Viatge al Sàhara

"El inicio es difícil però la historia me enseñó que nada es imposible". Aquesta és una frase que hi ha pintada des de fa trenta anys a la paret de l'escola de Smara. D'entrada, quan arribem als campaments, ens aclapara el sol roent que ens fa saber que, finalment, som en territori algerià, molt a prop de Tindouf, als camps de refugiats saharauís on actualment hi viuen, o sobreviuen, dues-centes mil persones.

El dia cau amb tot el seu pes damunt nostre i, mentre caminem, de seguida ens trobem rodejats de nens i nenes que criden: "camarelos, camarelos!!". Deduïm que ens estan demanant "caramelos" i no "camarelos". Han vist de seguida que no som saharauís i que, segurament, portem caramels a les butxaques. Són llestos, aquests infants, les dures condicions que pateixen els ho han posat prou difícil com per aprendre que el més important és aprofitar la vida tal com raja, sense ambició d'allò que no els pertany. Ens demanen, tan sols, un regal.

Continuem caminant mentre, a poc a poc, la sorra comença a escolar-se dins les nostres sabates. Una sorra fina, bruta, maldestra, i sobretot seca. La manca d'aigua és una constant al Sàhara. I per això els saharauís n'aprofiten fins les gotes més fines, les més insignificants, les que a nosaltres ens podrien caure a la cara qualsevol matí plujós. Per ells, l'aigua és un bé molt escàs que val més que l'or. I per això sense aigua, la vida al sàhara pràcticament no existeix. "Aquí no crecen plantas ni árboles... pero florecen personas", llegim ara en un altre mur. I pensem, dins nostre, que aquesta frase resumeix l'essència del poble saharauí.

Tot el què no hem trobat a la natura ho hem trobat en la bellesa de les persones. Hospitalitat, bondat, companyia, riures, abraçades, silenci, mirades i fortalesa. Malgrat les extremes condicions de vida, les altes temperatures, l'escassetat d'aliments i les modestes infraestructures, la resistència del poble saharauí és, sense dubte, admirable. Cada dia, quan surt el sol que comença a coure a la pell, les dones saharauís s'aixequen amb ganes de tornar a agafar l'energia que els arriba, potser no de fora, sinó de dins. "Si hay luz en el alma habrá belleza...en las personas".

Després de cinc dies, crec que ara ja no som els que erem abans de marxar cap allí. Ara que ja hem deixat el desert, que hem tornat i hem pogut gaudir d'una bona dutxa (necessària!) hi ha una part de nosaltres que no vol, encara, deixar de mirar el cel per contemplar el màgic univers d'estrelles que s'oferia damunt nostre quan, al Sàhara, es feia fosc. I quan parem bé l'orella, escoltem les paraules saharauís:

"por ser como el aire, su patria es el viento...
Por ser de la arena, su patria es el sol...
Por ser extranjero, su patria es el mundo...
Por ser como todos, su patria es tu amor".