L'Etern Somiador (relat dedicat a Gorwilya)

Sonava el despertador. Era el tercer cop, que intentava fer-me tornar al món real. Però ell no ho entenia... Vaig acceptar. Si més no per compassió. Era el moment idóni per somiar, pero...

Perdoneu. Tant somiar amb escriure i tenir lectors, us he acabat concebin en els meus somnis, tal i com volia que fossiu. Sovint oblido que el fet que jo sàpiga perfectament com sou, no implica que vosaltres em conegueu mínimament. Només sabeu de mi el que us explico en les meves històries. Llàstima que quan jo desperto, vosaltres deixu d'existir, fins que torno a entrar en son. És per això que vosaltres confoneu el món real, amb els somnis... Sovint no recordeu els somnis, perquè jo no he somiat que els recordessiu.

Confòs, oi?

Començaré pel principi.

Sóc més vell que tots vosaltres, encara que més inmadur. Tots sou descendents meus, però viviu en un altre plà, per això el temps passa diferent per a vosaltres.

No sempre he somiat amb vosaltres.Primer vaig apendre a somiar despert.
El món real, d'aquell que a vegades en veieu pincellades en els vostres somnis. És realment complex. Hi regnen poques lleis. Les lleis que hi regnen, són socials. Ningú les ha vist mai escrites, perquè mai n'han estat i mai n'estaran.

Perquè escriure alguna cosa que ja és coneguda per tothom? Doncs perquè sembla ser que no "tothom" ho coneix... vosaltres, fills meus; així us vaig fer...

Aquestes lleis, que jo anomeno socials, perquè tothom és capaç d'incomplir, van més enllà del les vostres. Són com una consciència absoluta, que diferencia clarament del bé i del mal. Vosaltres no arrosegueu del tot aquesta cadena. Jo vaig ser més generòs que el meu creador.

La única llei, en el fons és no transgredir aquesta consciència. Però ELLA ho domina tot. Determina cualsevol decisió, fins l'extrem que et converteixes en el seu presoner. La pena de no acomplir-la es la extradició a una colònia, condemnat a treballs forçats.

De ben petit, em vaig sentir oprimit. Volia buscar la manera de canviar-ho. Els anys passaven, i vaig apendre a escriure. Disfrutava, encara que ELLA, deia com ho havia de fer, desde el contingut a cada punt i cada coma, fins el tamany de la lletra... També ELLA et deia sobre que havies de somiar, quan dormies o quan estaves despert....

Vaig començar a odiar-la, i desitjar canviar-la... Em va avisar. -Seràs desterrat si no canvies. - em va dir... Vaig apendre a callar, però tot seguia igual. Un dia vaig explotar d'odir, i vaig entendre com destruir-la.... Escriure en contre d'ella, i escriure pels infants. Els adults, no canviaran, ja estan fets. Fins i tot jo l'escolto per a moltes coses... i ja no tinc remei. Només ells són purs. Tot i que la senten, fins els sis anys no és obligat a que la obeeixin. La obligació recau en els pares...
No vaig poder dur el meu plà a terme... ELLA em volia fer parar mòlt abans. Però on em van desterrar, ELLA no mana.

A la colònia on visc, ELLA encara xerra, però ja no ens pot fer res. No existeix càstig per qui no la obeeix allà... Els meus companys però, tenen por... Quan no li van fer cas van ser extradits, lluny de qui estimaven... Tenen por del que els pugui passar...

Jo vaig seguir somiant despert... Al cap dels anys de no obeir-la, vaig apendre a ser sord a les seves paraules. Vaig començar a escriure el que volia, i relats per a nens petits, ells podien canviar el mòn poder. Pensar com jo o més enllà. Ser extradits, i aconseguir la llibertat... I allí sentir-se lliures, no presoners...

Però ningú els hi faria arribar els meus relats... Era escriptor sense lectors...

Hi ha qui creu que vaig fracassar, doncs aquí res ha canviat... Però jo em sentia i em sento bé amb mi mateix. Ho estava intentant.

Però no tot acaba aquí... Aquí encara no havieu nascut.

Un bon dia, vaig entendre, que moltes de les hores, que passava treballant, no em podia dedicar a la meva croada. Però en les hores de son, podia decidir somiar sobre allò.. Convertint la part important del dia en la nit, i el dia en la part monòtona, on feia altres coses... en aquest cas treballar. (Si, estimats, a diferència de vosaltres jo decideixo que somio... Per nosaltres somiar, és pensar quan el cos descansa...) Poder ara enteneu l'inici.

Vaig recordar, que com escriptor podia crear un món... I els seus habitants. Aquí veu néixer. Però fins i tot l'escriure és diferent en els nostres mons. Vosaltres sou lliures. Jo no ho era. Però vosaltres si... No havia fracassat del tot.

Al final, no us he explicat el que volia... Us volia explicar que ja no estic sol. Ho faré un altre dia.

------------------------------------------------------

Relat dedicat a la Gorwilya. Desprès de llegir els teu comentari sobre "el naixement de la béstia", he sentit uns desitjos inmensos de tornar a escriure... I al arribar al teu relat "Somnis..." volia seguir per aquest tema... I també donar-te les gràcies pels teus comentaris... No sabia com fer-ho així que aquí tens aquesta petita mostra d'agraiment, "d'un fracasat" que t'aprecia.

El resultat una mica paranoic... Però són coses que passen quan la ploma té tinta seca de no fer-la sevir... A veure si més endavant i puc tornar, amb més destresa.

Sobre lo de la biografia... No volia deixar-ho buit de manera que vaig escriure la primera tonteria que em va passar pel cap... A Girona hi vaig anar a viure quan tenia 4 anys. Lo de nèixer al 6 anys, ara una referència a una història d'un amic.. Referent a que gairebé no hi ha records d'aquella época... Actualment no penso el mateix, ja que m'han fet.

Una abraçada, i petons