L'esperit familiar de l'amor.

Hi havia una vegada un home, un tal Wei-fu, japonès, que era solter i avançat d'edat, i ja es volia casar. Però passava, com altres vegades, que les que li agradaven no es casarien amb ell, i les que sí que s'hi casarien, no el convencien. En definitiva, que no sabia quin era el seu futur sentimental, per dir-ho així.

Pensatiu, va caminar cap a una taverna, i es va quedar assegut sol; va demanar-se un vas de vi, i mentre mirava als seus voltants, es fixava en un estrany que el mirava des de la taula de l'altre cantó.

Aquella persona va demanar-li permís per asseure's al seu costat. Després, el va mirar atentament i li va dir:

- Sé que tu vols casar-te i estàs impacient.

- Com ho saps, això?

- Jo semblo un home, però sóc un esperit familiar, i he vingut a anunciar-te el teu destí. Perquè la que serà la teva esposa, té ara mateix només tres anys i viu en aquesta ciutat. Us casareu dintre de setze anys. Adéu i sort. - L'home s'aixeca i marxa de la taverna

En Wei-fu va a casa i li diu al criat:

- Busca'm totes les noies de tres anys que visquin per la ciutat. Vull saber amb quina m'he de casar, segons l'esperit.

El criat obeeix l'ordre. Torna dues hores més tard i en Wei-fu li pregunta:

- Què has trobat?

- L'única noia de tres anys que viu per la ciutat és filla d'un camperol de les afores.

- I m'haig d'esperar setze anys per casar-me amb la filla d'un camperol?? Mai!! T'ordeno que la matis!

El criat marxa i torna al cap de mitja hora.

- Què? - pregunta Wei-fu. L'has matat?

- No, honorable senyor. Se m'ha escapat, però li he aconseguit almenys ferir-li el rostre amb aquest ganivet.

Van passar els anys. En Wei-fu estava amb un amic a les afores, passejant.

- Què? - li pregunta l'amic. - Encara no t'has casat, Wei-fu?

- Encara no, honorable amic.

En aquestes que l'amic li presenta una noia i li diu:

- Et presento la meva neboda, la Linn, que només té dinou anys. - Era una noia morena, guapa, que duia un pentinat que li tapava el rostre.

- Encantat.

Més tard l'amic li comenta:

- La meva neboda està soltera i sense compromís, i si la vols per esposa, estic segur que no hi hauria inconvenient.

- L'he trobada molt bonica - comenta Wei-fu.

L'oncle va a parlar-li a la neboda, a fer-li la proposta; ella va dir que el Wei-fu li semblava un bon home, i que no tindria inconvenient en casar-se amb ell (les costums familiars a Japó aleshores eren així).

Quan es casen, tothom comenta que la parella seran feliços, amb una núvia guapa com la Linn i un bon home com el Wei-fu. En aquestes, que quan ja estan casats, en Wei-fu s'acosta a la seva ara esposa i li diu:

- Et queda bé aquest pentinat.

- Oi que sí? Ja m'ho han comentat d'altres.

- El que he notat és que sempre et fas el mateix pentinat. - li diu ell.

- Sí, és que de petita em va passar una cosa espantosa.

- I doncs? Què et va passar?

- Doncs que un boig em va voler matar amb un ganivet - s'aixeca el pentinat i mostra una cicatriu, - i que de poc no vaig salvar la pell, però em va quedar aquesta marca.

La moralia de la història és ben clara: per més que t'hi posis, no pots evitar el destí.

Basat en un conte oriental.