l'Esperança sempre queda.

Aquella nit les estrelles brillaven com mai, la lluna feia presencia i la calor era l’únic que els molestava, sols volien gaudir, deixar-se endur. Ella el mirava, pareixia que mai hagués vist a ningú com ell. Ell la mirava i li regalava un gran somriure. S’agafaren de la ma i començaren a fer camí, sense rumb, tenien tota la nit per davant. De sobte i per sorpresa va començar a ploure, els dos van arrencar a córrer cada qual per una direcció . Sense voler-ho es van separar. Quan els dos es van adonar, ja era tard, els dos van mirar enrere i l’aigua ja havia esborrat les seves petjades. Va deixar de ploure, però ara les gotes sortien del rostre de la xica, ella plorava, el buscava en la foscor, estava trista, desitjava tornar a veure’l, sentir la seva veu, besar els seus llavis, sentir la calor del seu cos al abraçar-lo. Ell pareixia més dur, però per dins estava desfet, va tornar enrere, la va buscar, però no va tindre sort. Ell desitja tornar a acariciar la seva ma, dedicar-li uns dels seus somriures i dir-li que l’estimava. La nit seguia en marxa i ell camina de mil maneres mentre ella asseguda a la vora de la cera pensava que l'esperança sempre queda.

Aquella nit es va convertir en dia, jo vaig despertar d’aquell preciós i dolent somni a la vegada i sols em vaig quedar amb el que ella pensava: l’Esperança sempre queda.