Les parets mestres (V)

L'ORACLE
Aquell vespre la Lídia havia quedat amb l'Andrea per sopar. Feia mesos que no es veien per sopar amb tranquil·litat. De tant en tant, la Lídia treia el nas per la seva perruqueria per saber d'ella, però no era el mateix, perquè sempre hi havia caps de clientes per atendre. Van demanar la taula més tranquil·la del restaurant on sempre s‘havien trobat. Li va parlar de l'actitud que el Mario tenia darrerament, i que ella creia que era deguda a com l'havia evitat des que sabia de l'embaràs de la seva dona. Deia que no ho podia evitar, que sentia com si el Mario l'hagués "traït", com si s'hagués reconciliat amb la vida i el seu premi fos aquest, el fill que esperava; i que s'hi havia reconciliat perquè havia admès que volia formar part del joc, el mateix joc que a ella li havia destruït la vida.
-Sé que sembla una ximpleria, però és com em sento. És com si s'hagués canviat de bàndol: deixa el meu i se'n va a favor del meu enemic-, deia la Lídia amb veu baixa, per evitar que les taules veïnes poguessin sentir aquelles "ximpleries" de "la viudeta histèrica".
-I el teu enemic qui és?-, va demanar l'Andrea, impassible. La Lídia es va quedar pensativa uns instants. -Un cop concretat l'enemic, és fàcil abatre'l. Qui és?-
-La vida. La vida em va prendre l'Eduard. Per això no en vull saber res de la vida dels altres: dels seus plans, de les seves il·lusions... perquè em fa l'efecte que la vida a ells els tracta bé. I a mi m'ha tractat malament. Els dóna amor, els dóna fills, els dóna forces. I a mi m'ho prèn. I per això em sento traïda-, va confessar la Lídia amb els ulls brillants.

L'Andrea, tot i semblar més concentrada en el seu plat que en ella, escoltava atentament. Finalment, va parlar: -Un: no hi ha intercanvi de bàndols, perquè no hi ha bàndols. El Mario ha estat al teu costat perquè és amic teu i t'aprecia. I segueix estant al teu costat, si no l'evitessis, com fas ara. Dos: la vida no tracta bé tothom excepte a tu. A tu no te la té jurada ningú. La vida és la mateixa per tothom. Tots tenim l'ànima trencada per alguna banda. La vida dóna i prèn a tothom. A tu ja et va prendre l'Eduard. Ara toca que et doni. I et donarà, si et deixes-. La Lídia feia un gest amb el cap com dient que aquella ja se la sabia. -I és veritat, Lídia: et tanques en banda i no vols veure-hi més enllà. Obre les portes i deixa que entrin les coses que han d'entrar. Perquè han d'entrar. Que ets massa jove i la vida necessita sang jove i forta com la teva-. La Lídia l'escoltava i s'emocionava. -Tant de bo et pogués creure-, li deia. -Saps que em pots creure, que tinc raó. Però el problema que tens és que tens por. Por de tornar a estimar i tornar a perdre, ara que ja saps el que és-. La Lídia ja no va poder frenar les llàgrimes. L'Andrea continuava, -La vida no és el que passa per allà a fora. La vida corre dins teu. Estàs en guerra amb tu mateixa. Fes les paus d'una vegada. Obre les portes, creu-me-. La Lídia es va sentir fascinada per la capacitat d'aquella dona de disseccionar la seva ànima.
-Pel que fa al teu amic, no crec que et faci aquest posat per això. El Mario ja et coneix aquestes temporades estranyes que t'agafen i no crec que s'hagi enfadat per aquest rampell teu de no voler afegir-te a un dinar-, va dir l'Andrea. La Lídia la va mirar, expectant per saber el final d'aquelles revelacions. No sabia si era pel fet que portava tants anys a la perruqueria, en contacte directe amb tanta pell humana, que havia esdevingut un oracle infal·lible a l'hora de predir els comportaments de les persones. -Aquest vi està...-, feia l'Andrea, assaborint-lo. I va continuar. -Pel que m'has explicat, el Mario està "estrany" des que tu no vas als dinars. I m'has dit que t'envia missatges, que vol que us veieu. I tu has "passat" de quedar amb ell, perquè et penses que t'ha de refregar l'embaràs de la seva dona. Per una cosa així, el Mario no s'hagués enfadat d'aquesta manera. És per una cosa més personal. Veu que t'has "tancat" amb el teu amic de Boston, com si no existís ningú més, com si ningú més et necessités...-. I com els bons oracles, l'Andrea va deixar que la Lídia tregués les seves pròpies conclusions.


DISTÀNCIES
La Lídia va enviar un missatge al Mario demanant de veure's al vespre, per xerrar tot fent una cervesa. El missatge que va rebre d'ell va ser una freda negativa. Va esperar dos dies a tornar a proposar el mateix. Però el to del Mario no havia variat, "Estic segur que tens coses millor a fer". La Lídia es va sentir ferida per aquelles línies, però va mantenir el cap fred, "em sap greu no haver estat més per tu, però de vegades les circumstàncies ens superen i m'agradaria esmenar-ho, va, quan quedem?". Al cap de cinc minuts va rebre un "deixem-ho, aquests dies tinc molta feina". Ella ho va deixar estar, "sembla que estiguem a l'institut, fent-se l'ofès amb mi...".

El Carles havia tornat d'un viatge de quinze dies i era prou pretext per organitzar un dinar. -Segur que hi estic convidada?-, va demanar la Lídia, sarcàstica. Quan es van trobar, tots van saludar el Mario amb dos petons, però la Lídia es mantenia a distància i només li va dir un "hola" fred. La Rosa va lamentar aquell "començament". Un cop a dins, la Lídia avançava darrera dels altres per poder veure on seia el Mario i seure el més apartada possible d'ell. El Carles va ser el centre de la conversa, explicava coses, li preguntaven i ell responia. La Lídia no badava boca. Quan el Carles semblava haver esgotat les anècdotes del viatge, la Rosa va demanar al Mario com estava la seva dona, -Ja li queda poc, no?-, i quan el Mario va començar a fer inventari de proves, símptomes, marejos i curiositats vàries de l'embaràs de la seva dona, la Lídia es va aixecar i va anar cap al lavabo. Es va tancar, va baixar la tapa superior i hi va seure. Va aprofitar per fer neteja de paperets al moneder. Va passar així cinc minuts. "Ja haurà acabat, espero", es va dir mentre sortia per tornar a la taula. Ja havia acabat. Va seure, el Carles li va demanar si es trobava bé i ella va assentir amb el cap, -M'ha entrat una cosa a l'ull-. Es va disposar a acabar-se els dos plats que li portessin, a seguir la conversa amb atenció, a no distreure's amb res, perquè els seus amics no es mereixien que
ella els fes el posat absent de qui s'avorreix a la festa. Però els acudits del Mario, això sí que no ho podria evitar, no li farien la mateixa gràcia que als altres.

Quan van acabar de dinar, un cop al carrer, s'acomiadaven del Mario amb grans rialles i "records per la Dolors". La Lídia no deia res, mirava el carrer, buscava un taxi per tornar al despatx. Llavors va notar una mà al seu braç. -Vens a fer un cafè aquí al costat ?-, li va demanar el Mario. Ella no s'esperava aquella treva sobtada. Semblava que podrien firmar l'armistici, finalment. Quan van ser a la taula i els van portar els cafès, el Mario li va dir que es prengués la molèstia de dissimular millor. Ella no sabia de què li parlava, però el to atacant la va agafar per sorpresa. -Si tant et molesta sentir parlar de l'embaràs de la meva dona, podries fer l'esforç de dissimular. És l'última cosa que esperava de tu: que a sobre de "passar" de mi m'ho hagis de refregar pels nassos. Però què és això? Quants anys tens? A veure si creixes d'una vegada!-. Va fer una breu pausa, semblava estar vigilant més el que no deia que no pas el que deia. -Sé que ho has passat molt malament i em penso que he tingut molta paciència i comprensió. Sempre m'has trobat quan m'has buscat. I per una vegada que…- es va interrompre. -M'evites, m'ignores i actues com si no fos ningú. De debò que m'has decebut, Lídia-. Ella l'havia escoltat en silenci, sorpresa i nerviosa. Quan el Mario va haver acabat, ella va defensar-se, -Sí? I quan provo d'arreglar-ho, digue'm quants missatges t'hauria d'haver deixat perquè em perdonessis. No em vinguis amb aquestes ara. No et facis l'ofès si no saps perquè actuo com ho faig-. El Mario es va exaltar, -que jo em faig l'ofès? I tens la barra de dir-me que tens justificació per aixecar-te de la taula i deixar-me com un imbècil? De vegades sembla que no tinguis educació ni respecte per res ni ningú que no siguis tu mateixa.
-Que t'has sentit com un imbècil? Doncs benvingut al club! Encara me'n recordo d'aquell dinar del que vaig haver de sortir per cames perquè no m'hi havies comptat-, va dir la Lídia amb els ulls brillants. El Mario va fer un glop ràpid al seu cafè i va afegir -Això no té sentit. La culpa de tot és meva per pensar que un dia podries estar a l'alçada d'unes expectatives que només existien al meu cap. M'has demostrat amb escreix que no es pot confiar en tu-. I es va aixecar. Mentre buscava a la butxaca del pantaló algunes monedes per pagar, la Lídia també es va aixecar, es va posar l'abric i li va fer uns copets a l'espatlla, -Sembla que els trastorns hormonals de la teva dona també t'afecten a tu. Sort que no et ve la regla cada mes...-, i se'n va anar, seguida d'ell. Quan van ser al carrer ella es va tombar cap a ell, -I gràcies per l'esceneta aquí dins. No sé qui té menys educació-. El Mario la mirava i li va dir -ets l'òstia, Lídia. No has entès res, oi?-.


RENÚNCIES
Divendres al migdia, el Carles va demanar a la Lídia si el volia acompanyar a la perfumeria que hi havia a prop del despatx, a buscar un regal per la seva dona. Ella va dubtar, volia aprofitar l'hora de dinar per acabar un nou encàrrec que el Roger li havia enviat per e-mail feia una setmana. Al final hi va accedir. Passejaven sense pressa per entre els expositors amb piles i piles de capses de perfums. El Carles semblava molt concentrat amb els perfums d'home. De tant en tant feia -I aquest?-, assenyalant una ampolla i demanant l'opinió a la Lídia. Ella s'encongia d'espatlles i agafava una tireta de cartolina per mullar-la amb l'emprovador, llavors l'olorava i arrufava el nas, allargant-li després al Carles perquè ell mateix l'olorés. -Enfarfeguen massa, Carles. Quina fixació amb aquests perfums tan carregosos... Per qu
è no busques una cosa més fresca? Herbes, cítrics, però és que aquests d'aquí... uuuufffff-, es queixava ella.
-A mi m'agraden-, es defensava ell.
-És clar, com que tens el nas atrofiat de tant fumar, aquests són els únics que sents.
-Apa ves-, l'engegava ell, còmicament. La Lídia seguia passejant la vista per aquells estants i va trobar el perfum que feia servir el Mario. Va agafar una cartolineta i la va mullar amb ell. Quan se la va acostar, el Mario se li va aparèixer com una explosió inesperada de records, de bons records. Ella li va allargar la tireta al Carles perquè l'olorés. Ell es va quedar uns instants pensatiu, -El Mario-, va dir finalment la Lídia. El Carles li va donar la raó, -I és aquest? No ho sabia-. La Lídia va tenir la tireta a les mans tota l'estona. De tant en tant, el Carles veia com ella se l'acostava al nas i l'ensumava, tota distreta.
-Puc preguntar què us ha passat, a tu i el Mario?
-Millor que no-, va dir la Lídia, distreta.
-Hauríeu de fer les paus-, va dir el Carles, sense deixar d'estudiar preus i marques. La Lídia va arronsar les espatlles. -No trobes?-, va demanar ell. La Lídia seguia mirant distretament els mateixos flascons que mirava el Carles, sense dir res.
-N'està molt de tu, dona. Per què us castigueu d'aquesta manera?-. La Lídia el va mirar en silenci. El Carles també la va mirar, -T'hauries d'haver vist fa un moment-, va dir somrient. -Què?-, va demanar ella. El Carles va assenyalar la tireta de paper perfumada. La Lídia la va mirar com si no s'expliqués com seguia a les seves mans. El Carles va anar cap a la secció de perfums de dona i va mullar una cartolina amb un perfum. La va olorar i la va allargar cap a la Lídia, -La Irene-, va dir mentre ella l'olorava. La Lídia, sense dir res, va anar altre cop cap a la secció d'homes, i va fer el mateix que el Carles. Li va allargar una cartolina molla, -L'Eduard-.


-Així, us vau discutir?-, va demanar l'Andrea, ensabonant-li el cabell a la pica. A la perruqueria no hi havia ningú i podien parlar.
-Sí, que estava molt decebut per com m'havia comportat, i tot plegat-, deia la Lídia tancant els ulls.
-Aquestes coses, quan comencen així, mai no acaben bé.
-Digues-m'ho a mi. No tinc cap ganes de trobar-me'l.
-Ja fareu les paus, deixa passar un temps-, va dir l'Andrea, deixant córrer l'aigua damunt la cascada de cabells de la Lídia. Acte seguit, tancava l'aixeta i li estrenyia els cabells amb les mans per escorre'ls l'aigua. Finalment, li va embolicar el cap amb una tovallola. La Lídia es va aixecar i va anar a seure a una cadira. L'Andrea li va encendre els llums del mirall. Mentre li eixugava el cabell amb enèrgiques fregues, la Lídia es mirava al mirall.
-L'has tornat a veure?-, va demanar l'Andrea, pentinant-li el cabell moll.
-Al Mario? No, des d'aquell cafè no-, deia la Lídia, pensativa.
-No, el Mario no. Em referia al "senyor desconegut"-, va aclarir l'Andrea. La Lídia va somriure al reflex de l'Andrea al mirall. -Ben fet-, va dir l'Andrea, amb el to d'una mare orgullosa d'una filla. La Lídia seguia somrient, però va negar amb el cap. -Doncs ets ben ruca-, va dir l'Andrea, fingint una còmica indiferència. La Lídia va riure. L'Andrea, mentre li anava recollint blens de cabell amb les agulles, li deia -A tu te'n ronda alguna. I si no m'ho vols dir, no pateixis, que ja t'ho treuré-, i feia riure la Lídia. -Que no tens secrets per mi-, seguia dient l'Andrea, mirant la Lídia al mirall. Quan va acabar, la va mirar, -I per on tallo?-. La Lídia es va mirar i va dir -curt. Molt curt-.


La Lídia va arribar primer al bar on havien quedat. Eren només les deu de la nit, i va poder aparcar sense problemes i trobar una taula buida al local. Al cap de deu minuts va arribar el Mario. Estava contenta que el Mario hagués accedit a quedar amb ella. I tal com ell havia imaginat, ella no va fer cap comentari sobre el que havia passat les darreres setmanes; va agrair que no digués res, cap retret, com si no hagués passat res.

El cambrer va portar dues ampolles més de cervesa i es va emportar les que hi havia a la taula. Al cap d'una estona, el local era ple a vessar, hi havia poca llum i molt fum. Havien començat amb molt bons ànims, però la cervesa va ajudar a baixar la guàrdia. -I què vols que et digui? Em sento atrapat. No tinc manera d'escapar d'una situació que des de fa molt de temps no funciona, i que jo mateix ja veia que no funcionava, però aquestes coses no les volem veure. I quan m'he adonat, quan em començo a plantejar alternatives, em ve la Dolors amb aquestes.
-Què vol dir "aquestes"?
-Vol dir que no n'havíem parlat. Ella, com sempre, ha anat a la seva. Vol tenir una criatura i es pensa que té tot el dret a trepitjar el que calgui per aconseguir-ho.
-Què m'estàs dient?-, deia la Lídia, sorpresa.
-Que d'haver-m'ho consultat, ara mateix no estaria embarassada.
La Lídia se'l va mirar com si no conegués aquell home que seia davant seu. -No vols ser pare?-, va demanar tímidament. El Mario va fer un profund sospir i va mirar la Lídia, per acabar dient que no. La Lídia es va quedar en silenci i ell va dir -Sóc un cabró, eh?-. Ella va negar amb el cap. Li costava assimilar aquelles revelacions. Mai s'hagués imaginat que la vida del Mario, que de fora semblava tan perfecta, i arrodonida amb l'arribada de la criatura, fos en realitat un pou d'angoixa per ell. Com se li havia pogut passar per alt? -I la Dolors? Què en pensa d'això? Vull dir, què fareu?
-La Dolors no en sap res. Tindrem la criatura i per ella serà com si no passés res. Com que ara ja no s'adona de com estic, absorbida pel nen, deixaré d'existir-. La Lídia es commovia amb aquella confessió. -I tu…-, començava a demanar ella, però la mirada del Mario li impedia continuar. -Sóc un covard, jo, Lídia. Em veig en aquesta situació perquè no he sabut reaccionar quan calia fer-ho. I ara ja és massa tard per a moltes coses.
-Mai no és massa tard.
-Sí que és massa tard, massa tard…-, semblava pensar en veu alta, mirant la taula. -Hi ha tantes coses que no haurien d'haver passat…-, deia ell lacònicament, amb la mirada perduda. Amb aquell comentari, la Lídia es va recolzar al respatller de la cadira i va mirar al no res, veient records desfilant davant seu. El Mario la va veure i va endevinar que estava pensant en l'Eduard. -Què penses?-, va gosar demanar, com per confirmar les seves sospites. Ella, sense deixar de mirar al buit, va dir -En les voltes que dóna la vida…-. El Mario va respirar profundament i es va estirar mandrosament, -Doncs aprofita i diverteix-te mentre puguis-, va dir. La Lídia va somriure i va negar amb el cap. -Fes-me cas: aprofita, que ja vindran les complicacions. Sempre arriben-. La Lídia el va mirar, -A mi ja no m'espera res de bo, Mario. Ni les complicacions se m'acosten.
-Què dius? Quan menys t'ho esperis trobaràs algú que et farà feliç…-, deia mirant la seva gerra com si amagués algun misteri inescrutable.
-Ho dubto molt-, va dir convençuda.
-Que sí, dona.
Ella negava amb el cap, tossuda.
-I per què no?
-Perquè jo no em puc enamorar-, va dir resoluda.
El Mario la va mirar, -Què vol dir que no et pots enamorar?
-Això. Que no sento res.
-Quan sigui el moment, quan tinguis al davant a qui hagi de ser, ja m'ho explicaràs.
-No ho crec-, va dir ella acabant-se la seva gerra d'un glop. -De vegades em sento com un tros de carn morta. Tu sabies que vaig avortar?-. El Mario es va sorprendre molt. -Doncs amb aquell avortament em vaig sentir arrencar les entranyes; no en aquell moment, però sí amb el temps. I amb la mort de l'Eduard em vaig sentir arrencar el cor. Aquí dins no hi tinc res-, va dir amb una fredor esgarrifosa. Aquella revelació no se l'esperava pas. -Tant de bo m'hagués matat amb el cotxe, en l'accident-, deia ella mirant la taula, -Tant de bo m'hagués matat jo, i no ell-.
-Prou, Lídia. No et vull sentir dir això. Hem begut massa. Va, marxem-. El Mario es va aixecar per anar a pagar i la Lídia seguia abstreta al seu lloc. -Anem, Lídia-, va dir, fregant-li una espatlla. Quan ja eren al carrer, van decidir anar a fer una passejada per aclarir-se. -La vida és molt complicada, Lídia, però de tot ens en sortim-, deia el Mario, sense gaire convenciment.
Tot passejant s'acostaven a un parc. -Un dia coneixeràs algú que et rescatarà de la vida. I t'estimarà per sempre perquè seràs com una fixació, com un pensament que sempre hi és. Algú que desitjarà la teva felicitat per sobre de la seva…-, anava dient com si pensés en veu alta.
-Ai, que vomito-, va dir la Lídia i va sortir corrents tapant-se la boca amb una mà. En arribar al primer arbre es va inclinar i es va deixar anar. El Mario la va seguir, -Dona, que no era tan cursi com per posar-se així-, va fer divertit. Quan va acabar, es va netejar amb un mocador de paper i es va disculpar. -No passa res- deia ell, conciliador.
-Allò que deies abans…-, va començar a dir la Lídia.
-Sí?
-No existeix això de què parles. Els homes busqueu el que busqueu, i ho disfresseu amb paraules maques.
-T'equivoques-, va dir el Mario amb fermesa.
-No us ho creieu ni vosaltres.
-No és cert.
-No sabeu què és estimar. Només us sembla estimar el que desconeixeu, perquè us excita el repte. Estimar el que ja es coneix, això sí que té mèrit. I aquí ja no hi arribeu.
-T'escoltes massa la Montse-, va dir el Mario, conscient que no li podia dir clarament que ella, desgraciadament, no podia parlar per experiència.
-La Montse? I el que tu m'has explicat fa una estona?-, va dir ella aturant-se al seu costat. Ell també es va aturar. -Digues, a tu què t'ha passat?-. La va mirar uns segons en silenci. Sabia que havia de vigilar molt amb el que sortís dels seus llavis. -Et trobes millor ara?-, va dir ell tranquil·lament. -Després de vomitar, et trobes millor?-. Ella va assentir amb el cap i cara de no entendre aquella sortida.
-Doncs quina sort que tens. Anem-, va dir ell començant a caminar altre cop.
-Quan et poses en aquest "plan" d'estar per sobre del bé i del mal e
stàs tan insofrible…-, va dir ella. I li va clavar una puntada al cul. I així van començar a jugar a perseguir-se i clavar-se puntades. Corrien i reien per un carrer gairebé desert, com dos adolescents. Tot jugant van arribar al cotxe de la Lídia.
-Estàs bé per conduir?-, va demanar el Mario. Ella va dir que sí. -Portes el mòbil? Si passa res, truca'm, sents?-, seguia dient ell. -Síiiii, papa-, va fer ella, burleta. Va quedar-se palplantat a la vorera, veient com ella entrava al cotxe, el posava en marxa, s'aturava al semàfor vermell i després desapareixia carrer avall. Tot i el bon regust que li havia quedat per la nit de confidències que havien compartit, es va adonar que la seva vida es començava a omplir de massa renúncies. I que hauria de trobar la manera d'aprendre a viure-hi.


FRUITS I LLAVORS
Quan es va llevar aquell diumenge es va trobar un missatge al mòbil. El Mario anunciava que el seu fill havia nascut. De seguida el va trucar. -Mario!-, -Hola guapa!-, va sentir com deia el Mario a l'altra banda. Li va demanar si tot havia anat bé, i ell li va fer cinc cèntims de com havia anat tot. -Us passaré a veure després-, li va dir, i el Mario li va indicar on s'estaven. Ella va apuntar el número de l'habitació darrera d'un ticket de la compra i se'l va guardar a la bossa. Al cap d'una estona la va trucar la Rosa i van quedar per anar a l'hospital havent dinat.

Van passar per la botiga de regals de l'hospital i van comprar un gran ram de flors i un ninotet de peluix. A mida que l'ascensor pujava les plantes, la Lídia sentia que l'envaïa un estrany nerviosisme. I un cop al passadís que les menava a l'habitació, sentia el cor desfermat i l'estómac com un puny. Van picar suaument a la porta i en traspassar-la els nervis es van esvair. Només hi havia la Dolors, la seva mare i el nen al bressol. Es van saludar contentes i van deixar les flors a la taula, junt amb d'altres. La Rosa es va interessar per tots els detalls. -El Mario ara ve, ha sortit un moment a telefonar-, va dir la Dolors. La Lídia es va quedar muda mirant el nen, que dormia. Li va semblar que s'assemblava al Mario. -A qui s'assembla?-, va demanar finalment. I la Dolors i la seva mare van començar a dir entre rialles que uns deien que a la mare, d'altres, a l'avi, i que cadascú tenia una versió diferent. -A mi em sembla que té tot l'aire del Mario, l'expressió dels ulls…-, deia la Dolors, mirant-se'l. Llavors el Mario va aparèixer per la porta. La Rosa el va felicitar efusivament. La Lídia sentia créixer alguna cosa a la boca de l'estómac que pujava i amenaçava en desbordar-se en plors. Quan li va anar a fer els dos petons, la Lídia encara no havia articulat paraula. El Mario la va veure estranya i se la va emportar a fora de l'habitació amb una excusa. I allà al passadís, la Lídia es va desfer en un plor incontenible. -Ho sento. Sóc una bleda. És preciós. És clavat a tu-, li va dir, eixugant-se els ulls. El Mario la va abraçar. I li va saber greu no poder-la consolar. -Ja està. Vaig un moment al lavabo i ara torno-, va dir ella, fent el cor fort. Es va rentar la cara i es va calmar. Al cap d'uns minuts va tornar a l'habitació i era com si ningú s'adonés de res, seguien els somriures i les anècdotes.

Veure el Mario amb el nen en braços era una visió estranya; "I allò de sentir-se atrapat? Si està encantat", pensava perplexa. Amb aquella escena, tot el que coneixia d'aquesta vida encaixava. "És la vida", la frase que tant va sentir repetir quan va morir l'Eduard, en aquells moments adquiria un nou sentit. La vida era plena de contradiccions, de contratemps i també de fets meravellosos, i es donaven alhora, com dues cares d'una moneda. El futur estava per escriure; el futur d'aquell nen, d'aquella família, el d'ella mateixa. Potser sí que les coses havien d'arribar, com li havia dit l'Andrea, i arribaven, i només calia deixar-les entrar. -Com es diu?-, va demanar. -Jordi-, va dir el Mario.


PADRINS
El Mario havia quedat amb la Rosa per prendre un cafè. Li havia dit que "passava per allà a prop" i si li anava bé fer un cafè "ràpid". La Rosa ja s'havia adonat que darrerament s'havien prodigat força aquells cafès "ràpids" que acabaven allargant-se més d'una hora, i que el Mario passava "per allà a prop" més vegades del que en ell era normal. Li parlava de com portava la seva nova vida de pare de família. Amb la Rosa es podia parlar d'aquelles coses; ella era mare i li podia donar consells i podia entendre la seva situació. Quan hi havia la Lídia, sabia que el "què fa el nen?" era de pura cortesia i que només tindria la seva atenció els cinc minuts de rigor. Després, la seva cara dibuixava el posat d'estar pensant en altres coses.
-O sigui, que encara heu tingut sort. És ben tranquil, doncs-, deia la Rosa.
-I dorm i deixa dormir. La Dolors està encantada. Estem contents.
El Mario va demanar un altre cafè. El remenava capficat. -El bategem el mes vinent-, va dir de sobte. -Ah, sí?-, va demanar la Rosa, remenant el seu segon tallat. -Però no ens posem d'acord amb els padrins-. La Rosa va veure finalment la causa del seu posat abatut. -Coses de famílies-, va dir el Mario, i la conversa va començar a girar sobre els desencontres de parella. -A més, creu que seria un escàndol a casa seva que cap dels dos germans en fos padrí, del primer nét-.
-Pateix massa pel que pensen els altres… Però si ella vol fer-ho, per què hi estàs en contra?
-No és que estigui en contra, és que em refot que ella pateixi per culpa d'ells. Ella es pensava que amb el nen les coses canviarien, i no ha estat així. Ella podia assumir que passessin d'ella, però veure com passen així del seu fill… I ara la genial idea de fer-ne algun d'ells padrí del nen… A veure a qui es pensa que faran padrí del nen que tinguin qualsevol d'ells dos. Es va posar… Però és que és normal, Rosa. Demana impossibles.
-Se sent sola, Mario. Però no per tu.
-La primera pista de com havia d'anar tot li hauria d'haver donat el fet que el seu pare no va "moure prou fils" per "connectar-me" amb la Generalitat. Ella es pensava que ho faria. I que això ens solucionaria la vida. Jo, quan m'explicava aquests plans, ja sabia que no passaria, però ella n'estava convençuda. Va ser la primera gran patacada.
-Noi, quin panorama…
-Ah! No vegis com ens hem posat en algunes bodes!!!! Jo no sóc d'anar amb vestit i corbata, ja ho saps. Doncs no vegis com es posava pel fet d'anar com anava. Que com la deixaria davant de la seva família, que per un dia ja ho podia fer, que només es tracta de fer el paper, que no em costaria tant… Està carregada de romanços…

La Rosa es sorprenia del fet que haguessin arribat tan lluny. I pel que explicava, lluny d'arreglar-se, la cosa no canviaria. Es preguntava quant durarien així. -Tens molta paciència, Mario. Ets un sant baró, noi-.
El Mario la va mirar sense dir res. El secret de portar grans càrregues era poder tenir el cap ocupat; poder evadir-se somiant despert. Només així podia tirar endavant. I ell l'hi tenia. Tenia la dissort de tenir el somni més impossible de tots. I aquella era la seva gran sort.
-Gràcies per escoltar, Rosa. Ets un sol.
-No es mereixen-, va fer ella, somrient.

CONSEQÜÈNCIES
-Encara hi somio, saps? Com aquesta nit passada. És tan vívid, de vegades… Tan real… Apareix de cop, assegut al sofà, amb una revista a la mà, llegint tranquil.lament, com si res. No saps l'alegria immensa que sento llavors. "Ets aquí", li dic. Com si tot el temps l'hagués estat buscant i ell no s'hagués mogut d'allà-, explicava la Lídia a la Montse, mentre dinaven.
-Que t'ha passat alguna cosa darrerament que t'hi ha fet pensar?
-Sempre hi penso, Montse.
-Ja ho sé. Ja m'entens…
La Lídia va somriure. -Bé… Resulta que a la piscina, des de fa tres setmanes hi va a nedar un noi que neda igual que l'Eduard.
La Montse es va quedar mirant la Lídia fixament, com si no l'hagués entès. La Lídia somreia cada cop més obertament, -Neda igual. Igual-, deia, tancant els ulls fortament. -No és que l'Eduard tingués cap estil "peculiar"; nedava molt bé. És la manera d'avançar per l'aigua, com… si no la toqués, com si l'aigua no el toqués… No sé com explicar-ho-, seguia dient ella, mirant cap enlaire, com buscant algun símil que la Montse pogués entendre. -I les braçades… Feia unes braçades llargues, com t'ho diria… segures, fermes. El primer dia que el vaig veure, gairebé no vaig nedar. Me'l quedava mirant amb la boca oberta. Era com estar veient nedar l'Eduard, tres carrers enllà. No esperava que una cosa així pogués passar. Sí que m'ha passat que entre la multitut veig un home que camina, que em dóna l'esquena perquè camina per davant meu, i em sembla per un moment que és ell. Però sempre ha estat un segon, un instant. O més sovint també m'ha passat que algú que porta el mateix perfum que usava ell passa pel meu costat i l'hi sento.
-Llavors és això: t'ha impressionat més que no et pensaves i el teu subconscient t'ho fa notar.
-Segurament, doctora-, feia la Lídia burleta.

En aquell moment, a través de la finestra del restaurant que donava al carrer, la Montse va veure que un home aparcava una moto a prop del restaurant. Quan es va treure el casc, la Montse va fer cara de sorpresa i va començar a fer senyals amb la mà per cridar la seva atenció. "Mi-te'l! Tomàs!". La Lídia no s'esperava aquella trobada i el cor li va fer un salt. Li hauria lligat les mans a la cadira, per evitar ser vistes, però no podia fer res més que pregar perquè no les veiés. El Tomàs les va veure i va somriure, tot saludant amb la mà. La Lídia va veure com entrava al restaurant i saludava amb una forta encaixada un home de la barra. En un no-res es plantava a la seva taula. Va saludar amb dos petons a la Montse i aquesta el va convidar a seure al seu costat. "Anàvem pel cafè. En vols un?", va demanar. Va acceptar de bon grat. -Heu dinat aquí?-, va demanar mirant els plats que hi havia a la taula. Elles van respondre que sí. -Jo de vegades hi vinc. L'amo és amic meu. Si arribo a saber que serí
eu aquí…-. -Un altre dia et truquem, no pateixis-, va fer la Montse. -Ho dic de debò. Vinc sovint, perquè la meva germana té l'estudi aquí a prop. Està preparant una nova exposició i vinc a ajudar-la. Fa fotografies. Moltes fotos del bar són seves-, deia el Tomàs, mirant la Lídia. Aquesta sabia perfectament de quines fotos parlava, perquè se li havien quedat gravades a la retina. -I feu retocs amb ordinador? Si necessiteu assessorament, la Lídia és programadora-, va deixar anar la Montse. -Ah, sí?-, va fer el Tomàs, interessat.
-Faig programes de gestió, Montse. No sé retocar fotografies-, va corregir la Lídia, avergonyida per aquella sortida tan fora de lloc de la seva amiga. -La meva germana no fa servir l'ordinador per retocar les fotos. Però és interessant saber això-, va dir el Tomàs. -Bé, jo hauria d'anar passant, nois. He de tornar a la feina- va dir la Lídia, agafant la bossa i buscant el moneder. Es van aixecar tots tres de la taula i van sortir junts. Un cop al carrer, es van acomiadar, amb la promesa que la setmana vinent tornarien a dinar allà i que comptaven amb la presència del Tomàs. -Que vagi bé, noies. Lídia, records a la família-, va dir burleta. La Lídia no sabia a què es referia, però de seguida hi va caure: el Carles i el Mario. Aquell somriure la va desarmar. Ell va anar carrer avall i es va acomiadar saludant-les amb el braç alçat. La veu de la Montse la va tornar a la realitat, -és un encant d'home. I com està el tio…-. -És maco, sí…-, va aconseguir articular la Lídia, mirant a terra. "No existeixen les nits sense conseqüències. En què coi estaria jo pensant?", es retreia.