Tornar a parlar

Un escriptori, una taula i un rellotge. És tot el què vaig veure, d'entrada. No hi havia res que fes sospitar que algú hagués estat en aquella habitació moments abans que jo. Això, d'una banda, em tranquil.litzava. De l'altra, em feia una mena de basarda. Des que hi havia Sort ningú havia tornat a posar-hi els peus allí fins aleshores. L'olor encara era la mateixa des de l'última vegada que vaig anar-lo a veure.

Em vaig atançar a la taula, on hi reposava un pot amb uns quants bolígrafs i un munt enorme de papers desordenats. Aquell indret era un dels pocs racons on em podia permetre el luxe de deixar anar la imaginació fins allà on volgués, sense que res ni ningú hagués d'esbrinar la meva particular penitència.

Una tarda d'ara farà uns dies, passejant per un carrer estret, vaig divisar un home a l'altra banda. Caminava pausadament, com si volgués marcar un ritme constant, com si semblés que forcés aquelles passes perquè caiguessin exactament amb el mateix temps de diferència l'una de l'altra. Un ritme suau, i alhora misteriós.

En un primer moment, m'hi vaig quedar fixada, però al cap d'uns segons vaig forçar-me a fer veure que no me n'havia adonat. Quan va ser al meu costat va aixecar la mirada i no la va deixar anar fins que jo vaig girar el cap en direcció oposada. Reconec que em vaig posar un xic nerviosa, no sabria dir ben bé perquè si al cap i a la fi, la mirada va durar només uns segons de res. Suposo que, més que el temps, va ser la manera com va mirar-me el què em va frapar. Alguna cosa s'havia regirat dins meu.

Tot van ser només pensaments en veu baixa. Vam continuar els nostres camins respectius, l'un avall i l'altre amunt. Tot i això, una veueta em deia que allò no s'havia acabat. Que qui sap si algun dia arribaria a saber-ne més d'aquell home, ni que fos el seu nom. Fins que no vaig arribar a casa no vaig poder treure'm-el del cap. Després, vaig pensar que devien ser coses de la vida, aquelles. I que més enllà d'aquesta inesperada trobada no hi havia de buscar res més.

L'endemà, mentre esperava l'autobús, vaig veure'l altra vegada. Ni era al carrer ni dins de cap cotxe, ni a cap altre autobús. Vaig veure'l dins els meus pensaments. I aquesta vegada em parlava. Només li vaig entendre una frase, però ben significativa: "sóc el teu àngel". I sense allargar-se més, va desaparèixer, pausadament i sense afegir cap mot.

Ostres, va ser tan breu i tan intens alhora que em vaig quedar desconcertada, quasi en un estat d'hipnosi que em va costar de fer desaparèixer. Potser, tenint en compte que la vida és estranya, allò era alguna premonició o bé una veritat com una casa. En aquest món on vivim, ja quasi tot és posible. I en aquells moments, jo veia com una possibilitat tot allò que m'havia succeït.

Val a dir que la meva vida no ha estat precisament un llit de roses. I això va fer que l'amor, en sorgir precisament en aquell moment, em deixés encara més atònita. Potser era que fins llavors m'havia volgut creure que en aquest joc hi juguen unes regles que sempre són iguals i que es repeteixen sigui qui sigui la persona que hi jugui.

En aquells moments jo era incapaç d'imaginar el què aconseguia i que no era res més simple que la Felicitat. Però quan ets dins aquest cercle que sempre et fa solucionar problemes per generar-ne de nous, com deia abans, no hi ha pensaments per aquest tipus de sentiment. Almenys, no d'una manera completa.

En canvi, hi ha un dimoniet no para de repetir-te que estiguis sempre alerta de no caure en la temptació perquè el pou és massa fons. Sort, un amor que no hi entenia de pous. Però, com sempre passa a la vida, les coses no són tan senzilles ni les trobes a la primera, ni de vegades a la segona o tercera.

Ara crec que les coses més supèrflues i insignificants són les que poden complicar més la vida de les persones. Però també sé que quan t'has equivocat una vegada encara és més fàcil tornar-te a equivocar si deixes que aquest dimoniet no calli mai, encara que tu vagis fent veure que no li fas cas. El problema és que, en el fons, te l'escoltes.

I al final caus el el pou, més temps del què voldries. I no saps pujar sola. Fins que un dia qualsevol una mà t'agafa fort i t'estira. I tu, amb certa por de caure, et deixes estirar cap amunt. Quan ets dalt estàs contenta, perquè qui veus t'agrada molt i perquè, per fi, tornes a veure la llum que no veies al fons d'aquest pou. Li notes la mà forta, que no tremola, i això et fa sentir segura. Sembla que el dimoniet vulgui dir-te alguna cosa. Però, curiosament, aquesta vegada et deixa tranquil.la i no diu res. Ja no sents cap dimoniet, ni quan somnies de nits.

És potser per aquesta raó que ara escric aquestes línies. Perquè, això sí, per fi torno a escriure allò que s'escriu a raig, sense organitzar-se gaire. Potser, en el sentit estricte, es tracta d'allò més pur dels nostres pensaments. I per aquesta raó, el millor que tenim dins nostre, la nostra veritable essència.