Les pàgines

La Cèlia s'acabava de dutxar. Durant aquells instants de silenci, embolicada en la tovallola, posava en ordre els primers pensaments del dia: feines pendents, encàrrecs, compres... Llavors li va semblar sentir el so d'una pàgina que es passa.

Aquell matí, al despatx, parlava per telèfon. Es va acomiadar del seu interlocutor i mentre penjava i agafava un bolígraf per escriure una nota, va tornar a sentir, aquest cop nítidament, el so d'una altra pàgina que passava. Va ser tan clar que es va sorprendre. Va mirar al seu voltant. Era ben bé com si haguessin passat la pàgina just al seu costat.

Va entrar al seu despatx un company, el Fèlix, per demanar-li uns expedients. Després d'uns minuts de conversa distesa, la Cèlia va sentir el contundent cop d'unes tapes de llibre tancant-se. "S'acaba de tancar un llibre... Aquí mateix", va pensar sorpresa. "Ho has sentit?", li va demanar al Fèlix, però el Fèlix no sabia a què es referia, i la Cèlia va negar amb el cap, "no em facis cas", va dir.

Al final del dia ja havia perdut el compte de les pàgines que havia sentit passar. Anava cap a casa sabent que caminava damunt de línies escrites, i que cada semàfor que trobava al camí era un punt i apart. Acabava de descobrir que vivia en un llibre, i que algú l'estava llegint. Seguiria sentint com passen les planes, com s'obren i es tanquen les tapes; seguiria saltant per damunt de les comes, esquivant apòstrofs, apartant accents. Sentiria la carícia d'una mirada que la segueix allà on va, que la mira des de darrera les portes, que camina al seu costat, que sent curiositat per saber què és el que farà, el que pensarà, el que dirà.

L'endemà va anar a dinar amb unes amigues. Feien aquelles trobades tot sovint, però aquell dia era diferent, en aquells moments les estaven llegint, la Cèlia sentia passar pàgines. Just quan estaven prenent el cafè en una terrassa al sol, enmig d'una divertida conversa sobre les seves peripècies a l'institut, la Cèlia va sentir que les tapes es tancaven. Allò li va estranyar, "ara ho deixen? Però si ara estem divertides", es demanava.

Va tornar al despatx després d'aquella sobretaula i es va quedar pensativa a la seva taula. Era tan curiós allò que passava que li agradava fantasejar en com acabaria tot plegat. Veia la seva existència amb una visió totalment nova: organitzada en paràgrafs, amb signes de puntuació invisibles per ella.

Qui devia ser l'autor? El seu nom devia estar imprès a la portada. I com devia ser la portada? Hi havia tantes preguntes... S'estava llegint més d'un exemplar a la vegada? I qui la llegia, se la imaginava tal com era? Segur que no, segur que tenia una altra cara, i es devien imaginar la casa on vivia d'una altra manera. I les seves amigues, i tots els companys, tots devien tenir cares diferents. La Cèlia va mirar per la finestra i va pensar que podia estar passant exactament el mateix a les oficines de l'edifici de l'altra banda del carrer. I que un dia, a l'hora de dinar, la noia que seuria a la taula del costat podria ser ella, menjant, bevent i pensant el mateix que ella uns dies abans. O després.

Quan es va ficar al llit, va tancar la llum i va sentir com es tancaven les tapes, acabaven de tancar el llibre. Es preguntava si seria la darrera vegada, si la història s'hauria acabat o si l'endemà tornaria a sentir passar pàgines. Ni ella mateixa sabia què era el que oferia, quin era l'interès de la història. L'endemà, però, es va despertar, es va dutxar, va fer cafè, i no sentia cap pàgina. Va anar al despatx, va parlar per telèfon, va fer encàrrecs, va parlar amb els companys, i res, damunt del seu cap només hi havia silenci. I així va passar aquell dia, i el següent, i van passar dies i més dies. Al cap de tres setmanes ja tenia la certesa que aquell llibre s'havia acabat.

Un dia, tornava de dinar amb una companya, quan va veure, a la terrassa on solien prendre el cafè, tres noies que parlaven de peripècies a l'institut que li eren familiars. "Apa, Cèlia!", sentia que exclamaven quan ella passava pel costat. La Cèlia es pensava que la cridaven i les va mirar. Però la Cèlia que cridaven era una de les noies assegudes, que reia amb les altres. Va passar de llarg, dissimulant la sorpresa, pensant divertida "Em vaig a dir hola o què?".