Condemnada!

Un relat de: vermesh

No podia dir que no. Tot estava fet. Preparat. Embolicat de manera que no en pogués sortir. Igual de regirat que jo mateixa. Fet malbé, a causa dels llargs anys planejant sense fer ús de res. Avorrit i esperat. Per fi m'havien tret el càstig i ara, l'únic que podia fer era aprofitar-ho...viure'n...
No podia dir que no. Ell ho tenia tot preparat i arreglat.

Però la meva mà, em parava. Els meus peus ni es movien. El meu cap es girava i tornava al passat. Els meus braços, s'aixecaven cap al cel i cridaven fort. Les meves cames feien cas del meu cervell inconscient i també giraven cua. Però, el meus ulls... Els meus ulls es quedaven parats. Quiets. Sense poder dir que no. I el miraven. I assentien amb el cap tot el que deia. Els meus ulls escoltaven profundament cada paraula, observaven cada gest i tot i que realment no els sentia, deia sí, sí, sí... i volien dir no, no, no.

Preparada per aixecar el vol? Per recomençar? Per fer vida nova? (no, no, no) Preparada i arreglada per sortir d'aquestes parets que ens empresonen? (no, no, no) Decidida i avançant amb mi en cada pas? (no, no, no) Segura de tu mateixa? (no, no, no)

Però no hi podia fer res. Hi havia alguna cosa que em feia seguir-lo. Que em feia dir que sí. No podia dir que no.
Què era? Una persona condemnada. Què seria d'aquí en endavant? Una persona condemnada.
No hi havien més paraules per a mi. No existien altres mots.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

vermesh

9 Relats

15 Comentaris

18246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Qui sóc? Segurament no ho dec saber ni jo mateixa, però de moment dic, que tot i que la meva aparença és de noia, hi ha un ésser estrany que s'hi amaga darrera... Sí?