Les parets mestres (IV)

Quan va obrir els ulls, era a l'hospital, i el primer que va veure va ser la seva mare asseguda davant seu, i darrera, el seu pare. La decepció de saber-se viva es va apaivagar lleugerament en veure aquelles cares familiars. Va preguntar què havia passat, es va adonar que tot li feia mal, que no recordava com havia anat a parar a l'hospital, no es creia que havia tingut un accident ni el que li deien de l'estat lamentable del seu cotxe; es va adonar que el que voldria haver oblidat seguia allà, el record de la pena, i que el que s'havia evaporat eren les ganes de viure. -Et podies haver matat-, li deia la seva mare, amb la mà al front, com quan era petita i estava malalta ; la Lídia la mirava sense dir res, desarmada per aquell gest. Endevinava el patiment als seus ulls, i li sabia greu fer-la patir, però quin sentit tenia tot allò ?

Els dies següents van ser un degoteig constant de parents que la venien a veure. Cares familiars, paraules buides, presències que feien nosa. Ella, però, es mantenia perfectament sencera totes les hores del dia. Aguantava estoicament les benes, les cures, les hores immòbil i la prepotència del metge. Aquella tarda van picar a la porta. La Lídia estava fullejant una revista, mig recolzada al llit, cansada de tantes hores d'immobilitat. La porta es va obrir i van aparèixer el Mario, el Carles i la Montse. -Holaaaa-, va fer el Mario, esboçant un somriure. La Lídia no va poder evitar l'emoció i es va posar a plorar, mentre allargava els braços cap al Mario. -Ei, ei, què passa?-, feia ell, abraçant-la. La Lídia plorava com una nena, d'alegria per veure'ls, de tristesa per les circumstàncies, de vergonya per tot plegat.

Abans de marxar, la Lídia va allargar un paper al Mario. -Em pots fer un favor? Pots enviar aquest e-mail?-, va demanar. Ell se'l va guardar a la butxaca sense obrir-lo i va fer -És clar-. El missatge anava adreçat al Roger. Ja feia dies que no en sabria res i li volia explicar el que havia passat. -Si reps resposta, me la podràs portar?-, va demanar la Lídia. El Mario assentia somrient. La va mirar uns instants pensant en l'ensurt que es va portar quan el va trucar la Montse i va sentir les paraules fatídiques: "la Lídia ha tingut un accident". Quan li van explicar com havia anat, li venien al cap esgarrifoses imatges d'un cotxe a tota velocitat fent giravolts i esclafant-se. Per uns segons, se li va creuar la idea que ella no en sortia viva i va sentir un vertígen desconegut.

Va esperar a estar sol al cotxe per treure's la nota de la butxaca i llegir-la. Quan va arribar a casa, va anar directe cap a l'ordinador a enviar l'e-mail: "Hola Roger: rebràs aquest missatge d'una adreça que no és la meva. He demanat a un amic meu que t'enviï aquest ‘parte': m'he fotut l'hostiot de la meva vida amb el cotxe. Sóc a l'hospital, amb unes ganes boges de sortir. M'he trencat dues costelles i estic plena de cops (has estat mai dins una centrifugadora?). M'he quedat sense cotxe, però ja he decidit que me'n compraré un altre d'igual. Espero que quan tornis per aquí ja m'hagin caigut les crostes de les ferides. Saps una cosa? Allò de que la vida dóna moltes voltes és veritat. I literal. En el meu cas, tres de campana. Fins aviat. Records. Lídia (la mòmia). P.S.: pots enviar resposta a aquesta adreça. Me la faran arribar (oi, Mario?), però estalvia't intimitats, que després tot se sap". "Apa, Roger, que no sigui dit", va pensar.

L'endemà a la tarda la Lídia va rebre un preciós ram de roses, amb una tarja. Es va sorprendre amb aquell obsequi inesperat. Va obrir la tarja mentre la infermera li posava les flors en un gerro a la taula del seu costat. "M'ha espantat molt saber que havies tingut un accident, però veig que si el teu humor assoleix aquestes cotes, sortiràs de l'hospital amb les crostes encara tendres. Ni les voltes de la vida que dius poden amb tu. Endavant, nena, ets la millor. Una abraçada. Roger". La Lídia es va il·luminar amb un gran somriure. La infermera, en veure-la, va demanar -Què? Un admirador?-, i la Lídia, encara amb el somriure enganxat, va negar amb el cap, -No, és un amic-, va dir sense deixar de mirar la tarja. Algú, molt lluny d'allà, s'havia preocupat d'ordenar l'enviament d'un ram de roses a l'altra banda de l'oceà.

L'endemà la van anar a veure el Daniel, l'Íngrid i la Cinta. La nena, en veure la Lídia estirada al llit, embenada, li va demanar si li podia fer un petó, que no li faria mal. La Lídia va riure amb aquella sortida. Al cap d'una estona, de bona gana els hauria fet fora, tret de la nena. L'Íngrid, amb el seu "tacte" habitual, es va encarregar de recordar-li com havia deixat el cotxe. -I què faràs? Comprar un altre? Serà el tercer, no?-. El Daniel li va fer un cop de colze per fer-la callar. La Lídia va contestar sense molestar-se a dissimular que s'havia enfadat, -Sí, Íngrid, sí: el tercer. El primer va ser el que vam comprar amb l'Eduard, el cotxe amb el que es va matar; el segon era aquest, perquè el primer va quedar "guapo"; i el que m'hauré de comprar serà el tercer. Al concessionari ja em reben amb la catifa vermella-. L'Íngrid va dir que haurien d'anar passant, -Va, fes un petó a la Lídia-, va dir a la Cinta. Ella i la nena van sortir de l'habitació i el Daniel va aprofitar aquells instants per disculpar-se. -És igual, Daniel. No ets tu qui s'ha de disculpar- deia la Lídia. Es mossegava la llengua per no deixar escapar el que realment pensava. Però s'ho va repensar, "si ella no es talla, jo tampoc". -A la teva dona què li passa? Però tu has vist què m'ha dit?-. El Daniel va abaixar el cap, -Ja ho sé. Em sap greu, Lídia-. -El què? Que sigui tan rematadament imbècil?-. En aquell moment va entrar l'Íngrid, que ho havia sentit tot. -Anem, Daniel?-, va fer, molt enfadada, mirant la Lídia. Aquesta va mirar el Daniel, esperant una reacció, però només va rebre una mirada llastimosa d'ell.
-Apa, ves, que et perdràs els dibuixos del vespre-, va dir, irònica. L'Íngrid va saltar -Escolta, maca…-, però la Lídia la va interrompre: -Fora. FORA!-.

Els amics l'anaven a veure tot sovint. La Montse i el Carles, quan sortien de la feina, passaven cada pocs dies a veure-la. El Mario hi anava cada dia a l'hora de dinar; si hi trobava la Lídia amb la seva mare excusava la visita amb algun encàrrec que havia de fer "per aquí a prop" que s'inventava, "només vinc de passada, per si necessites alguna cosa"; si trobava la Lídia sola, no li calia inventar-se cap pretext. Li portava revistes, llibres, miraven junts programes frívols de la televisió i reien amb el que veien. Quan passaven el doctor o les infermeres i el feien sortir de l'habitació, li costava esperar-se al passadís, sense saber què passava a dins. També li costava haver de reconèixer amb la Dolors que havia "tornat a passar a veure la Lídia". "Bé té una família, aquesta noia, no? O és que ets l'únic que la va a veure? No creus que et passes?". Al tercer cop de contestar afirmativament l'"avui també?" de la seva dona, va decidir que no calia que ho sabés tot.


LA BALANÇA
La Montse, el Mario i la Lídia es van trobar per dinar. -Tinc una notícia per donar-vos-, va dir el Mario. Se'l van mirar amb atenció. El Mario va dir -Estem embarassats-, somrient. La Montse i la Lídia el van felicitar. -De quant?-.
-Tres mesos.
-Sabeu què és?
-No encara.
La Lídia se sentia estranya en aquella conversa. No es creia que el Mario pogués estar dient allò. No sabia per què, però li resultava inconcebible que el Mario pogués ser pare. Potser perquè mai no l'havia sentit parlar d'aquests plans. La Montse li comentava les alegries de tenir fills, com si fos ell qui estigués embarassat. Però a ella li van agafar ganes, per primer cop en aquelles trobades, de marxar i deixar-los parlant d'ecografies i cordons umbilicals. Els van portar el segon plat, van demanar les postres, i, finalment, els cafès. Van voler allargar la sobretaula, perquè era d'hora, però la Lídia es va excusar en la feina que havia d'acabar i se'n va anar. Es va acomiadar del Mario, intentant que el somriure no es fongués. -Ens veiem, i felicita la Dolors-, va dir-li. Quan va arribar al despatx, es va posar els auriculars del discman al volum més fort que va poder suportar i va començar a repassar uns codis que requerien una atenció extrema, tot per callar les veus del seu cap. Unes veus que havia aconseguit deixar d'escoltar feia anys, que des de la mort de l'Eduard van tornar a fer-se sentir, i que aquell migdia li esgarrapaven les entranyes. Poc després de començar a sortir amb l'Eduard, la Lídia es va quedar embarassada i van decidir avortar. Aquella decisió la va tocar més que no es pensava. No ho sabien més que l'Eduard i la seva amiga Andrea, que la va acompanyar a la clínica. El pes d'aquella decisió, el pes del secret, eren càrregues pesades que es pensava que amb el temps es dil·luïrien, però aquelles eren coses que es pensen quan s'és jove i no se sap que el temps acaba passant factura de tot, i que té massa bona memòria. Els embarassos de les amigues ja intentava passar-los d'esquitllentes i complir amb les mínimes obligacions de cortesia, però amb el Mario pressentia que entrava en un camí que es faria llarg i feixuc.


DINARS
El telèfon va sonar: era l'extensió del Carles. Li demanava si aniria a dinar; ella va dir que no, que aniria al gimnàs. Ell va insistir, i ella s'entossudia en la seva negativa. -Fa dies que no vens a dinar amb nosaltres. I ja saps que qui no ve, el critiquem-. La Lídia va somriure amb aquella sortida del seu company. -No estic d'humor, Carles, m'estimo més anar al gimnàs-. -Si vens amb nosaltres et distreuràs-, va dir ell. Precisament era de la conversa que tindrien del que ella volia deslliurar-se: el Mario i la seva imminent paternitat. Es va acomiadar i va penjar. Va recolzar la cara damunt la mà, abatuda per un cansament estrany que inundava cada racó del seu cos. Va passar per davant de la finestra i va veure el seu cotxe nou aparcat a la punta del carrer. Era com si no hagués passat r
es, exactament igual que l'altre. Va comprar la mateixa manta de viatge, un paraigua igual, va fer còpies dels cds que hi duia a l'altre, exactament els mateixos. Però malgrat tots els intents de fer que semblés que no havia passat res, ella sabia que a l'altre l'havia convertit en una desferra, i l'havia reemplaçat amb una facilitat esfereïdora.

Va veure que hi havia l'avís d'un e-mail rebut. El va obrir. Era del Roger. "Demà a la nit aterro a Madrid. Seré a Barcelona el cap de setmana. Tens ganes de quedar? Roger". No va tancar la pantalla, va respondre de seguida. "Divendres. Per dinar. Si et va bé venir-me a buscar, i sinó, quedem directament a un lloc que conec, La Magnòlia. Concretem-ho. I no et posis gaire guapo, que al teu costat semblo la baieta. Fins divendres. Lídia". Clic. Va somriure. El Roger la buscava.

Aquell matí, mentre es rentava les dents, la Lídia va veure que el mirall li retornava una imatge molt més amable que feia uns dies. En arribar al despatx, la Susanna li va comentar que com es notava que era divendres. La Lídia va somriure, però no va dir res. No li agradava que l'oficina fes safareig amb ella.

Va passar el matí ben distreta. El Carles la va anar a veure al seu despatx. Li va dir que el Mario havia preguntat per ella. -Diu que fa dies que no et veu pel xat, i com que no vas venir al dinar, es pregunta si estàs bé.
-Doncs sí, ja ho veus.
-Doncs digues-li alguna cosa, no sap què et passa.
-No em passa res. Coses meves. Tothom té ratxes, Carles. Vaig tenir un accident, per si no te'n recordes, i estic tocada. Si no enteneu això...
-Ja, ens en fem el càrrec. Però aquestes coses no se solucionen tancant-se en un mateix, Lídia. Has de sortir, parlar... T'ho dic per experiència.
La Lídia pensava "no em comparis experiències, Carles, no comparis...".

A l'hora de dinar, el Roger la va passar a buscar puntualment. Va sortir del cotxe i es van saludar amb dos petons. Van anar al lloc que ella havia suggerit i van estar parlant de moltes coses. Si bé el primer dinar va servir per recordar vells temps i riure amb les coses bones que en van quedar, aquella segona trobada va servir per posar-se al dia de coses més personals; van fer un repàs del que havia estat la seva vida després de deixar la feina que els havia acostat. Hi havia detalls divertits, però també hi havia apunts seriosos, temes delicats… Però, tot i això, el Roger era hermètic. L'altra vegada ja li va fer saber que s'havia separat, però no en sabia res més. A la Lídia li hagués agradat que li obrís una mica el cor, però no ho va fer, i aquella barrera que havia posat al voltant de la seva "parcel·la personal" era com una armadura per protegir-se; li hagués agradat alguna confidència, el gest de deixar-la entrar en el terreny de la seva privacitat. I com més contundent semblava l'armadura, més vulnerable se li apareixia la seva ànima. -Per cert, et vull demanar un favor: necessito els teus serveis de programació-, va dir, canviant de tema.

-Molt maco el detall de les roses-, va dir la Lídia, ja a les postres. -Em va agradar molt. A la infermera que les va entrar li arribaven els ullals a terra-, va afegir. El Roger va somriure satisfet. La Lídia li va demanar si tot anava bé. Ell es va arronsar d'espatlles i va començar a parlar. -Passa que no sé cap on vaig amb tot plegat. L'excusa de la feina em permet no pensar. Però fugir cap endavant no és la solució. Passa el temps i no he fet res amb la meva vida. No parlo de fer una família, que això ja ho vaig estar a punt de fer i no va funcionar, sinó de donar un sentit a tot això-. La Lídia el va estar escoltant una bona estona. Veia que al Roger li anaven caient les "capes de pintura" i podia albirar la "fusta" de sota. Al cap d'una estona van abandonar el restaurant i la va tornar al despatx. Es van acomiadar amb dos petons i ella va sortir del cotxe ràpidament, va tancar la porta i es va girar per saludar-lo amb la mà. De seguida va enfilar cap al portal i es va perdre de vista. Un cop al despatx, la Lídia va pensar en el seu antic company. Tot i que el Roger havia compartit confidències durant una estona, era molt "seu" i el misteri que l'envoltava era part de la seva naturalesa. Quan va obrir el correu, va veure un missatge del Mario preguntant com estava i que es començava a fer cara de veure. Es va adonar que li feia mandra haver de veure el Mario, ara que només parlava de l'embaràs. I alhora, se sentia molt privilegiada per la confiança que el Roger li començava a fer. L'afalagava molt el fet que li hagués confiat un projecte de programació. La balança es decantava cap al Roger.


ALEGRIES I PENES
Caminava lentament. Caminava entre nínxols, mirant les làpides a tots dos costats. Noms gravats, flors, fotos dins dels vidres… Va recordar que un dia se li va acudir que aquella era precisament la grandesa de la vida: es viu i es mor. El dia que enterraven l'Eduard, però, no li va trobar cap grandesa a la vida. La va trobar miserable i traïdora. Aquell dia va acabar amb Déu, li va dir que ja n'estava farta de les seves putades i que la deixés en pau, perquè ella pensava ignorar-lo el que li quedava de vida. I que més li valdria no existir, perquè si era veritat que un dia s'havien de veure les cares, ella mateixa li obriria el cap a cops de peu.

Quan va arribar a la cantonada i es va trobar en el carrer on reposaven les despulles de l'Eduard, a mida que s'hi acostava el cridava mentalment, "Eduard...". La seva làpida era a nivell del terra. Es va ajupir i va tocar la làpida.
-Ja ho saps que gairebé em mato amb el cotxe? Va anar de ben poc, però no hi va haver sort, encara sóc aquí fora. I saps què? El Mario i la Dolors seran pares! Que fort! Ja ho sé... Ja sé que no m'hauria de comportar així, però és que no puc, és superior a mi... -, seguia dient amb un fil de veu. -Ta mare em va dir que... és molt bo, em va dir que necessitava un ‘polvo'. I si ho diu ta mare és que ho dec portar escrit a la cara-. Va sospirar. -La vida, Eduard, no és res. T'adones que res no té sentit, i te n'adones massa tard, quan et falta el que li donava el sentit. Estic sola, en aquell pis, vivint una vida insulsa i buida. I intento carregar-me de paciència, perquè se'm farà llaaaaaarga, però quan baixo la guàrdia... Ostres, saps a qui he tornat a veure? Al Roger! Te'n recordes que te'n vaig parlar? Doncs està igual ! Em va portar a dinar, vam estar parlant… Em va enviar flors a l'hospital… Està separat, suposo que per això quedem, perquè es deu sentir com jo: fora de lloc amb les seves amistats, tots casats i amb fills... Les vides de la gent que coneixes poden arribar a ser tan diferents de la teva... La Montse i la Rosa, per exemple, el maldecap més gran que tenen és el refredat dels nens, o que el preu dels llibres és un abús. No es paren a pensar que tenen algú que està refredat, o que necessita els llibres per anar al col·legi? Que parlen davant d'una que mai no tindrà aquests problemes? Com m'hauria agradat tenir aquests "problemes" amb tu, Eduard… Me'n vaig, que estic cansada. Un petó, amor-. Es va aixecar lentament, li feien mal les cames. I va enfilar cap a la sortida del cementiri. "Que haguem de passar per això, té collons… », es deia. I les paraules tòpiques que tantes vegades havia sentit dir, ara se li apareixien amb més força que mai, el « no som res ». « Res de res. Vivim i morim. Vivim alegries i penes, i tot per no res. Aquesta és la puta grandesa de la vida ».


CANVI DE PELL
Aquell vespre hi havia un sopar amb els amics. Tota la setmana havia rebut e-mails fent-ne plans, però se'ls mirava "de lluny", sense confirmar si hi aniria. Les hores d'aquella tarda de dissabte passaven ràpides, semblaven precipitar-se cap a l'hora "H". I la Lídia va actuar per primera vegada seguint una misteriosa veu, la de l'instint. Les poques vegades que l'havia sentida l'havia ignorat, però aquell vespre era impossible. L'instint la va portar a dutxar-se, maquillar-se, vestir-se, perfumar-se i agafar el cotxe per conduir fins al restaurant on estava prevista la trobada. Sense avisar ningú s'hi va presentar, pensant que, com a molt, faria posar un cobert més a la taula i els faria estar una mica més estrets. Va entrar al restaurant i va fer un cop d'ull fins a trobar la taula dels seus amics enmig d'aquell espai ple de taules i gent. Va indicar a un cambrer que s'afegiria a la taula que va assenyalar i aquest va indicar de seguida que la seguís. S'hi acostaven i ningú no semblava adonar-se de res. Finalment el Mario va mirar el cambrer i la persona que la seguia. -Mi'te-la!!!!-, va dir, fent que tots els caps es giressin a mirar-la. La Lídia va somriure afalagada. Sense ni adonar-se ja havien portat una cadira i li havien fet lloc al costat de la Montse. En un moment, ja tenia el cobert, copes i li havien servit vi. Els seus amics li deien que no sabien que al final s'afegiria al sopar, i que se n'alegraven. Ella va dir que tampoc ho havia sabut, -Passava per aquí a prop i mira...-, deia ella divertida. No s'hi havia mirat gaire a l'hora de vestir-se: anava amb uns texans i una fina brusa sense mànigues. Però la relaxació dels seus gestos i la serenitat que transmetia li donaven un aspecte que feia molt de temps que no veien en ella. Era com si s'hagués tret un pes del damunt, una càrrega pesada que no la deixava somriure, com una cotilla que no la deixava respirar a fons. Ella se sentia estranyament bé, i ho encomanava. Se sentia alliberada d'alguna responsabilitat, era com si aquella nit una mà invisible la guiés, com si aquella nit no hagués d'existir, una nit sense conseqüències. Aquella taula rodona repartia al seu voltant al Mario, el Toni, la Montse i el Carles. Van passar una vetllada molt divertida. Bevien i brindaven, explicaven acudits, se'n reien els uns dels altres... -On anem després?-, va demanar la Lídia. La Montse va proposar el bar del seu amic Tomàs.

La Montse va anar al lavabo i allò va iniciar el canvi de seient de gairebé tots els de la taula.
El Carles es va moure per anar a seure al costat del Mario a parlar amb ell. Llavors el Toni va seure al seient lliure del Carles, al costat de la Lídia, i van encetar una petita conversa sobre el restaurant. La Montse va tornar i va seure al lloc que va trobar lliure. El Toni parlava animat amb la Lídia i reien. A les postres, el Toni, que coneixia el restaurant, va aconsellar a la Lídia què demanar. El Mario havia estat observant-los. Veia que la Lídia, aquell vespre, havia canviat el destinatari de les seves bromes. Quan van decidir marxar, la Lídia va dir que ella havia portat el seu cotxe. El Toni li va dir que anés amb ell, que tants cotxes costaria aparcar-los, -Després et torno a portar aquí, no et preocupis-. La Lídia no s'ho va pensar dos cops. Abans de poder dir res, el Mario veia com al seu cotxe entraven el Carles i la Montse, i la Lídia i el Toni se n'anaven sols. Es va sentir incòmode, fora de lloc per primer cop en molt de temps.

Al cap de dos carrers van deixar de seguir-los perquè havien de prendre una altra direcció, havien de passar per casa del Carles a recollir uns papers per la Montse. Després d'allò, el Mario va decidir que li quedaven molt poques ganes de retrobar-se amb el Toni i la Lídia al bar on havien quedat, però feia de "xofer" de la Montse i el Carles i ells sí volien anar-hi, no els podia pas deixar. Quan hi van arribar, el local estava ple de gent. Van fer-se pas entre la multitud i al final de la sala van veure la taula que custodiaven la Lídia i el Toni, que reien i xerraven amb una copa a la mà. Els nou vinguts agafaven posicions i anaven seient. -Què voleu?-, va demanar el Mario, seriós. Tots van demanar i la Lídia es va aixecar per acompanyar-lo. -Fa molt que heu arribat?-, va demanar el Mario, intentant amagar el seu mal humor. -Deu fer cosa de vint minuts. No hi havia ningú, és increíble, quatre gats. I ara...-, deia ella, mentre mirava com els posaven les copes. Van pagar a mitges i quan van tornar a seure la conversa que es van trobar era sobre pits caiguts i altres estralls de l'edat en una dona. La Montse es lamentava de l'implacable força de la gravetat, i els nois se'n reien. La Lídia bevia i escoltava. Gairebé no recordava la darrera vegada que s'havia tret la roba davant d'un noi i aquest s'havia quedat mirant-la absort. I per un moment va sentir la pell que li cremava; es preguntava si mai tornaria a sentir una mirada així, almenys abans no li arribessin els estralls de què parlaven. Es va quedar tan capficada mirant el seu got que el Mario, en veure-la, li va fer un lleu toc al colze, -On ets?-, li va preguntar. La Lídia se'l va mirar uns moments sense dir res. El Mario va desviar la mirada perquè el cridaven. Ella es va mirar el got i va sospesar si era una bona idea seguir bevent. "Salut", va pensar, i va fer un glop llarg, abandonant-se als seus pensaments. El Mario, en veure que la Lídia buidava el got va tornar a demanar què volien prendre. La Lídia va tornar a acompanyar-lo. S'obrien pas entre la gent cap a la barra, tot ballant. El Mario es va acostar a la seva orella, -No em contestes els missatges, ja no vols quedar amb mi. M'ignores, tia-, feia sorneguer. Ella va demanar excuses ajuntant els palmells de les mans. Ell li va demanar -El tens, aquest cd?-. Ella va afirmar amb el cap. -Me'l podràs gravar?-, va tornar a demanar a cau d'orella. Ella va mirar-lo maliciosament, -A canvi de?-, va demanar, acostant-se a la seva orella. -A canvi de no explicar als altres allò que vas fer aquella vegada al Corte Inglés...-, va dir el Mario acostant-se a ella, de manera que li deia a l'orella el que pel volum de la música no podia sentir. Sempre li havia agradat la proximitat del Mario, podia explicar-li d'aquella manera la Revolució Francesa, si calia. Just en aquell moment, d'entre la gent que tenien al voltant que es movia i parlava, va notar com una mà li estrenyia suaument l'espatlla. -Ei, família, va tot bé?-, li va preguntar l'amo de la mà. Era l'amic de la Montse, el Tomàs, el propietari del bar. El Mario el va saludar tot simpàtic. Aquell noi li va dir a la Lídia que l'havia vista en una revista, en un anunci de roba interior. La Lídia va mirar-lo estranyat. -No tens una piga a la clavícula?-, va demanar el Tomàs. Mentre negava amb el cap, es va obrir el coll de la brusa per deixar la clavícula dreta al descobert, i després l'esquerra. Ho va fer innocentment, i la mirada d'aquell home, estudiant atentament cada centímetre de pell. -Doncs juraria que eres tu, perquè la foto tallava just a la boca, i semblava la teva cara-. I se'n va anar. El Mario li va retreure tot divertit -Quan li penses dir que no fas de model? Cada cop que veu la foto d'una tia en calces es pensa que ets tu-. -Quan tu li diguis que no ets el meu oncle-, va dir ella, amb un somriure còmplice.

Van passar una estona més al bar, i ja van decidir "d'anar passant". El Toni i la Lídia es van embolicar a parlar i van dir que es quedaven una estona. -Lídia, quedem un dia per dinar, o per fer un cafè, et sembla?-, li va demanar el Mario. Ella va fer que sí amb el cap. Els altres es van acomiadar i la Lídia i el Toni es van quedar al bar, sols a la taula, parlant. El bar es buidava i el Tomàs podia seguir la seva conversa mentre feinejava i trastejava amb els cds i l'equip de música. De seguida es va unir a la seva animada conversa, que girava sobre grups musicals i concerts.

El Mario va anar deixant tothom a casa seva, anant de punta a punta de Barcelona. Quan ja havia d'anar a casa seva, podia haver agafat un carrer que l'hagués portat directament, però va voler fer una colossal volta només per comprovar una cosa. Va anar al port, es va dirigir al lloc on sabia que la Lídia havia deixat el seu cotxe i que, després de tanta estona que feia que voltaven, no esperava trobar. Però allà estava. Va passar de llarg, es va aturar al semàfor en vermell i es va passar la mà pels cabells, mentre sospirava pesadament. "No anem bé, Mario. No hauries d'haver passat per aquí", es deia.

A casa, la Dolors l'esperava desperta al llit. -Us ho heu passat bé?-, va demanar amb un evident to de disgust. El Mario va esbufegar abatut, -i ara què passa?-, va demanar cansat.
-M'ha vingut a veure la meva mare i en veure que no hi eres m'ha dit "n'estàs segura que ho va entendre, que ha de tenir un fill?". I no saps com m'emprenyen aquests comentaris-
-Doncs digues-li a ta mare que se'ls estalviï. Però per si li queda algun dubte, sí que ho vaig entendre, sí-, deia irònicament mentre es desvestia.
-Doncs a mi no m'ho sembla-, va dir cada cop més enfadada.
-Què? Ara la culpa de que t'hagis emprenyat amb la teva mare és meva?
-No és això, Mario, ja ho saps.
-Sí, prou que ho sé-, va dir sarcàsticament, asseient-se al llit per treure's les sabates.
-Mira: el que has d'entendre és que ara tens una responsabilitat i no pots defugir-la, com si no hi fos.
-Dolors-, es va girar cap a ella, -sortir un vespre amb els amics a sopar no és defugir cap responsabilitat.
-Sí, és clar: aquest vespre, i la setmana passada, i fa dues setmanes, de copes amb el Ricard, i … ja he perdut el compte. Em deixes sola, Mario. Em passo els vespres sola, i els caps de setmana que podem estar junts, te'n vas a sopar amb altra gent.

El Mario es va haver de mossegar la llengua per no abocar-li que potser era aquell el motiu pel qual havia decidit tota sola tenir un fill: perquè necessitava companyia. -No tinc ganes de discutir, Dolors, estic cansat-, va dir aixecant-se per anar al lavabo.
-Vull que s'acabi, Mario.
-Doncs deixa't de prendre alguna pastilleta, a veure si et funciona-, va dir sense mirar-la, tancant la porta del lavabo darrera seu.

El Toni va mirar el rellotge i va dir que ja era hora de marxar. La Lídia va mirar el Tomàs i li va saber greu, perquè s'ho estava passant molt bé, però havia d'anar amb ell per recollir el seu cotxe. Un cop al port, l'aire fred de la nit la va espavilar de la sensació d'encaparrament. Va entrar al seu cotxe, va posar la clau al contacte però no el va engegar. Mirava el reflex de les llums del port al mar. Va baixar la finestreta i va escoltar la remor espessa de les onades. El mar de nit no li semblava gens romàntic, sinó un abisme fosc i perillós, però en aquells instants, en silenci i sola, la visió del mar nocturn amb el reflex de les llums li va fer recordar els estius de joventut. Es va quedar mirant la negra immensitat que s'obria davant dels seus ulls fins que va sentir el fred a la cara. Va sentir un calfred que la recorria de dalt a baix i va pujar la finestreta amb una inexplicable sensació de determinació. Va engegar el motor i va enfilar cap al semàfor que estava a punt de canviar a vermell. Quan va ser verd, va tornar a fer l'itinerari que havia fet unes hores abans amb el Toni, cap al bar on acabava d'estar. Va trobar un lloc per aparcar fàcilment i a prop del bar. Quan hi va ser es va trobar la porta metàl·lica mig baixada i es va haver d'ajupir una mica per veure l'interior. Va veure llum i va provar d'obrir, però estava tancat. Va veure el Tomàs llegint dret a la barra i ella va picar el vidre. Ell la va veure i va anar a obrir. La Lídia va somriure. -Hola. Puc passar un segon?-, va demanar. Ell la va fer passar, -I tant-.
-És que he perdut un anell. No hauràs vist un anell a la nostra taula? És gros, amb una pedra de color blau com un cigró-, deia ella, acompanyant la descripció amb gestos. -Doncs em sap greu, però no. A veure, vine, no sigui que hagi caigut al terra...-, va fer ell anant cap a la taula que havia ocupat amb els seus amics. La Lídia va fer veure que buscava aquell anell que s'havia inventat per sota la taula i cadires. -Doncs no hi és-, va dir ell. -Al lavabo, pot ser...?-, va suggerir ell mentre s'hi dirigia. La Lídia el va seguir, però parava més atenció a les fotos en blanc i negre que decoraven les parets del local que no pas a la recerca absurda que havia encetat. El Tomàs va sortir del lavabo sense novetats. -Noia, ho sento, però si
l'has perdut aquí, no el trobo. A veure demà, quan netegi a fons, si surt per alguna banda-, va lamentar. La Lídia va haver de fer un esforç per fingir el disgust que figurava que tenia. -Em sap greu que hagis hagut de tornar per no res-, va dir. -Ja, bé, no hi fa res-, va fer ella mirant a terra, amb l'aire absent d'estar buscant algun argument per quedar-se. Ell va anar a la barra i va agafar un parell de gots. La Lídia es va quedar dreta, sense saber què fer. No sabia què estava fent ell, no sabia si seguir amb la farsa, si marxar... -Seu-, va convidar. Ella va anar a seure al lloc de la barra on ell hi tenia els cds que estava mirant. Al cap d'uns instants ell hi va anar amb una copa per cadascú. -No volia interrompre't-, va dir ella, assenyalant els cds. Ell va fer un gest amb la cara treient importància. -Estava buscant una cançó d'un concert... Un concert al que vaig anar, saps?-, va dir bevent de la copa. -Ah sí? Quin?-, va fer la Lídia mirant els cds escampats davant seu. Ell va deixar el got i va treure un disc que s'amagava sota uns altres. -És aquest. Jo era aquí. La caràtula és una fotocòpia perquè la original la tinc firmada por tots ells i com comprendràs…-. -Què dius? Aquests gargots d'aquí són les seves signatures? Quantes copes portaven?-, va fer ella irònica, per punxar-lo. -Eh, eh, eh, un respecte, maca-, va dir, fent-la riure. Ell també va riure tímidament, sense mirar-la. La Lídia va obrir el llibret fotocopiat i va passar les pàgines lentament, mirant detingudament el que hi havia. Ell es va recolzar al taulell amb els braços creuats, molt a prop d'ella. A ella li va arribar una subtil alenada del seu perfum. Cada cop que mirava davant seu veia la cara d'aquell home a prop de la seva; l'arc de les celles, els ulls negres, les lleus arrugues al voltant dels ulls, el nas recte i ben fet, els plecs a les galtes quan somreia... Aquella proximitat era com haver entrat en l'òrbita d'un altre món; de lluny, era l'amo del local, un home amb conversa afable i amb l'aire bohemi de qui viu amb nocturnitat, mentre que d'aprop, de tan a prop, era la perillosa escullera on feia estona que la seva voluntat amenaçava amb estavellar-se, guiada per la misteriosa força que l'havia estirada de la mà tota la nit, doblegada per aquells ulls que cada cop se li clavaven més i més. Sentia que la seva proverbial claredat mental s'espessia, i tot i que sabia que es podia esvair amb una profunda inspiració d'aire, va preferir seguir la crida d'aquells ulls. On podia acabar aquella situació? Cap dels dos no semblava disposat a fer la maniobra de retrocés. Parlaven en veu baixa, calmosament, vigilant que les seves respiracions no trenquessin aquella fràgil màgia. La Lídia va veure que ell posava la mà sota el taulell, en treia el mòbil, el posava damunt del taulell i l'apagava davant d'ella. Ella va voler agafar el seu got per beure, però no va calcular bé i gairebé el va fer caure. Tots dos el van aconseguir agafar alhora, abans no vessés res. La mà del Tomàs damunt la de la Lídia. Aquell petit ensurt semblava el final d'aquell somnieig, però el ferm tacte de la mà d'ell damunt la seva va ser com haver trobat la peça que acaba el trencaclosques. Ell va clavar la mirada en els ulls d'ella i no li va caldre dir res més. Ella només va ser capaç d'articular un tímid -Et fa res tancar la porta?-. Ell va anar cap a la porta, li va donar una volta a la clau i va tornar cap a ella. La va guiar cap a uns sofàs d'un racó que quedaven amagats, gairebé a la penombra; la mà d'ell a la seva cintura va semblar-li una petita descàrrega elèctrica. Sense deixar de mirar-lo als ulls, ella li va començar a resseguir la cara amb els dits, suaument, com si es volgués aprendre aquelles faccions de memòria. Llavors ell la va besar mentre la seva mà s'obria pas per sota la brusa d'ella; es besaven mentre anaven desfent-se de les peces de roba que tanta nosa els estaven fent. S'excitava sentint la respiració entretallada d'ell, frisant per recórrer-la sencera, mentre es deixaven caure a la moqueta. La Lídia jeia a terra i ell es va incorporar ràpidament, buscant la cartera a la butxaca del pantaló, per treure'n un condó. Va tornar al cos de la Lídia, que s'obria generosa, per atrapar-lo després encerclant-li fortament la cintura amb les cames. Ella sentia dins seu les envestides d'ell, cada cop més seguides i enèrgiques; notava que la cremor entre les cuixes començava a escampar-se per tot el cos. No veia res més que la medalla que ell duia penjada al coll, oscil·lant com un pèndol damunt dels seus pits. Ella no es reconeixia dins d'aquell cos, que parlava amb convulsions, amb gemecs i sospirs, i que semblava presa d'un foc que no es podria apagar mai. Ell va accelerar el ritme i a ella una explosió de plaer li va fer arquejar l'esquena, anul·lant-li els sentits; va deixar de gemegar i va ofegar un crit, els braços i les cames li obeïen la cega voluntat de seguir atenallant el cos d'aquell home com si li anés la vida. Es va quedar uns segons immòbil, notant "l'onada expansiva" que es fonia com la neu, fins que només va sentir els accelerats batecs del seu cor. Es van mirar amb els ulls esbatanats i la boca oberta, sense dir res. -Doncs aquí tampoc hi ha l'anell-, va dir el Tomàs. Ella va somriure. Ell la seguia mirant: la Lídia tenia una serenitat a l'expressió que no havia vist mai a ningú, li va semblar que aquell tors de dona nu a sota seu, amb els cabells escampats al voltant d'aquella cara que semblava mirar-lo des de molt lluny, era com una aparició, com si s'acabés de despertar d'un estrany somni i no es pogués explicar què feien despullats a la moqueta. Però tenia el gust de la pell de la Lídia a la boca, i tenia els seus desesperats gemecs clavats. La Lídia seguia a terra, flanquejada pels braços d'ell, que no s'havia mogut encara, i va sentir que tot tornava al seu lloc. Es va adonar que jeia a terra, sota un desconegut, i tot i que la situació podia semblar violenta, per ella no n'era gens. Es sentia diferent, nova, com si hagués doblat una cantonada i es trobés un carrer nou davant seu. Ella va fer el gest de voler-se incorporar i ell es va apartar, sense deixar de mirar-la. No hi va haver cap paraula; la Lídia es va començar a vestir, sense pressa. El Tomàs es va posar els pantalons i es va asseure a veure com es vestia. La Lídia seguia fent com si estigués sola. Quan va haver acabat, es va posar la jaqueta i va anar cap a la porta. Es va tombar i el va mirar, -Doncs no, sembla que aquí no hi era-, va dir-li somrient. I se'n va anar. Va pujar al cotxe convençuda que estrenava una nova pell.


DECEPCIONS
-… i mira que no m'agrada explicar-li res de la feina, però en un moment de debilitat, li dic que he de mirar de parlar amb el banc per demanar una pòlissa, perquè arrossego una mala temporada des de fa mesos, i saps amb què es despenja, el molt impresentable?-. La Rosa el mirava expectant, mentre es prenia el cafè. El Mario va prosseguir: -que es canvia de cotxe. Un Audi, "que feia temps que el tenia clissat"-, va dir, forçant la veu, imitant el seu sogre. La Rosa va somriure. -I la Dolors allà, amb l'antena posada-, deia el Mario, amb el gest abatut. La Rosa provava de treure ferro, -hi ha homes que no se saben fer grans. Ara té diners, i poca feina, i es vol sentir jove altre cop, i es vol fer aquest regal…-. -No, Rosa, gràcies però no va per aquí la cosa. Li deu trobar un plaer malaltís al fet de poder presumir davant de la seva filla de que encara és més fort que el seu marit, de que en qualsevol comparació sempre surt guanyant…-
-Ai, vols dir? Els pares només volen que els fills siguin feliços i facin la seva.
-És un egoïsta. Ni és feliç, ni vol que els altres ho siguin. És que cada cop que ho penso… Que es canvia de cotxe!!!! I saps amb què ho remata? "El teu, per ser de segona mà, va sortir prou bé, no?". És que és per matar-lo-, deia el Mario indignat. -I ara, vull veure quant tarda la Dolors en insinuar la idea de canviar de cotxe-.
En aquell moment va arribar la Lídia. Havia anat a prendre's un cafè ràpid i es va trobar el Mario i la Rosa, xerrant distesament. Li va sorprendre que no l'haguessin avisat que eren allà. Va demanar el tallat i va seure amb ells. Mentre es treia la jaqueta ja va veure que el Mario feia un posat estrany, seriós i incòmode, com si hagués interromput la conversa que tenien. Va preguntar-li per la Dolors i el seu embaràs. El Mario contestava secament, sense allargar-se en comentaris. La Rosa els va il·lustrar amb les explicacions que li havia donat abans. La Lídia va demanar si ja sabien si era nen o nena i ell va negar amb el cap mentre prenia un glop del seu cafè. Davant d'aquell posat, ella va mirar el seu rellotge i va dir que se n'havia d'anar. Va deixar el tallat gairebé intacte, va deixar unes monedes a la taula i va dir que se'n tornava a la feina. La Rosa es va exclamar, -Però si acabes d'arribar, pren-te el cafè-. -No et preocupis, Rosa-, va dir fingint un somriure, però va dedicar al Mario una mirada de gel.

A la Lídia li sabia greu que el Mario estigués enfadat amb ella. Va intuir que el Mario s'havia adonat que l'havia estat evitant molts dies, i que potser era per això que s'ho havia pres malament. "No, si té raó: si estic amargada de la vida és el meu problema". Li entristia pensar que es començaven a espaiar les trobades. Va decidir quedar amb ell per parlar i disculpar-se. El va trucar al mòbil, però no contestava. Aquella setmana va saber que els companys havien quedat per dinar amb ell, així que hi va anar. Però en arribar al restaurant va veure que a la taula on els esperava llegint el diari no hi havia lloc per ella. -Que no has comptat bé, Mario? Falta un cadira-, el renyava la Rosa, divertida. La Lídia va notar en la mirada del Mario que el que no comptava era amb ella. Llavors va reaccionar ràpida, va treure el mòbil, va sortir del restaurant i va fer veure que acabava de rebre un missatge i que el contestava. Va entrar al cap de pocs instants dient que se n'
havia d'anar, -Una urgència-. Tots van lamentar-ho i ella va arronsar les espatlles, veient que el lloc lliure que s'havia improvisat era al costat del Mario.
-Fins una altra-, va dir als amics, -Adéu, Mario-, va dir sense amagar la decepció d'aquella trobada. "Com m'ha pogut fer això?", es demanava sense creure's el que acabava de viure. Va sortir al carrer calculant si havia de creuar o no per agafar un taxi que la tornés a la feina, si portava prou diners o si n'havia de treure, si valia la pena entrar a un cafè a plorar o bé ho deixava pel lavabo del despatx... Estava aturada al semàfor, esperant a creuar, quan va notar que li tocaven el braç, -Lídia, no marxis-. Era el Mario. -No, Mario. Deixa'm en pau-. -Va, vine, que hi ha lloc-, insistia ell. -Ara sí ? Ara sí hi ha lloc ? Apa, ves, i que dineu de gust-, va dir amargament abans de creuar el carrer i deixar-lo enrera. El Mario va veure que aturava un taxi i hi entrava. "Ets imbècil, Mario", es deia ell mateix.