l'esfera blava

Un relat de: edgar naúj

Penjava del vestíbul, aguantada per una gruixuda cadena d'acer.
Les imperceptibles corrents d'aire que es formaven a l' obrir i tancar les portes li provocaven idèntics moviments als que fa la terra.
Les grans vidrieres que vorejaven el vestíbul evitaven que s'encenguessin els llums abans de que desaparegués el sol per l'oest, per això, a l'estiu, a aquella esfera li mancaven admiradors.
A l'hivern, en canvi, els seus miralls triangulars il.luminaven els ulls de tots els espectadors.
Ningú recordava quan feia que hi era penjada. Uns perquè no ho havien vist fer, la resta perquè tot just podien recordar el seu nom.
Posseía una gran força d'atracció màgica per a totes aquelles persones dements.
Una atracció que inclús el més inconscient del centre se sentia influenciat.
Era aquella hora del crepuscle l'únic moment en que s'aconsseguia aquell silenci fred, aquell instant de quietud.
Semblava que tots els pacients del psiquiàtric veguessin a través d'aquells minúsculs vidres; que veguessin escenes del passat o del futur, que ho fessin amb tant realisme que durant aquells instant, puguessin recuperar la cordura i la memòria.
Quan el sol dessapareixia i la nit es feia present, tots anaven al llit com autòmates. Caminaven un darrera del altre sense perdre el pas, en absolut silenci, hipnotitzats per la meravellosa llum blava d'aquella esfera.
Tot el vestíbul es convertia en una sala blava, lluent, amb milions d'ombres dibuixades en les parets, movent-se en sentit circular.
Aquell moment era un lapsus en les seves vides, en els seus dies.
Un lapsus en el que semblava que recuperessin la seva existència.
Aquell instant mai va estar qüestionat per ningú.
Tant els pacients com els qui els cuidaven, coïncidien en aquell espai, en aquell instant misteriós.
Van passar molts anys sense que ningú controlés aquell fet. Anys sencers de somriures, de plors. Anys de dies assolellats, de dies amb tormentes.
De sobte, un cop de vent huracanat va trencar un dels vidres. L'esfera va començar a rodar tant de pressa que es va desfer de la cadena i es va precipitar a terra, escampant els seus vidres per tota la sala. Aquell terrabastall va atemorir a tots els habitants del centre. Aquell estrèpit va acabar amb aquell moment d'unió entre malalts i infermers.
Va acabar amb aquell únic instant de pau de les seves vides.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer