Pedra

A la Vila de Santa Maria de Sants, a les calendes de juny de 1374, jo, Francesc de Minorisa, escrivà de la Ciutat Comtal, davant del notari de la ciutat, Arnau Piquer, firmo et juro aquest escrit testamentari, de Guillem Aleu, picapedrer, habitant de Santa Maria de Sants amb mas afocat a la casa forta dels Desplà, a la Riera de Sants i perquè així consti recullo les seves últimes paraules:

Jo era jove encara quan el prevere de Santa Maria de Sants em va demanar que arreglés el campanar de l'església. Berenguer de Torroella era ja un home vell quan va ser nomenat prevere de la petita església de la nostra vila. Tothom el considerava un home sant, i quan em va demanar d'arreglar el campanar per posar una campana nova més gran, no m'hi vaig poder negar.
M'agradava pujar al campanar. Des d'allí es veia tota la regió que envoltava la meva vila.
Al nord-est estava el mar i al fons el Mont dels Jueus. Allí havia la cantera d'on la meitat de la Ciutat Comtal treia les pedres de les cases nobles. Però jo preferia la petita cantera de les Terres Blanques, al sud, allí on el Coll Blanc obria pas fins a Saragossa, on jo tenia una petita pedrera, de pedra calcària, ben blanca. Els meus avis i els meus rebesavis, tots havien estat picapedrers que ja havien aportat pedra del Coll Blanc a aquella església.
Entre la Vila i el mar hi havia terres i més terres de vinya i hortet. Magraners i llimoners feien que el vent portés dolces olors dalt del campanar, mentre les dues cintes platejades de la Riera Blanca i la Riera de Sants serpentejaven entre les vinyes fins el mar.
Al nord-oest es distingia el petit turó de les Arenes, anomenat els Inforcats, perquè era allí on el batlle feia valer la justícia, i malefactors i bergants veien finir la seva vida penjats de la forca.
A sota del turó s'endevinava una petit cobert de fusta que protegia de les inclemències del temps la creu que presidia el creuament de camins que venien de la Ciutat Comtal i de les planes del nord. Hom havia començat anomenar el camí de la Creu Coberta, la via que unia la gran ciutat amb les viles de Santa Eulàlia de Provençana, Santa Maria de Sants i que més enllà del Coll Blanc, arribava a la Vila de l'Hospitalet, on els peregrins i mercaders que venien de Saragossa podien trobar recer sota les seves teulades. I al final del camí de la Creu Coberta es podia albirar la porta de Sant Antoni, que donava pas a aquell monstre gegant que era la Ciutat Comtal.
Al peu de l'església, a l'oest, es podia descobrir la Masia Baulovina, la casa fortificada d'en Pere Desplà, un senyor barceloní a qui pertanyien gairebé la meitat de les terres de la nostra vila, i més de cinquanta masos, entre ells el meu, al que estaven tots afocats. Per Sant Miquel jo pagava el meu cens al Batlle dels Desplà, dos morabetins d'or fi alfonsí, i un parell de capons. En Pericó Artigues, un aloer que tenia el mas a les Arenes i que els Desplà havien contractat per fer de batlle de les seves terres, era qui tenia cura que tots els seus afocats pagàrem el cens puntualment.

Des del campanar també podia veure com treballaven els meus veïns. En Berenguer d'Entença i Arnal de Croanyes tenien les terres a les Mujades, una mica a l'oest de l'església.
Na Guillermona, viuda d'en Guillem Naet, tenia terres de farratge i boscatge a les Terres Blanques més enllà del Coll de Codines. El seu fill era el meu aprenent, en Guillemet, un nano espavilat i intel·ligent, que aquell matí havia enviat amb el carro a la pedrera a per un carregament de pedra tosca, per finir la feina del campanar.
Jo sentia com el fonedor encara treballava en l'ànima de fang que havia d'omplir de bronze ben calent per fer la nova campana. L'home, un artesà ja vell, feia treballar de valent al seu aprenent fent una campana doble de fang que després, un cop el bronze s'endurís, trencaria per fer sorgir de l'ànima, la campana nova. El noi ara estava inserint el motlle de ferro on es deia el nom de la campana, l'any en què es fonia, 1354, i l'església on s'anara a penjar. Aquell mateix matí el baster ja havia conclòs els tirants de cuir dur que havien de lligar la corona de la campana al jou i al capçal. Però la campana no podia ser penjada si jo abans no acabava el meu treball per fer el suport al campanar on encaixar el jou.
A prop d'on treballava el fonedor estava en Peret, el fill de la Valença, que ja feia anys que feia d'aprenent de picador, que estava amb el martell i l'escarpa, amb cops forts i rítmics, tallant les pedres a mida, que jo, picador fi, anava muntant en el nou campanar.
El petit Guillemet encara no era més que trencador, però tenia traça, i potser aviat podria fer de picador amb en Peret, i llavors podríem fer obres més grans que engrandir aquell vell campanar, però ara per ara a mi m'agradava la feina que feia, la feina que sempre havia fet la meva família. Els meus dits molsuts semblaven massa gruixuts per picar a cada pedra el símbol de la família, el símbol dels picapedrers de Can Aleu.
Quan va arribar la nena, la vaig veure de cua d'ull mentre seguia treballant amb el cisell. Portava unes espelmes a la mà, i vaig pensar que el seu pare, en Berenguer d'Entença, l'havia enviat a pagar el delme que el prevere recollia per la Pia Almoina de Barcelona per Sant Joan.
En Peret deturà la seva feina, quan el carro que portava en Guillemet es parà davant de la noia, amb el nano aturat com un badoc.
-Deixa de mirar la nena, bobalicó, i porta'm més pedra -cridà en Peret, mentre jo mirava al jovenet encisat amb un somriure sorneguer. La noia, envermellida com una magrana, entrà a l'església com ànima que se l'emporta el vent.
Jo em vaig tornar a concentrar en el meu treball, acompanyat de les olors dels camps i del rítmic bategar dels cops de martell d'en Peret. La pedra és vella, i sap enfrontar el fred més glaçat i la calor més inclement. Gaudeix del temps sense esberlar-se. I allí on els homes són incapaços de perdurar, la pedra perdura i veu el futur, i guarda en el seu interior el passat.
Els meus dits resseguien llavors amb seguretat cada escletxa de la pedra, cada porositat rugosa. I podia sentir la seva vida, la seva profunda solitud, i la seva dura mirada del passat.
Estava tant concentrat en la meva feina, que no fou fins que el sol es va començar a posar més enllà del mar fent enrogir el cel que no vaig aixecar la mirada de l'esperit de la pedra. I fou llavors quan ho vaig veure. Estava al peu del campanar, on havia la porta de darrere de l'església, amb el cap esberlat i el cos esventrat. Jo estava lluny, però la roja taca de sang era clara al seu voltant, i el bell rostre de la nena es veia clarament estossinada a cops. Els negres cabells plens de rínxols estaven empastifats de sang que encara s'escolava coll avall.
Vaig cridar, esverat, la gargamella em feia mal de tant cridar, i els meus crits van atreure a en Peret, en Guillemet i l'aprenent de fonedor. En Guillemet totalment astorat, va agafar la nena en els seus braços, provant de trobar-li encara un alè de vida, que jo ja sabia que no tenia.
Vaig deixar el martell i el cisell i vaig baixar les escales del campanar de quatre en quatre. Quan vaig arribar a baix, el prevere, Berenguer de Torroella, ja havia sortit, i estava cridant com un boig:
-Tens sang als dits, tens sang als dits, l'has mort tu -mentre el jove Guillemet ens mirava a tots, atemorit i sense saber què dir.
-Però què diu, home -vaig cridar mig enfadat- no veu que el nano ha volgut ajudar a la noieta? - El vell prevere va fer cara de no creure's res.
-La nena ha entrat a la rectoria aquest matí, i jo no l'he vist sortir pas -va defensar el Peret al seu amic. Però jo vaig comprendre que allò no era bona idea.
-Què insinues, noi, que aquest fill del diable ha matat la noia dins la rectoria? Impossible. La Bernardeta ha marxat a casa seva després de deixar unes bugies com a delme -el prevere estava vermell de ràbia. En Peret volia replicar, però jo el vaig tallar abans que empitjorés les coses. Jo ja era gat vell i sabia que la gent menuda no teníem res a fer entre nobles i església.
-Montsenyor, no crec que sigui hora de buscar culpables, cal entrar aquesta nena a la rectoria i netejar-la abans que vingui el seu pare. Peret, ves a buscar a en Berenguer, i prevenint-lo del que trobarà, i que no deixi venir a la seva dona- En Peret assentí sense discutir la paraula del seu mestre, però el prevere no es va quedar tranquil i amb un gest adust va exclamar:
-Em sembla bé, Mestre Aleu, però que l'aprenent de foner vagi a buscar a en Pericó Artigues, cal fer justícia abans que aquest mocós es faci fonedís.
Vaig remugar emprenyat, en Pericó Artigues era aloer i per tant no depenia de senyor ni església, però des que l'havien fet batlle dels Desplà només volia agradar a sa senyoria i a la Pia Almoina, i el turó del inforcats estava més ple que mai de bandolers, bergants i marjaules. En Guillemet no tenia possibilitats de justícia, si en Pericó s'entossudia a fer content al prevere.
Ja era gairebé nit fosca quan en Peret i l'aprenent de foner arribaren alhora amb el pare de la noia, i en Pericó, el batlle.
L'Entença va mantenir el rostre lívid però serè sobre la cara ara neta de sang però marcat per cops i macades, d'aquella noia unes hores abans preciosa i plena de vida.
Va mirar-me alternativament a mi i a en Guillemet, que estava amb l'esguard baix, compungit.
-El noi no ha sigut, Berenguer, només volia ajudar a la nena ―l'Entença va acceptar la meva paraula amb un cop de cap i va tornar a mirar la seva filla morta. Però en Pericó, com jo imaginava, no podia quedar-se palplantat sense fer-se veure davant el prevere.
-Tu què has de dir del teu aprenent, Mestre Aleu? Però Montsenyor Berenguer Torroella, és home de lletres i si ell diu que en Guillemet és culpable, la justícia ha de fer el seu camí, li agradi o no mestre ―en Guillemet es va encongir força espantat.
-Això no es justícia, Pericó, el Prevere només ha vist una
mica de sang a les mans del noi. És negra nit, i tots estem cansats. Crec que aquí hi ha un pare que ha d'enterrar una filla. Deixem la justícia per demà, i ara passem a vetllar el camí d'aquesta jove amb Déu Nostre Senyor ―En Pericó va voler replicar, i el prevere es va remoure inquiet, però la mirada trista de Bernat d'Entença els obligà a callar.
Al dia següent les dones ploraneres acompanyaren a l'esposa de l'Entença a l'església. A la Bernardeta l'havien guarnit amb un vestit brodat blanc, i li havien posat un vel que amagava les faccions macades. Semblava un angelet d'aquells que estaven pintats al retaule de l'altar major. La Guillermona va arribar amb en Guillemet de la mà, però abans que entrés vaig agafar el noi per la màniga, sota la mirada reprovadora del prevere. La gent de la vila va estar tot el dia passant per l'altar major, parlant en veu baixa i mirant de reüll a la Guillermona que abraçava a la Bernarda d'Entença mentre la dona plorava tota l'estona desconsolada. Bernat mirava al front com si fos indiferent a les mostres de dolor de la seva dona. En Guillemet estava a fora, a la porta, aixecant-se de puntetes per poder veure alguna cosa sobre els caps de la gent mentre rebregava, nerviós, la gorra.
De sobte en Pericó es va posar al nostre costat. Jo el vaig mirar amb seriositat. La Guillermona es va aixecar corrents i apartant a la gent va venir fins l'entrada de l'església.
-És l'hora de deixar els plors per les dones i la justícia pels homes -digué el Pericó amb complaença-El turó dels inforcats t'espera noi. ―En Guillemet es va encongir.
-Dubto molt que el noi sigui culpable, ell mateix m'havia demanat la mà de la nena, i jo em vaig riure perquè encara eren massa joves- la veu atronadora d'en Bernat feu girar a tota la gent que restava a l'església.
-Precisament estimat Maese Entença. El rebuig va fer tornar boig al jove i no va poder contenir la seva fúria i el seu desig per la nena, i davant la seva negativa, la va matar-va intervenir en Torroella.
-Vosté veu el dimoni a totes les cares, Montsenyor -vaig interrompre- en Guillemet només és un nen, com vol que el desig el portés a una cosa tan horrible com aquesta?
-Les proves... -va intentar replicar el vell prevere. Però en Bernat el va interrompre.
-És la meva filla i vull veritable justícia. Vós, senyor, amb tot el meu respecte, no sou jutge i en Pericó per molt batlle que sigui és un pobre home. Vull que feu cridar al veguer de la ciutat comtal. Vull justícia reial -En Pericó va atravessar amb la mirada a n'Entença.
-Però el veguer trigarà com a mínim dos dies a arribar-va protestar el prevere- què farem amb el nano fins aleshores?
-Montsenyor, tingueu pietat, el meu fill no ha fet res-va suplicar la Guillermona. En Torroella la va mirar amb candidesa.
-Les mares mai no veuen els defectes dels fills, estimada. No us precupeu, Déu cuidarà que respongui dels seus pecats. És el millor per a ell i per a vostè.
-Però ell és innocent, estic segura- va gairebé maular la mare desesperada. En Guillemet no sabia reaccionar i mirava el terra inquiet.
Na Valença, dona d'en Bernat Català s'avançà.
-Ningú creiem que el noi hagi fet res, montsenyor, i Barcelona està a només mig dia amb l'ase, el meu fill anirà a buscar el veguer. En Bernat ha demanat justícia reial i ha de tenir justícia reial.
-Això són terres d'en Pere Desplà i jo sóc el seu batlle, la justícia sóc jo-replicà en Pericó molt enfadat- vosaltres sou pagesos d'en Desplà i m'heu d'obeir.
-Pericó, tu t'encarregues de bergants i marjaules, però aquí tenim un assassinat. I això és cosa de la justícia reial. Estic segur que el nostre Senyor Desplà estaria d'acord amb nosaltres. Però si vols puc enviar algun vailet a la casa forta a avisar-lo i que decideixi ell -vaig intervenir. En Pericó es va encongir. El que menys desitjava era que la seva autoritat fos entredita davant dels Desplà.
-Bé, però el noi quedarà sota la meva vigilància a la Masia Baulovina. El veguer podrà impartir justícia des de la casa forta. Estic segura que Montsenyor Torroella i el noble Desplà voldran retre pleitesia al representant del rei- Vaig remugar inquiet. No m'agradava que el futur d'en Guillemet quedes a mans dels grans, que mai tenien cap record per la gent menuda, però no ens quedaven moltes opcions. Vaig abraçar la Guillermona que es va posar a plorar desesperada.
El veguer, com era d'imaginar, va trigar gairebé una setmana a venir. Segurament tenia altres coses a fer que ocupar-se de l'assassinat d'una nena d'un pagès. Així i tot s'havia invocat la justícia reial, i encara que fos una impertinència, el veguer es va veure obligat a venir fins la vila. Quan ens van dir que l'home havia arribat al Mas Baulovina vaig anar ràpidament fins allí.
Quan vaig arribar el veguer ja estava assegut en un setial al costat del prevere i del senyor Desplà. En Guillemet estava assenyalat al seu davant amb les mans lligades al darrere i amb un ull de vellut. Vaig mirar en Pericó amb ràbia. El veguer estava parlat.
-Que invoqueu la justícia reial és el vostre dret. Però aportar un cas sense cap prova és fer-me perdre el temps, batlle -En Pericó es va encongir de ràbia.
-No vaig ser jo, Montsenyor el que us va invocar, va ser el pare de la noia qui va sol·licitar la justícia reial -el veguer va mirar amb rancúnia en Bernat que es mantenia impassible- jo ja hagués penjat al noi fa una setmana dalt de les arenes, i no hagués gosat importunar-vos senyor.
-Doncs haguéssiu fet malament, no teniu cap prova que el noi matés la nena. Qualsevol peregrí amb males intencions que viatgés pel camí de la Creu Coberta podria ser el culpable -El prevere es va remoure inquiet i va intervenir.
-Teniu raó senyor, per això cal invocar la justícia de Déu.
-La justícia de Déu? Montsenyor, no creieu que és exagerat?-va contestar el veguer. Guillermona va encongir-se aterrada.
-Estimat Senyor Emeiric Fiveller. La justícia reial s'imposa a la terra, però no hi ha cap justícia superior a la de Déu. El suprem tot ho veu, ell sap si el noi és culpable o no. Una ordalia ens dirà si el noi és culpable. El veguer va dubtar un moment i va mirar al senyor Desplà que assentí amb el cap. Emeiric Fiveller no pensava posar-se en contra de Déu per quatre pagesos i menys quan tenia el permís del seu propi senyor.
-Que facin portar una pica d'aigua bullent. Ficarem al noi al migdia, i si no es crema serà innocent-Judicà el veguer sense dubtar, davant la mirada horroritzada d'en Guillemet i els plors desconsolats de la seva mare.
Ningú no va dubtar del resultat de l'ordalia. Jo només desitjava que el noi morís dins la tina d'aigua, per no fer-lo patir més. Però no va ser així. El noi sortí tot cremat, ple de butllofes, i cec dels dos ulls, que s'havien bullit dins de l'aigua, però amb el suficient bri de vida perquè el veguer pogués condemnar-lo a la forca.
Montsenyor Torroella i en Pericó es van fregar les mans, contents d'haver-se sortit amb la seva, mentre Guillermona mirava al seu fill estirat al terra amb el rostre i el cos desfigurat sense atrevir-se a tocar-lo per no augmentar el seu dolor.
Al dia següent vaig tornar a la feina al campanar. Intentava no aixecar la mirada cap aquella campanya que feia uns dies m'havia semblat tan bella, però els ulls irremeiablement m'anaven cap el turó dels inforcats, on un noi penjava d'una nova forca. No podia distingir els cossos, era massa lluny, però no podia deixar de mirar i pensar que Déu era molt injust.
Vaig continuar repicant la pedra, la duresa i la immobilitat d'aquell material em feien traspuar la ràbia en cada cop de martell.
De sobte vaig sentir unes veus i per un instant vaig deturar el meu rítmic copejar. Eren en Torroella i en Fiveller. El veguer marxava de nou a la ciutat comtal amb la feina feta. Anava a tornar a picar quan escoltà quelcom que em deixà esmaperdut.
-Us heu rigut de la justícia reial, del rei i dels seus servidors, montsenyor-deia el veguer. No podia veure'l i no vaig gosar moure'm per no cridar la seva atenció però vaig imaginar el posat inquiet del prevere- la noia va entrar a la rectoria, i en va sortir morta.
-Només era una marfanta, posseïda pel dimoni, que provocava a tot home que la veia. Havia de morir, l'havia de matar perquè no pogués temptar amb les seves arts diabòliques a cap home més. Sap com cridava quan la enclavava pel darrere sobre la taula de la rectoria, amb la meva verga, sap com cridava com una posseïda?
-La vàreu violar, i la vàreu matar, montsenyor. I heu fet matar un innocent per amagar la vostra culpa.
-Culpa? Ella era el dimoni, ella era l'única culpable. I el noi s'havia deixat portar per l'infame volubilitat de la noia. Està millor mort. Déu Nostre Senyor el tingui en la seva companyia- vaig sentir remugar al veguer enfadat.
-Dubto que Déu el tingui mai a vostè al seu costat-Digué Fiveller amb rotunditat i el frec de les seves robes em féu pensar que havia donat mitja volta.
Vaig aixecar-me lentament amb la pedra que encara estava treballant a les mans. Era un carreu gros, on ja havia fet el símbol de Can Aleu, el símbol d'una família de picapedrers. Vaig deixar caure la pedra, com si fos un somni. Montsenyor no tingué temps ni d'adonar-se abans que la pedra rebentés aquell cap malsà i cruel. El veguer sentí la patacada i es girà. Per un instant vaig creure que donaria el crit d'alarma, però no ho féu. Mira a dalt del campanar, i després abaixà el cap. Vaig voler imaginar un somriure en el seu rostre.
La pedra mil·lenària, dura, rugosa, i inalterable, que havia viscut el passat, i que veuria el futur, havia fet justícia, una justícia dura, però vertadera. Allí l'aigua havia comdemnat a en Guillemet, la pedra el redimia. I jo no sentia cap culpa. La justícia de Déu m'hauria cremat en aigua bullent i la justícia del rei m'hauria penjat a l'alta forca, però la justícia de la pedra, la justícia de la gent menuda, per un cop havia guanyat. Jo era feliç i el prev
ere era mort.
Ara molt anys després i sentint l'arribada de la mort a capella, vull deixar constància, vull que tothom conegui el destí que la pedra tenia guardat pel prevere Berenguer de Torroella, i espero que en Guillemet em vegi, assegut al costat de Déu i tingui un lleu somriure pel seu antic mestre.

I perquè així consti, com a veritable, davant del notari de la Ciutat Comtal, firmo et juro, jo Francesc de Minorisa, escrivà, aquest escrit testamentari de Guillem Aleu, picapedrer de la vila de Santa Maria de Sants, a les calendes del 1374.