les parets escolten...

saben tantes coses...del que dorm aferrat, del que plora , del que li acaricia el cos nuu.. de tu, de jo, de tots. Elles, callaran, mai s'atraveixen a dir res, a cops les considero covards, a cops m'encanta la seva funció , la funció d'abraçar-me quan a les nits tinc fred.
Em seguiràs soprenent dia a dia dolç vidrier...
un peto molt i molt fort entre una abraçada rompuda!

si sempre em poguessin escoltar les parets quan parlo de tu ... però em sembla que ja s'han cansat i no em volen escoltar ....
una noia q va dins del tren, i encara espera ...
Et trobo a faltar Capdelin !!

continuo llegin-te

posant mots als poemes.
Una obra d'art és això, més que un poema.
Aquest punt salvatge tan irressistible.

Chapeauuu Monsieuuur!

gypsy

cap a tu sense bitllet de retorn

i què fer si cada cop q et comencen a creixer les ales te les tornen a tallar?

és genial com escrius

Evoca la desesperació de dir: "M'has fotut en l'oposició del teu amor, si vinguessis depressa a salvar-me tot s'arreglaria...".

Em recorda CIU xDD

I l'estrofa del final, genial. "Em sortiran ales". Quines presses tenen tots els enamorats!!!

que cada cop que et llegeixi tingui la sensació que m'agrada encara més el que dius, i sobre tot com ho dius. Però és així.
M'he quedat quasi bé sense paraules.
Un petó

Em sembla que ho has dit d'una manera excel·lent... Però, no tenies un manual d'instruccions eficaç?

Una abraçada.

l'última metàfora...