Les parets mestres (III)

Van estar encara una estona llarga amb el cafè i després van demanar el compte. Ell va deixar la tarja a la safata on venia la nota i li comentava com li havien trobat el colesterol en la darrera revisió. -En canvi, tu, d'aquests problemes no en tens-, deia ell somrient. Ella negava amb el cap. El mirava amb un somriure mentre se li feia present que havia tontejat amb una anorèxia, de la que encara no s'havia deslliurat i, de tant en tant, en sentia les urpes sobre la seva carn. Quan ja s'aixecaven de la taula, veia que el Roger es deixava el mòbil, mig amagat sota el tovalló. "Se'l deixarà", va pensar. No va dir res. Van avançar pel menjador, acomiadant-se del cambrer. "Se'l deixa", seguia pensant. Quan van ser a prop del cotxe i ell el va obrir abans d'arribar-hi, la Lídia va treure el seu mòbil, va fer veure que hi consultava alguna cosa i va preguntar -No sé si has canviat de mòbil. Em pots recordar el teu número?-. Ell l'hi va començar a recitar i, com un acte reflex, es va posar la mà a les butxaques i va notar que no el duia. -S'ha quedat a la taula. M'esperes? Entra al cotxe-, va convidar. La Lídia no va voler entrar al cotxe. Es va quedar dreta, mirant el mar davant seu, sota aquell cel brillant, respirant l'aire fresc. Ell va tornar al cap d'uns moments, amb el pas ràpid. -Per què no entraves?-, va demanar. Ella va somriure i va arronsar les espatlles. En pocs minuts ja la portava de tornada al despatx, immersos en la bogeria del trànsit. Quan ja eren a prop, li indicava on podia deixar el cotxe parat momentàniament sense fer nosa. Es van acomiadar amb dos petons, -M'ha agradat molt veure't. Truca'm, o escriu-me, per saber de tu-, va dir ella. -És clar que sí. Cuida't, maca. Ja et trucaré quan torni, per tornar a dinar. A reveure-, va dir ell. Va tancar la porta i va dir adéu amb la mà. Va anar cap a la vorera i va entrar a l'edifici on treballava. Quan la porta es va haver tancat darrera seu, va mirar cap on era el cotxe. Va veure com es començava a moure. Primer va recular i després va començar a girar per incorporar-se al carril, i finalment, va avançar fins a perdre's de vista. Li havia agradat molt la sorpresa, el dinar, la conversa, però no estava segura de si es tornaria a repetir. Hi havia homes que eren un misteri.

Al vespre va arribar a casa més tard de l'habitual. Havia estat provant el programa nou amb el Carles i se'ls va fer tard. Va encendre la ràdio, per acompanyar-se, mentre pensava què soparia. Va posar unes llenties al microones per descongelar-les quan va sonar una cançó. "Kiko Veneno!", va pensar contenta. Associava el Kiko Veneno amb el Roger. "És un senyal. Fa mil anys que en aquesta emissora no sona, veig el Roger, i va i sona", es deia divertida. El pot seguia donant voltes i ella seguia mirant-lo, voltant sobre el plat giratori, il·luminat, darrera la porta de vidre. Llavors va sonar el telèfon. El va anar a agafar, "mira que si fos...". Però no l'era. Era el Daniel.
-Hola, maca-, va saludar.
-Hola-, va fer ella, fingint malament que s'alegrava de sentir-lo.
-Mira, que som a casa de ma mare, vols venir a sopar?
-No puc, acabarem tard i demà m'he de llevar d'hora-, va resoldre ella ràpidament.
-Hi ha la teva fillola. Què li diem ara?-, va dir, renyant-la de broma.
-Que me l'estimo molt, però que no ens veiem per raons de força major"-, va dir ella, esperant fer posar vermell aquell cunyat calçasses.
-Ei, va, per què no vens? No acabarem gaire tard-, insistia ell.
-No puc, de veritat, un altre dia. Fes-li un petó a la nena-, seguia ella, taxativa.
-Com vulguis, ja veuràs la teva sogra com es posarà.
-I un petó per ella també-, va deixar anar ella, esperant que endevinés, per eliminació, qui no s'enduia petó. Es va acomiadar i encara seguia sonant aquella cançó. Va pensar que, amb "plantades" com aquella, seria molt difícil que li tornessin a deixar la nena.

Va anar a l'ordinador, a veure si trobava el Mario al xat. "Mí-te'l", va fer, i el va saludar. Ell va encetar-se amb un "M'han dit que t'han vingut a buscar per dinar", i gairebé podia sentir el to de còmica intriga que ell hi posaria. Va somriure i va escriure "un antic company, feia anys que no el veia".
-On heu anat, si es pot saber?
-A Can Planes, el coneixes?
-A Can Planes? No hi he anat mai, però no per falta de ganes. I què tal? Has menjat bé?
-Com una foca. Peix cru-. Ell va riure. -Carpaccio de peix, amb lluç marinat d'una manera que deu ser l'òstia, perquè el meu amic és molt sibarita-, deia ella. -I espera't tu: amb un llit de vinagre molt « suau ». Saps amb què l'han fet suau? Amb sucre caramel·litzat. Però que no sàpiguen que els rebentat el secret. Ja saps que a les meves papil·les no se'ls pot amagar res. Això sí, el cordó d'oli al voltant del plat i la corresponent esquitxada, molt artístics, sí-, deia burleta.
Ell seguia rient, -veig que t'ha volgut impressionar.
-És molt... "comme il faut", ja saps.
-El vi l'hauràs triat tu, suposo, oi?
-Homeeeeee... Com per deixar-lo en mans d'aquell parell... No. Era difícil no encertar-lo, però ja saps que sempre que em deixen, trio jo.
-Quina por que em fas, tia. Al pròxim sopar no véns.
Ella va riure. Era tard. Es van acomiadar i ella va tancar el seu ordinador. Anava encenent i apagant llums al seu pas cap al llit. Es mirava al mirall mentre es rentava les dents. "Com m'he tornat...", es deia. No tenia malícia, però va haver d'aprendre a posar fre als seus comentaris. Amb l'Eduard va canviar molt, es va tornar més tolerant i oberta. Però després de la seva mort, es va girar la truita. Els que la coneixien li perdonaven aquells rampells, però ella sabia que no s'havia de tancar, que les manies, els tics, vivint sola, podrien accentuar-se fins a convertir-la en una persona plena de rareses insuportables. "Per què he hagut de criticar el dinar amb el Roger, amb el que m'ha agradat veure'l?", es deia. Era capaç de fer molt de mal, especialment a sí mateixa. Va pensar que l'esperança de vida hauria de ser com la que tenien els cavernícoles, que quan arribaven a l'edat adulta, sense haver tingut massa temps per pensar, ja la dinyaven. Arribar a vella, estant sola, amb tantes hores per pensar, sense obligacions, no tenia cap sentit. "Ni sentit, ni punyetera gràcia".


RETOCS
Va anar a retocar-se el tint a la perruqueria de la seva amiga Andrea. Era una dona menuda i grassoneta, però alliberada de complexos amb la seva imatge ; canviava de pentinat molt sovint i vestia colors atrevits. Havia passat ja dels quaranta ; enèrgica i activa, sempre donava la sensació que tenia pressa per acabar el que estava fent per poder emprendre una altra cosa. Mirava directa als ulls, com si llegís el mapa de l'ànima de qui tenia al davant i sabés on anar a trobar el secret que se li resistia. I tan directa com la seva mirada eren les seves paraules : no perdia temps amb cerimònies i deixava anar les seves sentències tal com les pensava. D'ella valorava molt la Lídia la seva opinió. Havia esdevingut un sòlid puntal en moments molt delicats de la seva vida. Era una dona forta, amb el do de transmetre aquella fortalesa.

Quan va haver acabat d'aplicar-li la crema al cabell la va deixar entretinguda amb una revista, per dedicar-se a una altra clienta. La Lídia feia veure estar concentrada amb les banalitats de la revista, però estava escoltant la conversa entre l'Andrea i la clienta. Aquesta es venia a pentinar per anar a un casament i al cap de poca estona ja estava dient que no coneixia ni un matrimoni que no tingués problemes, que tots els homes eren iguals, que tots anaven a la seva i que la rutina acabava passant factura. La Lídia ja estava acostumada a aquells comentaris. Era un tema molt recorrent a les converses amb les seves amigues. Moltes vegades era per acabar rient amb una cervesa a la mà, rient dels respectius marits, que semblaven trets del mateix motlle, irritants en les mateixes coses, amb els mateixos defectes. D'altres vegades, era per desfogar-se del cansament que suposava haver de batallar cada dia amb un ésser impermeable als precs d'ajut. La Lídia es començava a preguntar si ella es trobaria en la mateixa situació si l'Eduard fos viu ; si també n'estaria tipa i cansada, si la rutina hauria pogut amb ells.

-És que tots els homes van a la seva, oi ?-, va sentir que deia aquella clienta. Va alçar la vista i va veure que mirava el seu reflex al mirall, buscant implicar-la a la conversa. La Lídia només va somriure educadament. -Estàs casada ?-, li va tornar a demanar aquella clienta. La Lídia va dir que no. -Doncs encara ets a temps, que no t'enredin-, va dir convençuda aquella dona. L'Andrea es va col·locar hàbilment davant del reflex de la Lídia, -Va, Marisa, sempre queixant-te, tu, del teu Ricard-, va dir ruixant el cabell amb laca. La Lídia es va quedar pensativa uns moments. La clienta seguia dient -Si pogués tornar a començar, no em casava. No et dic renunciar als homes, però cadascú a casa seva. Tot aniria millor. Tan bé que estaria tota sola...-, mentre s'aixecava i es mirava al mirall. L'Andrea se n'anava al taulell a cobrar i la Lídia no passava pàgina des de feia uns minuts. Quan la clienta va haver marxat, l'Andrea li va dir que li sabia greu.
-No et preocupis, si no m'ha molestat -, va dir la Lídia. La va fer aixecar per anar a la pica, a rentar-li el cap. -De debò totes acaben parlant així dels homes ?-, va demanar. Aquella ingenuïtat tan impròpia de la seva edat hauria fet esclatar a riure l'Andrea, però tractant-se de la Lídia, la va commoure com si la seva pròpia filla li hagués preguntat si de debò els reis d'orient són els pares. -Em temo que sí, maca-. -Però tant costa... ?-, va tornar a demanar la Lídia. -No és fàcil, no-. Li ensabonava el cap i la mirava : tenia els ulls tancats. Va pensar en les coses que havia passat la seva amiga i li costava creure que la vida li hagués reservat aquells tràngols a una persona tan jove. Li sabia greu l'escena que acabava de tenir amb la clienta anterior, que es queixav
a dels homes, quan a la Lídia, pel que semblava, l'havien desqualificat d'aquell «ball».


CONSELLS
Després de la classe de ball, el Toni va proposar anar a fer una cervesa, però la Lídia es va excusar, al·legant que tenia feina a casa. Quan va arribar al semàfor va admetre, però, que no tenia ganes d'anar-hi. Va agafar el mòbil i va trucar la seva sogra, -Hola Lourdes, et volia venir a veure, com ho tens ara?-, i la resposta va ser entusiasta, com sempre. Quan hi va arribar hi va trobar una atmosfera familiar, tot i no haver-hi ningú més que aquella dona. El llum del menjador, la taula a mig desparar, la televisió encesa, el gat al seu racó del sofà. -Has sopat, nena? Segur que surts ara de treballar. Hi ha truita de patates. Et faig més pà amb tomàquet?-, sentia que li deia des de la cuina. Les mares i les sogres, es deia, eren el millor invent de la Humanitat. -No, no vinc de treballar. Vinc d'un curset de ball-, va dir mirant les imatges del televisor. Va deixar la jaqueta i la bossa i mirava al seu voltant. Com s'ho feia aquella dona per tenir aquella atmosfera plena de vida en aquell pis, amb el que havien passat? Com s'arribava a aquell estat? -No hi és el teu home?-, va demanar ella anant a la cuina a buscar un plat i coberts. -No, ha anat a casa d'un veí, que no sé quines històries té amb la pintura d'una paret-. La Lourdes va seure amb ella a la taula. Tenia els cabells blancs, però tallats molt curts ; uns ulls petits i una mirada audaç. Es movia amb una energia insòlita per la seva edat i sempre feia el posat d'estar portant-ne alguna de cap.
-Et trobes bé? No fas bona cara. Ja menges?
-Sí, sí que menjo. Ahir vaig anar a dinar amb un antic company de feina que feia segles que no veia. Viu als Estats Units.
-I ara dius que vens d'un curset de ball?-, va demanar, tafanera.
-Sí, em vaig apuntar amb un company de la feina. Et donen quatre nocions, per defensar-te a les festes majors.
-Ahir van venir el Daniel i l'Ingrid, amb la nena.
-Ja, em va trucar el Daniel. Com està la nena?
-Molt eixerida-, i se la va quedar mirant. Després d'una pausa li va parlar. -No t'has de tancar en banda, nena. Passarà el temps i te'n penediràs. Són quatre dies i s'ha de fer les paus-, deia la Lourdes, amb un to maternal que va desmuntar la Lídia, fent-la plorar.
-Ja ho sé, però és que em va sobtar tant, després de quedar entesos, després de dies i dies fent plans, de cop i volta se'ls gira la truita i no em deixen la nena... Em va saber molt de greu-, deia la Lídia eixugant-se les llàgrimes.
-No, amb ells també, si vols. Però jo parlo de tu. Has de fer les paus amb tu mateixa, has de ser una miqueta més indulgent. Diverteix-te una mica, que quan te n'adonaràs estaràs plena de teranyines-. Allò sonava tan estrany que la Lídia va parar de plorar de cop. S'eixugava les llàgrimes i la Lourdes seguia dient -Et fa falta una bona "sacsejada"-.
-Com????-, va exclamar la Lídia sense acabar de creure's el que sentia dir a la seva sogra.
-Necessites un "polvo"-, va deixar anar alegrement aquella santa dona. Allò va sonar com el millor dels acudits, i la Lídia va començar a riure, acompanyada per la seva descocada sogra. -No tens cap amic que et pugui fer aquest favor?-, seguia proposant la Lourdes. Aquí, les rialles de la Lídia eren escandaloses. Feia gestos amb les mans, com si intentés apartar incòmodes visions davant seu, mentre negava amb el cap. -Uf, calla, calla...-, deia la Lídia.


DIA DE PLUJA
El dilluns següent, a primera hora, la Lídia va arribar al despatx. Es va saltar l'esmorzar perquè volia tenir mitja hora en blanc, en què no sonaria el telèfon i ningú no la reclamaria. Va engegar l'ordinador, va obrir el correu i mentre arranjava alguns papers va veure que, entre els missatges que entraven, n'hi havia un el remitent del qual semblava anglès. La Lídia va somriure contenta. "Roger..". Li deia que feia molt mal temps a Boston, que havia tingut molt mal vol de tornada, que la secretària li plegava en quinze dies i que res semblava poder anar pitjor. "Per salvar el dia he pensat escriure't, així que espero que la teva resposta sigui més positiva", deia. I que esperava poder repetir un dinar com el que havien tingut. "Jo també, però suposo que no tornaràs fins d'aquí a quatre o cinc mesos", va pensar ella. Ja el contestaria més tard. Va sentir que començava a tronar.

Els dies de pluja mai no l'havien entristida. Hi havia dies de pluja que recordava molt divertits. Que els carrers estiguessin molls, el cel gris, que el paisatge semblés trist, a ella no li feia res. Però aquell dia la pluja va calar dins seu. La rutina del dia i la inèrcia amb la que feia les coses li demostraven que era com un robot. Va mirar per la finestra i va veure una dona gran amb dos nens que devien tenir uns tres o quatre anys, que devien ser els seus néts, amb uns paraigües petits i plens de colors cridaners. Va tornar a mirar aquelles tres figures que anaven vorera amunt, l'àvia vigilant els nens, que semblaven no sentir la pluja, tal com portaven els paraigües. Uns mesos abans plorava amb escenes com aquelles. Després ja només aflorava alguna llàgrima que no s'atrevia a caure. Aquell dia era com si ja no tingués ni cor, ni llàgrimes. Ja no sentia el buit a la panxa, ni el nus a la gola. "I no sé si és bo o dolent", es deia. "És qüestió de temps. Temps, deia la psicòloga. El temps ho cura tot. El temps posa les coses a lloc. Temps… arrugues", pensava cínicament. Va tornar a la seva taula i va posar-se a treballar, a omplir les hores que la separaven de l'arribada del vespre. Va poder tenir la ment ocupada fins a mitja tarda, en què va recordar una escena que la va noquejar. Va recordar que quan la Cinta va néixer a l'Eduard li encantava jugar amb ella. Va veure nítidament el moment en què entrava amb la seva cunyada a l'habitació de la nena, de pocs mesos, i veia l'Eduard i la Cinta mirant-se i rient, i no sabia dir qui reia de qui. El temps havia de servir de bàlsam, amb el temps el seu record reconfortaria, però en aquells moments, el seu record era intoxicant. Es va aixecar i va sortir al passadís, esperant trobar algú amb qui poder simplement dir "ei, quina tarda, eh?". Va acabar a la recepció, al cap del passadís. Va trobar la Susanna, al telèfon, parlant amb alguna amistat de xafarderies de la colla. La Lídia va anar cap a la finestra, a seguir veient com plovia. -Volies res, Lídia?-, va interrompre's la Susanna. La Lídia es va girar i va negar amb el cap.
"Treballar per pagar una psicòloga que em digui que he de recuperar la il·lusió de viure? Cadascú té la seva vida, i a mi m'ha tocat aquesta. I una s‘ha de tornar una mica boja per poder-la portar, per no acabar clavant-se cops de cap contra la paret cada cop que entres en una habitació esperant trobar-te'l i la trobes buida. Viure? Per a què?", anava desgranant aquests pensaments mentre tornava a casa. Havia acabat de ploure i anava conduint per la carretera. "Estic cansada, cansada, molt cansada", es deia mentre una limitació de velocitat de 70 li prohibia passar per aquell tram abans d'una revolt als 140 km/h que portava. "Estic molt cansada", sentia dins del seu cap, i mantenia aquella velocitat. Va entrar al revolt amb massa inèrcia, i entre la velocitat i l'asfalt moll, va perdre el control del cotxe. No va fer cap cop de volant per corregir les cuejades del cotxe, el va deixar fer, no tenia sensació de perill, no tenia por. Va saltar fora de la carretera, va fer tres voltes de campana i va topar contra la muntanya. Es va fer el silenci, després del soroll dels cops del cotxe. L'últim so havia estat el de la remor d'herba aixafada. Sentia la pressió de l'airbag oprimint-li el pit i un fil de sang s'obria pas cap als llavis. El gust de la sang li va confirmar que allò era real. Durant uns segons que se li van fer eterns, va intentar aclarir-se el pensament. "I ara què?". Notava que un núvol espès li emboirava el pensament i va pensar que potser allò era el final. Quan va tornar a obrir els ulls va veure's estirada en una llitera i que la portaven a l'ambulància. Va notar que hi havia moltes veus al seu voltant, però només es va fixar en la imatge del seu cotxe, tombat de costat, completament aixafat, desvalgut, abandonat, convertit en una desferra. Allà es quedaria sol, tota la nit, sota la pluja, quan hauria d'estar perfectament segur a l'aparcament de casa... El volia tocar, a ella se l'emportaven i no va poder tocar el seu cotxe.