Les parets mestres (II)

PROGRESSOS
Un dia, mentre esmorzaven, el Toni, un company de feina, es va despenjar amb un -He vist que fan classes de ball de saló, al gimnàs. T'agradaria apuntar-t'hi?-.
-Home, estaria bé-, va fer ella. -És que a la Marta, no li agrada, i no he aconseguit mai convèncer-la. I tinc ganes de tornar-ne a fer. Només seran dues setmanes-. Ella va dir que sí, -però t'aviso que ballar amb mi és com intentar ballar amb un sac de patates, ni porto ni deixo portar, vull dir que paciència-. -No m'ho crec-, deia ell. -Ens apuntem avui i ja podrem començar demà, què et sembla?-, va demanar el Toni. La Lídia assentia amb el cap, no massa segura de si era una bona idea.
L'endemà, a la classe, quan el Toni va agafar la Lídia, ella va sentir que, de sobte, aquella presència amb qui esmorzava de tant en tant mentre fullejaven el diari, que es colava en el seu correu electrònic per enviar-li acudits, en posar-li la mà a la cintura, havia sortejat les defenses i havia entrat per sorpresa a la fortalesa. Estava tan convençuda que les seves terminacions nervioses s'havien marcit que no sabia com assimilar aquella inesperada riuada de sensacions. Quant feia que no es movia així? Sentia la monitora cridant instruccions amb una música de fons, però el seu cap treballava per aconseguir coordinar cames i cintura, que semblaven acabats de despertar d'un llarg lletarg i que no aconseguia fer moure com ella pretenia. Se sentia maldestre, sense poder dominar aquell rampell de timidesa. "Que és el Toni, coi, que només és el Toni", es deia per calmar-se. Al cap de pocs minuts, com si algun cable s'hagués desconnectat, estava més tranquil.la. Veia que ell hi tenia traça, la guiava sense esforç i es mostrava pacient amb les seves errades. Al final de la classe va admetre que li havia agradat i que valia la pena continuar. Quan va arribar al cotxe, encara sentia el pessigolleig de la música dins seu.

Estava fent neteja a la torre dels cds i es va fixar en un. Va treure el disc de la capsa, amb cura. El va posar a l'equip de música i el va encendre. La música la va transportar unes setmanes enrera, i es va veure voltant pels carrers de la Barceloneta, buscant lloc per aparcar el cotxe on anaven el Mario, la Montse, la Rosa, el Carles i ella.

Quan van sortir del pàrquing per anar cap al restaurant, el Mario es va quedar enrera i la Lídia anava amb la Rosa. Plovia i totes dues anaven amb els seus paraigües. De sobte, la Lídia va sentir que la cridaven. El Mario estava a la porta del pàrquing i li feia gestos perquè tornés i el deixés aixoplugar sota el seu paraigües. -Ai, pobret meu, que es mullarà la gomina-, anava dient la Lídia, burleta. -Us passo a buscar a casa, perquè no us mulleu, us poso musiqueta guapa... I tu no em pots ni esperar amb el paraigües, per un dia que plou i que et necessito...-, anava dient ell amb un victimisme còmic. Ella reia. -Tu ves rient. Vols saber qui NO tornarà a casa amb el meu cotxe?-, feia ell, rient també. I anaven pel carrer, junts, sota el paraigües, intentant atrapar els altres que anaven més endavant. Quan van arribar a la porta del restaurant, els altres els estaven esperant. -Mira com venen, que juntets...-. Tots dos reien i els seguien la broma.
-No, a tu m'enganxaré-, li deia el Mario al Carles, rient.

Els astres es devien confabular per tal que aquell sopar fos entranyable. Parlaven i reien com en un sopar de final de curs. El Mario animava la taula amb les seves imitacions i les situacions absurdes que plantejava. La Rosa i el Carles donaven joc seguint les bromes, la Montse donava idees explicant les seves peripècies, rient-se d'ella mateixa. La Lídia no parlava gaire, només mirava, reia, i passava la panera i l'ampolla d'aigua darrera els quals semblava que s'havia atrinxerat. I pensava en com els camins que cadascú d'ells havia recorregut, amb diferents persones, per diferents llocs, a través del temps, els havia fet coincidir a tots aquell vespre, al voltant d'aquella taula, aixecant les copes i fent-les xocar, brindant, celebrant. El seguit de despropòsits que era per ella la vida, en instants com aquell, cobrava sentit. Mirava al seu voltant, i veia tota aquella gent que li feia costat, i no podia més que donar gràcies. Però a Déu no, perquè l'havia mort.

Quan van sortir del restaurant, anaven pel Maremàgnum a buscar el cotxe. Ja no plovia. Anaven molt divertits, uns "fumats", els altres beguts, així que quan van passar per davant d'un local on sonava la cançó Mi Tierra, la Montse i la Lídia es van mirar i es van posar a ballar; llavors el Mario s'hi va afegir, agafant com a parella el Carles, i després va anar a buscar a la Lídia, amb els braços oberts i aquell ample somriure, el Carles va anar a buscar la Rosa, la Montse va anar a trobar el Mario, i així es van anar alternant fins que va acabar la cançó. Quan el Mario ballava amb la Lídia li va demanar irònicament -A veure quins progressos has fet amb el Toni, el rei del mambo?-. Ella, per punxar-lo, li va respondre -Ell balla sobri, amb tots els reflexes i en condicions-. -Mira que ets dolenta, eh? Sempre a la línia de flotació-, va fer ell, fingint una còmica indignació. Ella reia i el Mario la deixava anar, -me'n vaig a ballar amb la Rosa, que no em fa el salt amb ningú-.

Es va acabar el disc i va fer tornar el pensament al present. Es va adonar que era la primera vegada que quan donava ales al record no li portava vivències amb l'Eduard.


FORMATS FAMILIARS
Esperava el seu torn a la caixa del súper. Va mirar el rellotge: les cinc. Se li havia fet tard netejant, però no estava fora de les previsions. Podria anar a recollir la seva neboda, la Cinta sense haver de jugar-se la pell amb el cotxe. Es va mirar el carro mentre esperava pacientment a la cua de la caixa. Ja faltava menys perquè li toqués a ella. Mirava les coses que havia comprat fent un darrer repàs del que necessitava per alimentar la seva fillola de quatre anys, aquells dies de vacances que s'havia agafat. Aquell carro no semblava el que ella solia omplir els caps de setmana. Ella comprava el paquet petit de pa de motlle, perquè se li assecava abans no l'hagués acabat. I se li va fer estrany passar de llarg dels paquets petits que solia agafar i agafar el paquet "familiar". Quan el va tenir a les mans li va semblar massa gros, fora de lloc amb el que era la seva vida ara. Com el paquet "estalvi" dels iogurts. I les ampolles de cola de dos litres, lligades amb cinta adhesiva fent el lot "estalvi" de dues en dues. Anant pels passadissos se li va fer visible el que durant tant de temps li havia passat per alt : els "envasos familiars" dels productes.

Quan li va tocar va començar a posar les coses damunt la cinta de la caixa i van desfilar davant dels seus ulls amb una vida inusual. No era només menjar, era el senyal que no estaria sola a casa durant uns dies. Va pagar, va agafar les bosses i va anar cap al cotxe. Va sortir del pàrquing i va enfilar cap a casa. La porta va obrir-se, com sempre, a la segona volta, però aquest cop entrava blindada amb els paquets "tamany familiar". Va col·locar les coses a la nevera, va omplir el bol de la taula amb les taronges i els plàtans i es va assegurar que el vestidet i la colònia que havia comprat per la nena eren damunt del llit on dormiria, perfectament embolicats i amb un llacet de regal.
Va baixar cap al cotxe; amb la sensació que ho tenia tot a punt, va engegar el motor i va anar a casa dels seus cunyats, el Daniel i la seva dona Íngrid. No havia congeniat mai amb l'Íngrid. Li semblava tibada i altiva, amb tan pocs punts de connexió amb ella que mai no hi havia hagut més trobades fora de les estrictament familiars. Al Daniel l'havia conegut solter i li havia semblat un jove encantador i simpàtic, amb qui havien sortit moltes vegades. Li va semblar sorprenent que hagués triat algú com l'Íngrid per casar-se.

Anava escoltant la ràdio, pensant en tota mena de jocs, els llocs on la portaria; recordava converses divertides amb ella, i somreia. Se l'estimava molt. A més, tenia un aire que li recordava molt a l'Eduard.

Quan va trucar a la porta, el fet que contestés el Daniel, ja li va semblar estrany. Esperava que la nena, impacient, saltaria a l'intèrfon cada cop que sonés aquella tarda. -Hola, maca. Puja-, va sentir que deia. Va pujar amb l'ascensor amb una sensació de malestar que creixia a mida que s'acostava al pis. Encara no havia tancat la porta de l'ascensor i a la porta del pis ja l'esperava el Daniel. El seu somriure volia semblar tranquil·litzador, però era forçat, de resignació. Coneixia molt bé aquell somriure, perquè durant una llarga temporada el va veure molt sovint. Va passar al pis, però enlloc de veure excitació, les bosses de la nena a la porta i la nena preparada per marxar, només la rebia aquell posat patètic del seu cunyat dient que la Cinta havia agafat un refredat i tenia febre, i que havia passat mala nit. No li havien dit res perquè esperaven que la febre li baixés amb els supositoris, però com que no baixava, havien demanat hora al pediatra i que els sabia greu. La Lídia el mirava endevinant que a la nena no li passava res de res i que li estava explicant aquell sopar de duro forçat per la seva dona, l'Ingrid, a qui la idea de deixar la Cinta una setmana amb una vídua histèrica, que ni tan sols era família seva, no la seduïa. -No hi són?-, va demanar. -No, són al pediatra-, va dir ell. La Lídia li hauria volgut dir que a casa seva no hi havia fantasmes, ni tan sols el del seu germà; que no muntava "farres" amb amics indesitjables, que tenia horaris aptes per a infants, que la nena menjaria com cal i que ella no tenia cap virus perillós. Només va articular un "Ja" gèlid, mirant a terra. -Doncs res, cuida't. I fes un petó a la Cinta-, va dir ella girant cua i tornant sobre les seves passes cap a l'ascensor. Quan s'obria la porta el Daniel la va cridar. -Et truco, d'acord?-, va fer ell. La Lídia va fer un gest amb el cap, -Fes com vulguis-, semblava dir. Un cop dins a l'ascensor, la
soledat se li tornava a penjar a coll. "Anava massa bé, massa bé", es deia. "La nena, una setmana sencera... No podia ser". No va ser fins que va arribar al cotxe, tancada i amb la ràdio a tot volum, que va cridar -Mala puta!!!!-. No sentia ganes de plorar, només una ràbia continguda que no passava de la boca de l'estómac. Mentre conduïa, va sonar el mòbil. Al semàfor va mirar de qui era la trucada perduda. "Quins collons", va dir en veure que era l'Íngrid. I va endevinar la seqüència de trucades: quan ella havia marxat, el Daniel devia trucar l'Íngrid allà on fos i li hauria dit que havia marxat molt fotuda. Llavors l'Íngrid la trucava per refermar la versió del seu marit i deixar-li anar unes quantes excuses. "Te les fots ... on et càpiguen, te les fots", seguia dient la Lídia, indignada.
L'estona que va estar conduint fins arribar a casa li va servir per calmar els ànims. Es coneixia prou bé i sabia que d'haver arribat amb aquella ràbia a casa, hauria buidat la nevera directament al cubell de les escombraries, hauria rebentat les taronges i els plàtans contra el terra, i hauria acabat doblegada davant del llit que havia preparat per la Cinta, plorant davant dels regals que li havia preparat. Però va arribar amb l'adrenalina a lloc. Va agafar l'ascensor i la seva remor familiar li anunciava que entrava al seu regne de silenci hermètic. En tancar la porta i deixar el clauer al moble del rebedor, es va adonar que venia amb les mans buides. Se les va mirar mentre anava cap a la cuina. Es va asseure a la taula, amb el bol de la fruita al davant. I es va recordar de la visió que va tenir feia setmanes, de les mans de les seves àvies. Se li van tornar a fer molt presents. Les dues van superar una posguerra: tanta penúria, però tanta recompensa... Un arbre de famílies que es feia difícil de seguir de memòria. Un arbre que amb ella, però, s'aturava de cop, cisellat, com una branca malalta que s'esporga per mantenir la resta de l'arbre vigorós. El mòbil tornava a sonar. Aquest cop era el Daniel i tampoc el va agafar. "Deixeu-me en pau" va dir amb un fil de veu. Al cap d'uns instants, el mòbil avisava de la recepció d'un missatge. El va anar a llegir. Era del Daniel, "truca'm". La Lídia va riure. "Truca'm, diu. Que bo. Truca'm. És tan patètic... Va, després el truco, serà divertit", va dir-se irònicament. Els deixaria una estona patint pels càrrecs de consciència de pensar que ella ha posat el cap al forn, del disgust. "No funcionaria, encara que volgués: és elèctric". Va pelar una taronja i se la va menjar. Va sonar el mòbil altre cop: Lourdes. Era la mare de l'Eduard, a qui s'apreciava molt. "Uix, això s'està convertint en un afer d'estat", va dir-se i va contestar.
-Hola Lourdes.
-Hola, maca, com estàs?
-Bé, i tu?
-M'acaba de trucar el Daniel.
-Ah, sí?
-T'han estat trucant, però em deien que no contestaves.
-Ja, és que estava conduint.
-Estava intranquil perquè te n'has anat enfadada.
-Si no estic emprenyada, Lourdes. És sa mare i és molt lliure de deixar la seva filla amb qui li plagui.
-Què vols dir? M'ha dit que la nena està malalta.
-Ja, des d'ahir que està malalta. Mira, hi ha una cosa que es diu "previsió". Si la nena està malalta, l'endemà, quan la ve a buscar la tieta, també és provable que ho estigui, no? M'haurien avisat, oi? Si no m'han avisat, què he de pensar? Que no és veritat i que fins a l'últim moment no s'han fet enrera. Sí o no?
-Dona, potser t'equivoques, per què no t'haurien de deixar la nena?
-Això ho hauries de demanar a la teva altra jove. És igual, Lourdes, no en farem un drama.
-Aquest fill meu...
-En fi, no en parlem més. Tema tancat. A partir d'ara, la mona de Pasqua, i el regal d'aniversari. M'ha quedat molt claret.
-Lídia...
-No, Lourdes, que ja som grandets. És la vida. És l'únic que sento dir des de fa un any i mig: que és la vida. Mira, deixem-ho.


FINESTRAL AL MAR
La Lídia estava al despatx del Carles, repassant davant d'una pantalla uns arxius que estaven provant. Llavors va sonar el telèfon. Va contestar el Carles i acte seguit li va passar a la Lídia. Era la Susanna, la recepcionista, que li anunciava que tenia una visita. -Però qui és?-. -Diu que és un amic teu-, deia la Susanna, amb la veu vacil·lant. La Lídia no ho entenia, però en aquell moment va sentir una veu de fons que demanava en veu baixa si podia fumar. La Lídia va reconèixer aquella veu; l'alegria i la sorpresa es barrejaven amb la impressió de tenir aquella visita tan a prop. -No pot ser-, deia mentre anava cap a la porta del despatx i sortia. Des del passadís ja el va veure, dret, al costat de la porta, davant del mostrador de la Susanna. Era un antic company de feina amb qui va fer molta amistat. -No pot ser!!! ROGER!!!!!!-, i el va anar a trobar amb els braços oberts. -Hola, guapa-, li deia, efusivament. -Roger, quant de temps. Però què fas per aquí?-, va dir, contenta. -He vingut a fer unes gestions, i he pensat venir a fer-te una visita. M'he arriscat, perquè no sabia si encara treballaves aquí-. -És clar, quan em vas enviar el darrer missatge? Farà més d'un any...-, li retreia. Ell reia. Estava igual. Igual que en els seus records. Impecablement vestit, no més alt que ella i rabassut, però impecable, ni un pèl sense controlar, encara duia el cabell engominat per mantenir a ratlla els seus cabells arrissats. I el perfum… No havia canviat ni de perfum. El conjunt dels seus ulls blau piscina, el somriure de "dimoniet", els cabells encartronats, les ulleres rodones de marca i el perfum li van treure, per uns segons, cinc anys del damunt. Ell va mirar el rellotge i ella li va seguir la mirada: un rellotge gran, aparatós, les mans amb aquells dits curts i amples, les ungles -ai- mossegades. Era ell, tal com era feia uns anys, com si s'acabés de tancar un parèntesi i els darrers anys no haguessin existit, com si el darrer cop que es van veure hagués estat el dia abans. -Et vinc a buscar per anar a dinar. Quan surts?-, va demanar, resolut. No cabia la opció "no puc". -Em falta mitja hora, però vinc amb tu. Vaig a buscar la bossa, espera-, i va anar al seu despatx a buscar-la i a posar-se perfum. Es va posar-se la jaqueta i va sortir. Es va acomiadar del Carles fins a la tarda per continuar amb la feina. Va dir a la Susanna que marxava, -Si truca l'amo, tu mateixa-, li va dir, fent-li l'ullet.

Mentre eren a l'ascensor, es van preguntar sobre les seves vides i feines. Tot eren comentaris breus i convencionals. Anaven l'un al costat de l'altre, i es van quedar uns instants en silenci, mirant-se al mirall que hi havia davant seu. Per què no sentia la incomoditat que sentiria amb qualsevol altre? Era com si compartissin un secret i la tranquil·litzadora certesa que mai no seria revelat. Però no hi havia cap secret. La Lídia va somriure al reflex del Roger al mirall. Li ho podia dir? Li podia dir que havia pensat en ell moltes vegades? Que el seu record havia format part de la seva vida com un cd que s'escolta de manera obsessiva durant mesos al cotxe, només per l'evasió que suposa. Feia tant de temps que havien perdut el contacte que ja es pensava que no el tornaria a veure. I estar baixant junts a l'ascensor li semblava un premi inesperat. Era un personatge peculiar i va gaudir molt compartint converses, cafès i cerveses amb ell, perquè parlava de qualsevol tema i animava debats inversemblants amb un sentit de l'humor molt particular.
-Què rius?-, va demanar ell. Ella va negar amb el cap. -Ha anat de ben poc que no em trobes. Hauria d'estar de vacances, però se'm van espatllar a l'últim moment. I les he hagut d'ajornar-, va explicar.
-Doncs me n'alegro, mira-, va fer, somrient, mentre sortien de l'ascensor.
El Roger va obrir el cotxe a distància. La Lídia va entrar ràpidament, mentre el Roger ho feia al cap d'uns moments, perquè s'havia de treure l'americana, que va doblegar amb cura, i la va col·locar al seient de darrera, com si fos un objecte fràgil. Al seient de darrera va veure una cartera, plecs molt feixucs de papers, carpetes i dossiers. En seure al volant li va dir que la duria a un lloc que li agradaria molt. -Can Planes, el coneixes?-, va demanar. Ella va negar amb el cap, -Bé, n'he sentit a parlar, és molt conegut, però no hi he anat mai-. Després d'uns moments de silenci va tornar a demanar -Et quedes molts dies?-.
-Una setmana, a tancar un assumpte. Després torno a Boston.
-Feia molt que no venies per aquí?
-Dos mesos, també per negocis. De fet, sempre que surt el tema Espanya, m'ho faig venir bé perquè m'ho donin a mi. Així m'escapo a veure la família-. La Lídia es va fixar en les mans damunt del volant: no duia l'anell de casat. No sabia si es devia a que l'havia perdut, o bé que no el volia portar, o bé, que ja no estava casat. Va decidir que esperaria a que digués alguna cosa. Ella tampoc tenia pressa a parlar de les seves penes.

Van arribar, -Ja hi som-, i va aparcar. La va mirar quan va sortir del cotxe. -És increïble, com t'ho fas?-, li va demanar meravellat. -Esport, vida sana... Els anuncis, de vegades, no menteixen-. -Quants anys tens?-, va demanar ell. -Vint-i-vuit-. -Em prens el pèl-, va fer ell. Ella es coneixia bé aquella comèdia, però en aquells moments li venia molt de gust una ensabonada d'ell.
-T'anava a dir que estàs igual, però estàs millor. Molt millor-, va dir rotund. El Roger li queia molt bé, però aquella estona de viatge en cotxe li havia recordat les instruccions d'ús. "Començarà a parlar de la seva feina, de les coses taaaaaan importants que fa...", es deia la Lídia.
Van entrar al menjador. El cambrer el coneixia i el va saludar, els va acompanyar a una taula al costat d'un finestral que mirava al mar. Quan va veure que posava el mòbil damunt la taula va sentir com si es trenqués el miratge, "què fas dinant amb aquest?". Es presentava al cap de llargs anys en què no n'havia sabut res, i només havien compartit alguns mesos de feina. La Lídia es mirava el mòbil, esperant que en qualsevol moment començaria el degoteig de trucades que f
aria que dinés sola, encara que escoltant les converses del que té al davant. Quan se n'adonarien, ja estarien prenent el cafè i estarien igual que al començament. Però el Roger, després d'assegurar-se que havia col·locat bé l'americana, es va asseure, va treure el tabac, va encendre una cigarreta, i llavors va apagar el mòbil. La Lídia es va sentir confosa amb aquella acció, era com si de cop la il·luminessin amb un focus mentre criden el seu nom per megafonia perquè pugi a l'escenari. Estava davant del Roger de sempre, s'havia allunyat fins aquell racó tranquil al costat del mar, i havia desconnectat qualsevol lligam amb la realitat. No estava acostumada al protagonisme, ara que anava per la vida com una ombra.
-I si ha alguna cosa important?-, va preguntar ella.
-Haurà d'esperar-, va fer ell, treient el fum per un extrem de la boca, cap al costat. -Com estàs?-, va demanar ell.
-Com estic ara mateix aquí? O en general, la vida, i tot això?
Ell va esbufegar ofegant el riure, com solia fer, per telèfon, en les seves llargues converses. -Les dues coses-, va dir, amb aire desafiant.
-En quin ordre?-, va demanar, divertida.
-El que vulguis-, deia ell, expectant pel que podia reportar aquella conversa si començava d'aquella manera. Ella va mirar al seu voltant i va fer un profund sospir. -Doncs el que és la vida, no gaire bé. Bé, ara no em puc queixar, perquè tinc feina, i m'agrada, i tant de bo duri -, va fer un parell de tocs a la taula, tocant fusta, -i tinc uns amics maquíssims. Ens ho passem molt bé i m'ajuden molt-. La Lídia parlava mirant la taula. -És que es va morir el meu xicot, fa dos anys-, va dir i va aixecar la vista, per veure l'efecte d'aquella dolorosa realitat en el seu amic. "Ja està, ja ho has abocat, la ‘viudeta' ja tardava a aparèixer perquè la consolin", sentia dir-se per dins. El Roger es va quedar molt seriós, molt sorprès per aquella revelació. Va veure que els seus ulls blau piscina la miraven com si llegissin alguna cosa al fons dels seus ulls. -Ho sento. No en tenia ni idea. De debò que ho sento-, va dir ell agafant-li la mà. -Gràcies-, va dir forçant un somriure.
-Demanem, que el teu amic ja ve-, va dir ella, obrint la carta i fingint repassar-la amb atenció. Notava com ell la mirava per damunt la carta oberta, però ella seguia fent-se la despistada. Veia les lletres grans, amb formes capricioses, del nom del restaurant, Can Planes, encapçalant la llista de coses que podia menjar, però era incapaç de llegir el que tenia al davant. Can Planes, l'Eduard, els ulls del Roger intentant entrar als seu pensaments... -Què em recomanes?-, va demanar ella. El Roger es va adreçar al cambrer, -El carpaccio de peix porta el lluç marinat d'aquella manera?-. El cambrer va respondre afirmativament. -El servim amb un llit de vinagreta molt suau, i amb una guarnició de crudités-, va explicar. Aquell terme "crudités" va sonar com un violí desafinat a oïdes de la Lídia. "Una mica d'enciam esnob i ja tenim unes crudités", va pensar. No li venia de gust negociar res, i menys encara el que havia de menjar. Si el Roger es prenia la molèstia de fer veure que es prenia la molèstia de recomanar-li el millor que podia menjar allà, no li faria el lleig. -Carpaccio de peix per dos-, va demanar el Roger. -Puc triar el vi? Et fa res?-, va demanar la Lídia. Ell va somriure sorprès. I va demanar el que solia prendre l'Eduard, el que solia portar als sopars a casa dels amics, el que prenien a casa del seus pares quan hi havia anat els darrers dos nadals sense ell. Molts petons del seu home havien tingut aquell gust.
-Ara tu. Com estàs? Com et va?-, va demanar ella. Ell també va desviar la mirada, buscant la resposta a les tovalles. -Ui-, va fer. -Molt enfeinat, amunt i avall. Visc a Boston des de fa uns anys, ja ho saps. Vinc molt poc. El temps passa volant i quan te n'adones...-, va dir pensatiu. Ella el mirava amb atenció. -Passa volant...-, va tornar a fer, mirant la taula altre cop. "Ho sabia, li'n passa alguna", es deia la Lídia. -Em vaig separar-, va fer. -Ho sento-, va dir ella, per inèrcia. La Lídia va fer un ràpid càlcul. Aquell antic company devia tenir trenta-vuit o trenta-nou anys. Separat, vivint als aeroports, empassant-se els vols transoceànics per raons sentimentals, sense les obligacions familiars que tenen els altres...
-Saps què se n'ha fet dels altres?-, va preguntar ell, aixecant el cap de sobte, com un intent per despertar de records incòmodes.
-L'Eva ha tingut un fill. De l'Anna no en sé res, vam dinar un dia, fa mig any, i em va explicar quatre coses sobre com els anaven les coses amb el negoci del seu cosí. També vaig trobar-me un dia amb la Mireia, que venia a una reunió, i la nit abans vam estar "repassant" tothom", va explicar ella.
-Inclòs jo?-, va demanar.
-Noooo, tu? Noooooooooo-, va fer ella irònicament. Ell va riure. -Com li va a la Mireia?-, va demanar.
-A matar amb tothom, ja saps que ella és un buldòzer i allò és una casa de putes-, explicava ella.
-Els tenia molt ben posats-, reia ell. Ella va afegir -I era molt divertida, enviava uns e-mails...-. Parlava dels missatges d'aquella companya, però pensava en els que rebia del Roger. Cada cop que queia un missatge i veia que l'enviava ell, l'obria amb l'expectació amb què s'obre un regal. Els van portar els plats. -Jo guardo molt bon record d'aquells temps-, va dir ella començant a atacar el seu dinar. -Van ser temps molt durs, perquè hi havia molta feina i molt poc reconeixement, però sí, hi va haver temps per a tot-, deia ell, també capficat amb el seu plat. -Eren bons temps-, deia ella agafant el vi. Es van passar la resta del dinar recordant batalletes i rient.