Les hores

L'hora al matí suspira sentint-se un dia més
abandonada a la sort de qui pensi en ella mentre sigui viva.
Creu que quan comença a existir per nosaltres
comença a morir-se sola, sense que ningú s'hi fixi massa.

L'hora del migdia s'alça impetuosa i enèrgica
davant els nostres pensaments i la nostra activitat desperta.
Espera, potser, morir acaronada pel seu dia que ja no hi és.

L'hora al migdia descansa, sota el repòs dels nostres ulls
i sense fer soroll ens acarona la cara perquè
una estona, deixem de ser lligats pel temps
i ens acompanyi tan sols en la nostra vida.

L'hora a la tarda és viatgera, entre el pensament
i l'espera, d'aquell vespre que potser ens farà sentir,
només potser, satisfets d'haver fet, un dia més,
allò que ens hem posat com a fita del dia.

L'hora al vespre ens allibera de la llum,
Ens diu a cau d'orella que tot és per fer,
Que tot just ara que s'acaba la jornada
ens espera encara, sota la llum de la lluna.

L'hora a la nit ens il.lumina la cara.
L'ull ens guaita fit a fit perquè,
finalment, després de tot,
siguem altre vegada nosaltres mateixos deixant que els somnis se'n emportin.