mai. Tot i que havien passat molts anys, se'n recordava del guardabosc i va demanar que l'anessin a buscar. Pensava que l'Astruc podia ser un bon conseller.
Quan es van retrobar, el nou rei preguntà a l'Astruc si era feliç i el perquè.
—És clar que sóc feliç, estimo la dona d'aigua.
—Però si ella va desaparèixer —va dir el rei.
—Del llac sí, majestat; del meu cor, no. Mentre sigui al meu cor, seré l'home més afortunat d'aquest món.
El príncep restà en silenci una estona i després va dir molt fluixet:
—Voldria ser com tu. Queda't amb mi!
I així va ser com l'Astruc es quedà amb el rei. Al palau hi havia un petit estany amb un sortidor que brollava de dia i de nit. L'aigua, segons bufava el vent, es movia com una llarga trena d'escuma, i en moure's creava una bella melodia. Amb el primer raig de lluna, el rei i el seu conseller s'acostaven al brollador i el contemplaven embadalits.
Els dies passaven i les setmanes i els mesos. Una nit, el conseller s'adonà que el rei somreia i que la seva mirada resplendia.
—Què teniu, majestat? —va preguntar el conseller.
—Sento que el poble m'estima i jo també l'estimo. Sóc feliç, Astruc. M'has encomanat la teva felicitat.
I llavors van observar, sorpresos, que, entre l'escuma que aixecava l'aigua, els somreia l'Ona, la dona d'aigua.