LES MEVES BESSONES

Al jardí de casa,
dues flors ens delecten amb la seva presència.
No són vermelles ni groguenques,
però si rosadetes de cara.
No tenen l'esveltesa de les roses,
però les miro embadalida quan fan quatre passes amb feixuguesa.
Ni tan sols tenen estams o pètals brodats,
però gaudeixo cada séc de la seva pell que menjo a petons, veient la seva nuesa.
Tampoc dansen amb el vent fent un xiu-xiu suau amb el seu moviment.
Però quina alegria tan immensa em transmet sentir les seves rialles quan, alçant-les a l'aire, semblen una sínia de música i colors.
Ni són de la fragància ferma que caracteritza una rosa,
ni d'aquella tan suau d'una branqueta d'espígol; elles tenen una olor natural, sense necessitat d'aroma,
la seva pell desprèn flaire de tendresa, d'innocència, d'ingenuïtat; simplement l'olor de la vida.
Per què voldria jo collir un ram de roses,
si en el meu jardí ja tinc les poncelles més formoses?